Autor: Jaume Cela

‘Mass’ Dirigida per Fran Kranz, Mass narra una història de dolor i de reconciliació, una reconciliació imprescindible per poder continuar vivint. Quatre personatges principals en una habitació. Una taula, quatre cadires, un paquet de mocadors de paper, unes flors que una de les mares regala a l’altra, una creu de fusta enganxada a la paret –estem en una habitació d’una rectoria– i una finestra on es veu un filferro i un petita cinta que el vent belluga. Un detall important que ve a representar aquell patiment que sempre està present. Un pare i una mare. Una mare i un pare.…

‘Un pequeño mundo’ Dissabte, quatre de la tarda. Una de les sales del Boliche. Estic sol esperant veure una meravella de pel·lícula. Parlo de Un mundo pequeño, la primera obra de Laura Wandel. Ens mostra els perversos efectes del bullying. Ens explica com la víctima es pot convertir en botxí. Ens explica com el bullying és una pràctica de dominació que necessita de la col·laboració activa d’uns quants i del silenci de molts altres. I ens mostra els diferents comportaments dels adults. Però el més interessant de la pel·lícula és que la veiem a través dels ulls de la germana…

“Per què els éssers humans fem guerres?”. Parlo de la crisi d’Ucraïna, de la destrucció de vides i de paisatges. Parlem de la por de les criatures. L’altre dia mateix recordo un vídeo que filma una escena des de dins d’una casa. És de nit, veiem un paisatge enfosquit i de sobte s’il·lumina, bombes que l’han arrasat. Ens arriba de lluny el soroll, però el que més et commou és sentir, escoltar a la pell i a l’ànima el plor trencat d’una criatura que no es veu però que no crec que tingui més de tres anys i que aquell…

‘Drive my car’ La crítica s’ha rendit davant de Drive my car, de Ryûsuke Hamaguchi. I jo, humil ressenyador de pel·lícules, m’afegeixo als entesos en el setè art i us confesso que estic impressionat per aquesta història que explica que un actor i director que ha viscut una tragèdia rep l’encàrrec de dirigir el càsting i els assaigs de L’oncle Vània de Txèkhov. Accepta el repte i li assignen una noia que el portarà en cotxe amunt i avall. El cotxe es converteix en un univers íntim –primer l’home seu darrera, més endavant al seient del costat– que els permetrà…

‘La tragèdia de Macbeth’ Si reuniu un director extraordinari –en Joel Coen–, un grup d’intèrprets esplèndids –cito només en Denzel Washington i la Frances McDormand–, una fotografia al servei del món interior dels personatges, una escenografia seca i aspra, uns moviments de càmera ajustats al que contemplem, un format quadrat, opressiu, unes imatges en blanc i negre oníriques, amb metàfores molt ben trobades – els corbs que són les bruixes o les gotes d’aigua que  cauen sobre la pedra…–, unes imatges simbòliques precises, els sorolls i els silencis i els espais i el mobiliari… sense que res desentoni, la llum…

És impossible que el títol d’un llibre no desvetlli unes determinades expectatives que un cop llegit s’arriben –o no– a confirmar. Jo esperava trobar-me amb unes notes en un període de temps –potser el temps més estrambòtic que hem viscut– sobre l’ofici d’inspector. Espai i temps ben definits –som éssers adverbials– i un narrador, un narrador que és el mateix autor. Una literatura del jo, de l’experiència, que sempre és modesta perquè ve a dir una cosa semblant a aquesta: tot el que llegireu o escoltareu ho he pensat, viscut, dit, reflexionat… i aquest és el resultat, el sotmeto a…

‘En un barri de Nova York’ Un gelat fa estiu. Una colla asseguda en una terrassa amb unes clares fresquetes i una bona conversa fa estiu. Una síndria o un meló sucosos fan estiu. Algú mig endormiscat en un banc d’una plaça ventant-se fa estiu. Abans feia estiu un càntir i una cadira davant de casa i parlaves amb el veïnat. Ara no ho fem. Llàstima. El musical de Jon M Chu En un barri de Nova York fa estiu. El barri en concret és el de Washington Heights, de Manhattan. Hi viuen, sobretot, persones provinents d’Amèrica del Sud i…

‘El olvido que seremos’ El cine és un art col·lectiu en el sentit que intervenen diferents professionals sota la batuta d’un director, com passa amb la música d’orquestra. Si un d’aquests professionals no acaba d’encertar en la seva feina el resultat final grinyola. Reunir un director com Fernando Trueba, amb un guió del seu germà David, amb una fotografia en blanc i negre –recordeu Roma, d’Alfonso Cuarón, a mi m’hi ha fet pensar a nivell, formal i temàtic– extraordinària i amb unes interpretacions sublims, que vessen sensibilitat, sobretot la d’aquest gran actor que és Javier Cámara, un intèrpret que sap…

Conec en Joan des de qui sap quan però des de fa molt. Vam començar sent companys de centenars de reunions i d’accions, de manifestos i jornades i congressos sobre l’educació. I ara puc afirmar que som amics, perquè parlem d’altres coses. M’agrada conversar amb ell, sobretot quan hi discrepo, que no passa massa sovint. Dic això perquè sempre aprenc més quan algú em remou les seguretats, les certeses. En Joan és dels que remou perquè sap de què parla tot i que la vida, el pas del temps, ens ha fet a tots dos menys definitius, més oberts a…

Com que no ho veig ni ho escolto sovint, ho diré jo. I abans de dir el que vull dir deixeu-me presentar breument. Tinc 71 anys, em vaig jubilar d’anar diàriament a l’escola des dels divuit anys, quan en vaig fer 65. Per tant, m’he passat bona part de la meva vida fent d’aprenent de mestre. He mirat que les criatures i el jovent que han suportat estoicament les meves classes aprenguessin algunes coses que els servissin per dissenyar els seus projectes de vida i que fossin bona gent, persones que no oblidessin que formen part del mon i que…