Opinió

Avaluar per incloure, incloure per avançar

Hi ha paraules que només tenen sentit quan es connecten amb la pràctica i amb la responsabilitat que implica educar. Avaluació, inclusió o millora educativa no són categories tècniques ni discursos buits: són condicions per fer de l’escola un veritable espai de ciutadania i d’oportunitats. Quan aquestes tres dimensions s’alineen, no cal esperar grans canvis: es produeixen en la quotidianitat, en la manera com es planifica, s’escolta i s’acompanya.

Ara bé, perquè això sigui real, cal fugir tant del conformisme com de la utopia. No es tracta d’arribar a tot arreu. Es tracta de fer avançar tothom des del lloc on és, amb els recursos que tenim i amb la claredat de saber cap on anem.

A les escoles d’alta i màxima complexitat, això no és només necessari: és urgent. Parlem de contextos en què educar vol dir també generar criteri, vincles i sentit democràtic davant una societat desigual i plena de missatges discriminatoris, on els discursos de l’extrema dreta tenen una presència creixent. No podem garantir equitat sense conèixer bé les necessitats de cada alumne. No podem millorar sense dades ni acció pedagògica compartida. I no podem parlar d’inclusió si no construïm estructures perquè tots els alumnes formin part del sistema, no només hi siguin presents.

Educar vol dir també generar criteri, vincles i sentit democràtic davant una societat desigual i plena de missatges discriminatoris

Avaluar no és posar nota, ni tan sols saber què sap fer un alumne. És preguntar-se què li oferim perquè pugui fer-ho. Quan l’avaluació parteix d’aquesta premissa, deixa de ser un mecanisme de control i esdevé una eina que orienta decisions, ajusta expectatives i permet avançar amb sentit.

Incloure tampoc no és una intervenció puntual. És una manera d’organitzar el centre i d’entendre la tasca docent. No hi ha fórmules universals, però sí una certesa compartida: la inclusió només és real quan la pràctica s’adapta a la diversitat sense perdre criteri ni rigor. Ara bé, això no implica afegir complexitat ni multiplicar tasques. Al contrari: vol dir disposar de sistemes senzills i útils, com ara rúbriques consensuades, seguiment regular, anàlisi inicial de la llengua i la lectura, i una coordinació pedagògica centrada en la presa de decisions. Avaluar no és controlar: és generar les condicions perquè tothom pugui avançar des d’on és.

La inclusió educativa no es pot sostenir si no es connecta amb la inclusió social. L’escola pot fer molt, però no pot fer-ho tot. El que sí que pot fer, i hauria de fer, és revisar com planifica, com acull i com acompanya. És aquí on la inclusió deixa de ser una aspiració i esdevé una pràctica viable: quan s’actua col·lectivament amb els recursos disponibles, sense utopies, però sense renúncies.

Avaluar no és controlar: és generar les condicions perquè tothom pugui avançar des d’on és

Per això cal vincular avaluació i inclusió de manera indestriable. No es tracta de rebaixar objectius, sinó de traçar recorreguts viables i ajustats a la realitat de cada alumne. El repte no és arribar a tot arreu, sinó garantir que ningú no quedi fora del camí.

En aquest context, la llengua vehicular és molt més que un instrument d’aprenentatge. És l’eix que permet comprendre, expressar-se i participar. Quan aquest dret no es garanteix, l’exclusió s’instal·la de manera invisible. Per això l’articulació d’un pla de millora de la llengua no pot ser un complement: ha de ser una resposta educativa contundent i pràctica. Promoure l’ús funcional del català, tant oral com escrit, no és només un objectiu lingüístic, és una decisió pedagògica i social. Significa garantir l’accés al coneixement, la capacitat de construir criteri i l’exercici dels drets. Significa convertir la llengua en clau d’entrada al sistema, i no en una porta que alguns no poden obrir.

Quan el català s’activa com a llengua de relació, de pensament i d’aprenentatge, l’escola deixa de posar pedaços i comença a garantir accés real. I això, en temps de polarització social i soroll ideològic, és també una manera de protegir l’escola com a espai segur i compartit.

Millorar no és fer més. És fer millor allò que ja sabem que cal fer. Vol dir mirar-se com a centre, revisar rutines, posar en comú la pràctica i prendre decisions fonamentades. Millorar és no donar per suposat res: ni la comprensió lectora, ni l’ús de la llengua, ni la participació real de l’alumnat. És analitzar què passa, què funciona i què cal repensar. És posar estructura al servei de la intenció pedagògica. Les escoles d’alta i màxima complexitat no necessiten miracles. Necessiten temps, coordinació, lideratge pedagògic compartit i confiança en el coneixement professional. No cal esperar un sistema perfecte. Només cal tenir molt clar cap a on volem caminar.