Autor: Jaume Cela

I no he estat a temps d’enviar-te el  missatge, perquè un amic em telefona i em diu que la Desconeguda t’ha vingut a buscar i a aquesta cita no ens està permès dir que no. I m’emociono i em trasbalso i em dic que només ens faltava aquesta, que la vida és una bona merda i m’emprenyo perquè no podré acompanyar-te a la vetlla perquè ja no hi soc a temps. I, merda, merda i merda, Quim, que et volia haver abraçat una vegada més, sentir entre els meus braços la teva immensa humanitat. I hauríem rigut o hauríem plorat,…

Després de més de 14 anys de formar part del Consell Escolar de Catalunya com a membre de reconegut prestigi –i podeu fer totes les bromes que us passin pel magí – i quatre anys més, quan es va constituir oficialment aquest  Consell de participació i consulta, aquesta vegada en nom de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, he decidit fer un pas al costat, com es diu ara, i deixar de formar-ne part. Els de la meva generació hem fet molta feina i ara ens toca deixar espai a les generacions més joves que han de…

‘Alcarràs’ Confesso que vaig anar a veure Alcarràs amb ganes d’anar a la contra. Tothom –crítica, públic, jurats internacionals….– en canten les excel·lències; doncs tu, Jaume, hi buscaràs defectes, em vaig dir. I surto del cine derrotat. És una gran pel·lícula, d’una sensibilitat extraordinària. No sé si deu tenir defectes, però jo em vaig quedar impressionat davant d’aquesta història. A Estiu del 93, fins al final, no acabaves d’entendre què estava passant. Intuïes que al bell mig d’aquella calma, d‘aquella mirada al mon d’una nena, hi havia fet niu un problema que arribaria a fer-se present al final. Estiu del…

Un centre hospitalari és un espai d’esperança. També és un espai de dolor. Trobar sentit al patiment –aquest càstig bíblic– no és gota fàcil, sobretot quan afecta als infants o als més joves de la comunitat. Molta gent perd la fe en tots els déus quan es veu abocada a l’abisme del patiment infantil. Camus, entre altres, ha escrit pàgines inoblidables sobre aquest tema. Cada any miro de participar en aquesta activitat que consisteix en compartir una estona amb criatures malaltes a les seves habitacions o reunir-nos en un espai comú per parlar de llibres. El Consell, amb la col·laboració…

‘Mass’ Dirigida per Fran Kranz, Mass narra una història de dolor i de reconciliació, una reconciliació imprescindible per poder continuar vivint. Quatre personatges principals en una habitació. Una taula, quatre cadires, un paquet de mocadors de paper, unes flors que una de les mares regala a l’altra, una creu de fusta enganxada a la paret –estem en una habitació d’una rectoria– i una finestra on es veu un filferro i un petita cinta que el vent belluga. Un detall important que ve a representar aquell patiment que sempre està present. Un pare i una mare. Una mare i un pare.…

‘Un pequeño mundo’ Dissabte, quatre de la tarda. Una de les sales del Boliche. Estic sol esperant veure una meravella de pel·lícula. Parlo de Un mundo pequeño, la primera obra de Laura Wandel. Ens mostra els perversos efectes del bullying. Ens explica com la víctima es pot convertir en botxí. Ens explica com el bullying és una pràctica de dominació que necessita de la col·laboració activa d’uns quants i del silenci de molts altres. I ens mostra els diferents comportaments dels adults. Però el més interessant de la pel·lícula és que la veiem a través dels ulls de la germana…

“Per què els éssers humans fem guerres?”. Parlo de la crisi d’Ucraïna, de la destrucció de vides i de paisatges. Parlem de la por de les criatures. L’altre dia mateix recordo un vídeo que filma una escena des de dins d’una casa. És de nit, veiem un paisatge enfosquit i de sobte s’il·lumina, bombes que l’han arrasat. Ens arriba de lluny el soroll, però el que més et commou és sentir, escoltar a la pell i a l’ànima el plor trencat d’una criatura que no es veu però que no crec que tingui més de tres anys i que aquell…

‘Drive my car’ La crítica s’ha rendit davant de Drive my car, de Ryûsuke Hamaguchi. I jo, humil ressenyador de pel·lícules, m’afegeixo als entesos en el setè art i us confesso que estic impressionat per aquesta història que explica que un actor i director que ha viscut una tragèdia rep l’encàrrec de dirigir el càsting i els assaigs de L’oncle Vània de Txèkhov. Accepta el repte i li assignen una noia que el portarà en cotxe amunt i avall. El cotxe es converteix en un univers íntim –primer l’home seu darrera, més endavant al seient del costat– que els permetrà…

‘La tragèdia de Macbeth’ Si reuniu un director extraordinari –en Joel Coen–, un grup d’intèrprets esplèndids –cito només en Denzel Washington i la Frances McDormand–, una fotografia al servei del món interior dels personatges, una escenografia seca i aspra, uns moviments de càmera ajustats al que contemplem, un format quadrat, opressiu, unes imatges en blanc i negre oníriques, amb metàfores molt ben trobades – els corbs que són les bruixes o les gotes d’aigua que  cauen sobre la pedra…–, unes imatges simbòliques precises, els sorolls i els silencis i els espais i el mobiliari… sense que res desentoni, la llum…

És impossible que el títol d’un llibre no desvetlli unes determinades expectatives que un cop llegit s’arriben –o no– a confirmar. Jo esperava trobar-me amb unes notes en un període de temps –potser el temps més estrambòtic que hem viscut– sobre l’ofici d’inspector. Espai i temps ben definits –som éssers adverbials– i un narrador, un narrador que és el mateix autor. Una literatura del jo, de l’experiència, que sempre és modesta perquè ve a dir una cosa semblant a aquesta: tot el que llegireu o escoltareu ho he pensat, viscut, dit, reflexionat… i aquest és el resultat, el sotmeto a…