
Un balancí o palanca és un aparell lúdic fet amb una barra llarga que té a cada extrem un espai per seure-hi. El seu punt mig està unit a un suport fixat a terra, i això permet a la barra pujar i baixar. Els usuaris s’han d’asseure als extrems i, alternativament, empènyer cap amunt amb les cames. L’anar i venir resulta divertit, i les capacitats motrius i morals que posa en joc el converteixen en un instrument didàctic de relleu a les escoles bressol. Entre els dos i tres anys s’aprèn a fer-lo servir. Durant la resta de la vida pot ser un passatemps agradable.
Us expliquem una escena de balancí, una de les tantes que hem vist, i que segur que us en recordarà alguna altra de semblant. De fet, no és una escena única, sinó una llarga escena feta de moments observats en dies successius. Vegem-la.
Fa ben poc que les mestres han introduït el balancí entre les possibilitats que s’ofereixen per a les estones de joc lliure al pati. Els estris lúdics van arribant de manera gradual en funció de la maduració dels nens i nenes, i es van espaiant les novetats per aconseguir que les usin totes i en treguin el profit formatiu que aporten. És l’estona de joc lliure. Un nen està tot sol al costat del balancí: se’l mira, el toca, va d’una punta a l’altra de la barra i finalment agafa el seient amb una mà i comença lentament a fer-lo pujar i baixar. Després arriba la mestra i, donant un copet amb el peu a una de les puntes, fa pujar el balancí. El nen observa el lent moviment de la barra i, quan arriba a terra, amb la mà la torna a aixecar. La mestra i el nen repeteixen l’acció diverses vegades. La mestra diu alguna cosa al nen a cau d’orella i acaben rient.
Pocs dies després, veiem com una nena s’acosta al balancí i s’hi enfila. S’està uns instants quieta i, quan veu un company que s’acosta, estira el braç en direcció a l’altra punta del balancí. Amb una pala que té a la mà dóna copets a la barra tot mirant el company i cridant-lo perquè s’adoni que li està demanant que pugi a l’altre extrem. El nen la mira i no li fa gens de cas. Sense preocupació aparent, la nena baixa i marxa. Tan aviat com el balancí queda lliure, dos nens s’hi apropen i el fan seu. Sembla com si haguessin estat esperant el seu torn. Potser això és el que feien; saben prou bé que ningú pot prendre a un company les coses que està fent servir. El primer nen s’ha assegut sense cap dificultat a la punta que està arran de terra, el segon s’ha d’agafar del mànec i fa un petit salt per posar el cul al seu lloc. Durant una llarga estona fan anar amunt i avall el balancí. Riuen, gesticulen, simulen alguna cosa difícil de reconèixer i, al cap d’una estona, pleguen.
Al voltant del balancí també hem vist disputes, dificultats per coordinar els moviments, impossibilitat de trobar un company de joc i nens que deixen penjat a dalt el seu company, però també molts moments de felicitat i plaer.
En qualsevol d’aquests casos, les escenes de balancí són d’una falsa senzillesa: al voltant dels dos anys, exigeixen importants adquisicions motrius i morals. Aquí ens centrarem en les darreres. Un balancí és un dispositiu l’ús del qual obliga els jugadors a col·laborar. Servir-se’n correctament suposa que els implicats hi estiguin d’acord i enllacin les seves accions per gaudir del joc amb plena satisfacció. Els balancins inviten a col·laborar i, a poc a poc, ajuden a fer que aquesta disposició es converteixi en un hàbit mental que es pugui aplicar a altres situacions.
Col·laborar requereix, en primer lloc, voler fer-ho; és a dir, implicar-se amb una altra persona en la realització d’una tasca conjunta que s’accepta emprendre i que s’espera que sigui agradable. Suposa també que cada participant contribueix a l’acció conjunta i confia que l’altre implicat farà el mateix per tal d’assolir l’objectiu que comparteixen. En alguns casos s’haurà d’estar preparat per suportar la frustració de no trobar company per compartir el joc o que el company l’abandoni precipitadament.
Si dues persones accepten jugar, són a la meitat del camí; encara els falta saber coordinar les seves accions. Han d’aprendre a prestar atenció al que fa el company, a esperar el moment de prendre la iniciativa, a enllaçar el ritme d’una acció amb l’altra i a decidir en quin moment parar. Han d’aconseguir tenir-ho tot al cap: l’acció del company i la pròpia, el que els dos estan fent conjuntament i, en aquest cas, l’anticipació de la diversió que busquen. I, per damunt de tot, aprenen que moltes coses no es poden fer si no és col·laborant.
Els balancins no són l’únic dispositiu de col·laboració, ni probablement el més important, però són un bon començament.