Autor: Jaume Cela

“Per què els éssers humans fem guerres?”. Parlo de la crisi d’Ucraïna, de la destrucció de vides i de paisatges. Parlem de la por de les criatures. L’altre dia mateix recordo un vídeo que filma una escena des de dins d’una casa. És de nit, veiem un paisatge enfosquit i de sobte s’il·lumina, bombes que l’han arrasat. Ens arriba de lluny el soroll, però el que més et commou és sentir, escoltar a la pell i a l’ànima el plor trencat d’una criatura que no es veu però que no crec que tingui més de tres anys i que aquell…

‘Drive my car’ La crítica s’ha rendit davant de Drive my car, de Ryûsuke Hamaguchi. I jo, humil ressenyador de pel·lícules, m’afegeixo als entesos en el setè art i us confesso que estic impressionat per aquesta història que explica que un actor i director que ha viscut una tragèdia rep l’encàrrec de dirigir el càsting i els assaigs de L’oncle Vània de Txèkhov. Accepta el repte i li assignen una noia que el portarà en cotxe amunt i avall. El cotxe es converteix en un univers íntim –primer l’home seu darrera, més endavant al seient del costat– que els permetrà…

‘La tragèdia de Macbeth’ Si reuniu un director extraordinari –en Joel Coen–, un grup d’intèrprets esplèndids –cito només en Denzel Washington i la Frances McDormand–, una fotografia al servei del món interior dels personatges, una escenografia seca i aspra, uns moviments de càmera ajustats al que contemplem, un format quadrat, opressiu, unes imatges en blanc i negre oníriques, amb metàfores molt ben trobades – els corbs que són les bruixes o les gotes d’aigua que  cauen sobre la pedra…–, unes imatges simbòliques precises, els sorolls i els silencis i els espais i el mobiliari… sense que res desentoni, la llum…

És impossible que el títol d’un llibre no desvetlli unes determinades expectatives que un cop llegit s’arriben –o no– a confirmar. Jo esperava trobar-me amb unes notes en un període de temps –potser el temps més estrambòtic que hem viscut– sobre l’ofici d’inspector. Espai i temps ben definits –som éssers adverbials– i un narrador, un narrador que és el mateix autor. Una literatura del jo, de l’experiència, que sempre és modesta perquè ve a dir una cosa semblant a aquesta: tot el que llegireu o escoltareu ho he pensat, viscut, dit, reflexionat… i aquest és el resultat, el sotmeto a…

‘En un barri de Nova York’ Un gelat fa estiu. Una colla asseguda en una terrassa amb unes clares fresquetes i una bona conversa fa estiu. Una síndria o un meló sucosos fan estiu. Algú mig endormiscat en un banc d’una plaça ventant-se fa estiu. Abans feia estiu un càntir i una cadira davant de casa i parlaves amb el veïnat. Ara no ho fem. Llàstima. El musical de Jon M Chu En un barri de Nova York fa estiu. El barri en concret és el de Washington Heights, de Manhattan. Hi viuen, sobretot, persones provinents d’Amèrica del Sud i…

‘El olvido que seremos’ El cine és un art col·lectiu en el sentit que intervenen diferents professionals sota la batuta d’un director, com passa amb la música d’orquestra. Si un d’aquests professionals no acaba d’encertar en la seva feina el resultat final grinyola. Reunir un director com Fernando Trueba, amb un guió del seu germà David, amb una fotografia en blanc i negre –recordeu Roma, d’Alfonso Cuarón, a mi m’hi ha fet pensar a nivell, formal i temàtic– extraordinària i amb unes interpretacions sublims, que vessen sensibilitat, sobretot la d’aquest gran actor que és Javier Cámara, un intèrpret que sap…

Conec en Joan des de qui sap quan però des de fa molt. Vam començar sent companys de centenars de reunions i d’accions, de manifestos i jornades i congressos sobre l’educació. I ara puc afirmar que som amics, perquè parlem d’altres coses. M’agrada conversar amb ell, sobretot quan hi discrepo, que no passa massa sovint. Dic això perquè sempre aprenc més quan algú em remou les seguretats, les certeses. En Joan és dels que remou perquè sap de què parla tot i que la vida, el pas del temps, ens ha fet a tots dos menys definitius, més oberts a…

Com que no ho veig ni ho escolto sovint, ho diré jo. I abans de dir el que vull dir deixeu-me presentar breument. Tinc 71 anys, em vaig jubilar d’anar diàriament a l’escola des dels divuit anys, quan en vaig fer 65. Per tant, m’he passat bona part de la meva vida fent d’aprenent de mestre. He mirat que les criatures i el jovent que han suportat estoicament les meves classes aprenguessin algunes coses que els servissin per dissenyar els seus projectes de vida i que fossin bona gent, persones que no oblidessin que formen part del mon i que…

‘Minari’ Minari, dirigida per Lee Isaac Chung, pertany a aquesta mena de pel·lícules que quan surts del cine et dius: m’hi jugo un dinar que no trobaràs  ningú a qui no li hagi agradat. Una història senzilla, amb trets autobiogràfics, ben explicada, emotiva, plena de vida, amb uns personatges que estimes des del primer moment, que la música sona quan toca, ben interpretada i que fa que la part de bondat que nia en el teu cor i cervell es reviscoli. Acompanyes les peripècies d’una família coreana que s’instal·la a viure a Arkansas en una caravana i al bell mig…

Fas 14 anys i els anys no els fem, ens fan, ja veus que començo en pla filosòfic, ho dec haver tret d’algun clàssic, d’aquests clàssics amb qui no paro de donar-te la tabarra perquè els vagis llegint. El temps que ens toca viure ens va construint, ens dona materials que ens serveixen per fer i desfer, i fent i desfent es fa l’aprenent, com et diria la teva rebesàvia si haguessis tingut la sort de conèixer-la. Ella també estaria molt contenta d’haver-te conegut. Recordo com si fos ahir el moment que la teva mare ens va dir que estava…