Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fins el 30 de maig, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona presenta l’exposició Desitjos i necessitats. Les noves incorporacions a la Col·lecció Macba. Entre les peces adquirides pel museu els tres darrers anys i exposades ara, hi trobem l’obra de Francesc Abad Nòmines. El meu espai productiu/econòmic. Un treball de tinta sobre paper.
La contemplació dels fulls salarials dels quaranta anys de treball de l’artista en una escola, arrenglerats curosament en 11 fileres de 29 fulls, són una visió insòlita de l’ofici d’educar. I no cal llegir-los: ja coneixem els seus signes de significats familiars. Perquè en l’art –ja ho sabem– no hi ha un mitjà, tot se supedita a una finalitat, a un enriquiment anímic, al misteri que produeix allò que en un primer moment es manifesta incomprensible. De fet, l’art, s’ocupa d’una classe d’objectes que només podem contemplar estèticament.
En Nòmines. El meu espai productiu/econòmic les nocions tradicionals de l’art cohabiten amb nous conceptes: unitat d’impressió i concentració d’una idea. Unitat d’impressió perquè sentim a l’uníson els estímuls externs i la pròpia experiència (el docent que observa la peça de Francesc Abad n’obté una visió inaudita, del propi ofici). Concentració d’una idea perquè la realitat externa i la realitat psíquica esdevenen significatives, transcendents (havíem pensat mai que l’exercici professional d’una vida es redueix a un volum més que modest de papers?). I més encara perquè aquesta unitat d’impressió i aquesta concentració d’una idea se’ns donen en presència, no en discurs: l’art és capaç de travessar lleuger la intuïció (presència), però és frenat en la deducció (discurs).
Amb la seva obra, Francesc Abad, ens porta a un indret desconegut, isolat. Sap que estem abandonats a la nostra representació i bé podria imaginar-se que com visitants perduts ens preguntem: què és això? Però preguntar-se quan, com o què és innecessari –ho intuïm–, perquè l’art, és.
De fet, en l’art, no cal acomodar els fets a la teoria. La teoria és una forma racionalitzadora. L’art és la rialla, el plor, el crit; és la plasmació que la forma no pot contenir la força de la idea: la bonesa, la grandesa, l’eternitat, el poder, la saviesa, la voluntat, la virtut, la veritat, la glòria, va escriure Ramon Llull, i aquest és un bon curs per recordar-ho. Però l’artística no és, sembla dir-nos Francesc Abad, una actitud pràctica, com ara podria ser-ho l’educativa. Entre l’una i l’altra hi ha una distància semblant a contemplar la vida amb o sense un guix a la mà, per dir-ho amb un exemple tradicional.
En un costat de l’enorme rectangle que formen els fulls de salari, hi ha una breu explicació de l’artista i una fotografia del banc que al llarg dels anys, fins a la jubilació, li ha estat refugi. No em puc estar de reproduir-la:
“El banc està buit. L’artista ja no s’hi asseu i la seva absència descriu la desaparició d’una forma d’entendre i viure l’espai productiu i econòmic.
Durant anys, el banc ha estat el lloc d’un exili lúcid i encantador. El territori d’un ritual diari en què l’hàbit humil i callat d’asseure’s amb la carmanyola revela el posicionament de l’artista com a subjecte subaltern i delimita els marges que el mantenen separat dels sistemes de producció imperants.
Finalment, després de quaranta anys, el banc fixa l’estatus que ocupa l’artista i que és exactament de 10 m x 3 m, el seu lloc a la història.”
Cal entendre-ho? Artísticament. Conversant amb els fulls salarials, amb el banc ara buit; imaginant fins arribar a intuir, a comprendre: el migdia / la rutina / el vagareig / el jardí / un banc / un gest / algú / ell / –dir / –diu– / –dir / i imaginar / imaginar / l’ofici / el buit / el silenci / la llum
