Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Existeix una convicció, gairebé unànime, sobre la necessitat d’adequar l’ensenyament a cada realitat específica dels centres i de l’alumnat. Una adaptació que ha de ser molt més que conèixer la realitat geogràfica i particularitats culturals del propi context en què es troba ubicat el centre educatiu. L’adequació a la realitat cal entendre-la com la integració comprensiva i crítica de la realitat tal com es planteja des de la pedagogia alliberadora i la pedagogia freiriana, o sigui, com la capacitació per entendre el món en què vivim i les problemàtiques derivades de la desigualtat humana i la injustícia, per tal que hom pugui adquirir la capacitat crítica que li permeti reflexionar sobre la seva pròpia situació com a persona i la de la societat respecte als poders que gestionen o controlen les dinàmiques de la vida.
És evident que treballar des d’aquest posicionament d’anàlisi reflexiu i crític porta a l’adquisició conscienciada del propi poder personal i el desvetllament de la capacitat d’obertura de pensament i, per tant, la possibilitat de poder escollir o sigui l’assoliment de la llibertat..
Al contrari, en un marc on l’educació desoculta la realitat, aquesta assumeix una funció purament instruccional i l’escola pren un posicionament d’assistencialisme on es fa present una metodologia fonamentada en l’antidiàleg, el mutisme i la passivitat tant respecte al posicionament que pren l’educand com la que pren el propi personal educatiu respecte a la seva acció i missió. Una direccionalitat generadora no de persones sinó d’individus, no de ciutadans sinó de massa.
Aquest ambient negativista sobre el valor de la persona comporta que l’educació no ofereix les condicions necessàries per tal que es pugui desenvolupar l’adquisició i l’obertura de la consciència crítica, factor clau i imprescindible per evitar les ideologies feixistes i per la consolidació de les democràcies tenint en compte que aquestes per tal de ser autèntiques democràcies han d’assolir una educació que cada vegada sigui més i més crítica.
Una autonomia de centre, ben entesa, implica doncs, la capacitat de posicionar-se i actuar per tal de desvetllar i potenciar els grans objectius del que ha de ser una educació alliberadora i formadora. Quan els controls i ordres que emanem des del poder polític i a voltes també del judicial, es converteixen en factors d’impediment del caminar vers l’educació crítica, són clars indicadors que el terme autonomia de centres és purament un terme semàntic, una etiqueta que queda bé integrar-la com a element definitori sobre el paper però que en realitat i a la pràctica no és més que una autonomia formal, una autonomia encotillada i ineficaç ja que no és ni efectiva ni real.
Últimament, hi ha hagut clars exemples d’intent de frenar dinàmiques socioeducatives de reflexió crítica com, per exemple i entre d’altres les interferències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya respecte a l’ús del català com a llengua vehicular de l’educació o la reacció del Departament d’Educació a conseqüència de la convocatòria del passat 18 de setembre feta sota l’eslògan “Aturem el Genocidi. Ensenyem Vida” on es demanava la implicació dels centres educatius per fer visible el que estava i està succeint en el genocidi de Gaza per part d’Israel. Una realitat d’injustícia i inhumanitat com tantes d’altres malauradament tan presents en el món, les quals, conseqüentment, haurien de ser tractades i visualitzades com a objectius formatius prioritaris i tractades sense cap tipus d’impediment i, al contrari, haurien d’estar totalment avalades i potenciades des de les institucions.
Vivim immersos sota els paràmetres d’una educació neoliberal, planificada des del poder i sovint atenent l’interès del mercat
El Departament d’Educació i Formació Professional davant aquesta convocatòria va ordenar als respectius Serveis Territorials que fessin arribar comunicats a les direccions dels centres educatius recordant les seves “responsabilitats” davant qualsevol dinàmica que no correspongués portar a terme. L’objectiu era clar, inculcar la por, posar la por en el cos i que fossin els propis centres qui acordessin no parlar en les aules d’aquesta, sembla incòmoda realitat pel Departament. Era una ordre subliminar que sense ordenar-ne la prohibició s’estimulava indirectament aquesta prohibició. Textualment un paràgraf final de la missiva deia: “Qualsevol activitat o sortida realitzada que no s’ajusti al marc normatiu és responsabilitat de la direcció del centre, la qual ha de garantir el funcionament del centre”. Prèviament, s’indicava que calia adequar-se a l’Ordre EDF/72/2025 que determina la regularització del curs escolar 25-26 recordant alhora que qualsevol activitat ha d’haver estat aprovada prèviament pel Consell Escolar.
Vivim immersos sota els paràmetres d’una educació neoliberal, planificada des del poder i sovint atenent l’interès del mercat, la qual es controla i es teledirigeix mitjançant variats recursos i formes de control com poden ser la promulgació d’ordres i normatives d’obligat compliment pels centres, la utilització d’avaluacions internes i externes on els seus resultats determinen les direccionalitats i objectius dels currículums que sovint es centren en la consideració que la gran fita és la instrucció. Un marc instruccional reforçat i avalat a través de l’ús generalitzat de llibres i recursos digitals que són, en definitiva, qui decideixen el què i com aplicar el procés d’aprenentatge tot retallant així la llibertat de programació personal.
Aquest context controlador i definitori del què, com i quan, deixa poc marge per poder fer real una veritable autonomia dels centres tot devaluant-se així les possibilitats d’implementar els profunds valors i objectius d’una educació crítica que cerca la construcció de persones lliures.
Una escola que no és crítica, no educa, només domestica
Cal seguir lluitant i el camí a fer encara és llarg per tal que l’autonomia de centres superi la dimensió econòmica i organitzativa i esdevingui finalment com un element cabdal que permeti incidir i determinar els objectius educatius.
L’autonomia dels centres no vindrà donada per decrets ni per cap circular ministerial; l’autonomia es conquereix exercint-la. Si permetem que la burocràcia i la por dictin els silencis de les nostres aules desocultant les realitats, estarem traint l’essència de la nostra professió. No podem ser còmplices d’una educació que tanca els ulls davant els problemes d’un món immers en la injustícia i la desigualtat i on els drets més bàsics són trepitjats sota una interessada i deslleial legalitat.
És l’hora de reclamar una insubmissió pedagògica que posi la vida, la dignitat i el pensament crític al centre del currículum. Cal que les direccions, els claustres i les comunitats educatives teixeixin xarxes de solidaritat per tal que puguin actuar com a dic de contenció davant la por institucional a prendre posició. Reclamem una autonomia que no sigui un simple exercici de gestió de recursos, sinó una sobirania plena per decidir quins valors volem transmetre a les futures generacions.
Davant l’ordre de callar, ensenyem vida. Davant la por, exercim la llibertat d’acció. Perquè una escola que no és crítica, no educa, només domestica. I el nostre compromís, avui més que mai, ha de tenir com a fita la justícia i la llibertat.
