Autor: Jaume Cela

La Roser era una artista-mestra o una mestra-artista especialment dotada per veure el que els altres no sabíem descobrir quan miràvem una pintura. Ha mort fa molts pocs dies i aquesta notícia m’ha entristit moltíssim. Me la imagino caminant agafada de la mà de la seva filla pels paisatges de Van Gogh, sota un dels seus cels.

El sentit del deure, el sentiment de culpa, els prejudicis, el masclisme, la xenofòbia… Jaume Cela ens convida a tancar l’any visionant dues pel·lícules íntimes, però brillants. I molt interessants per ser debatudes amb adolescents.

Renovem, innovem i renovellem, sense oblidar que estem immersos en una tradició, però sobretot no oblidem que ens cal sempre buscar el mestre, la mestra, aquella persona generosa i humil i sàvia i bona que fa costat a l’alumne, que el coneix perquè l’observa i l’escolta i s’interessa pel seu mon.

Tota la meva vida he insistit en la importància que té que les persones que ens dediquem a l’educació escrivim la nostra experiència. I si arribem a publicar-la –que vol dir que trobem una editorial que estigui disposada a córrer el risc d’editar un llibre escrit per algú que ha fet de l’aula i de l’escola una part de la seva vida– només puc exclamar VISCA!, així, escrit amb majúscula.

M’imagino el teu dolor que ara tornaràs a reviure i no sé com consolar-te. Vaig intentar imaginar-me teu sofriment d’aquells dies i de tots els dies que et deus haver llevat amb aquesta pregunta: per què?

Viggo Mortensen, François Ozon i dues pel·lícules d’autor, sobre vincles, sentiments i adrenalina. Les recomanacions de Jaume Cela per no deixar de gaudir del bon cinema.

Entro a la porteria de casa. A la bústia hi ha un paquet. Me l’envia Tantàgora, i Tantàgora és Roser Ros, doctora en Pedagogia, escriptora i narradora i Premi Nacional de Cultura Popular l’any 2010. I, sobretot, una vella i bella amistat que hem anat construint al voltant de la paraula dita i escrita.

Ahir va coincidir que la meva amiga Jordina i el meu amic Sergio, que no es coneixen entre ells, em parlessin d’aquestes coses que ens reclamen des dels prestatges.

Jaume Cela ens apropa a dues cintes que ens parlen d’estereotips socials i culturals, d’un passat més recent o llunyà, però que segueix enverinant el nostre present, i que coincideixen a ser dues ‘opera prima’ dels seus respectius directors.

Ja ha arribat la continuació de Merlí sense Merlí i amb la coneguda sentència de Kant. Al marge de si ens agradarà més o menys el contingut de la sèrie (caldrà ser pacients), podem afirmar que tenim un ‘star system’ jove de primera i una realització molt ben feta.