Autor: Josep Maria Jarque

Rotundament no, la nostra administració pública no es dirigeix cap l’horitzó d’una escola inclusiva. Aquestes dades, tant instrumentalment com conceptualment, en són un indicador fefaent

En el primer cas és l’escola, la comunitat educativa, la que s’adapta a l’alumne. En el segon és l’alumne qui s’ha d’adaptar a l’escola

El Diari de l’Educació ha demanat a Josep Maria Jarque quines condicions hauria de complir el nou decret sobre l’escolarització dels alumnes amb necessitats educatives especials, actualment en esborrany, per fomentar un sistema educatiu inclusiu

Hi ha centres que es diferencien en raó dels alumnes que seleccionen o aquells que els hi encolomen a causa d’una mena de síndrome de l’espectre diferenciador que sembla patir el Departament d’Ensenyament.

Aleshores parlàvem d’integració i no d’inclusió, igual que parlàvem de disminuïts i no de persones amb discapacitat, però la filosofia de fons era molt semblant a la que inspira actualment el moviment a favor d’una escola inclusiva.

Un planificació d’escola inclusiva centrada únicament en els recursos està abocada al fracàs, doncs deixa de banda el complex combinat que formen la pedagogia, el currículum, l’organització escolar i la ideologia com a components del sistema escolar d’un país.

La diversitat deixa de ser un element socialment i escolarment enriquidor per convertir-se en quelcom socialment patogen que cal “atendre”.