Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Educar i estudiar no és un acte de consumir idees
sinó de crear-les i recrear-les (Paulo Freire)
Els resultats de PISA han fet saltar totes les alarmes hagudes i per haver i els agorers surten de sota les pedres on fins avui estaven amagadets presentant-se com a salva-pàtries. Certament que els resultats no són gens bons, que preocupen i que cal fer quelcom per fer reviure l’esperit positiu i engrescador que vivia l’educació catalana en èpoques ben properes i que ens situaven com un bon referent educatiu. En cap cas, però, es pot generalitzar que la innovació és dolenta i causant del baix rendiment.
Les causes d’aquests mals resultats són moltes i moltes són les opinions al respecte. Davant aquests multifactorials factors on cadascun d’ells és, sens dubte, una de les causes de la baixada dels resultats, apareixen multitud de negativistes carregant contra tot allò que representa canvi o innovació. S’ataca la gestió política i administrativa, els plantejaments curriculars, les metodologies i didàctiques, els procediments avaluatius… Res se salva de les disseccions que es fan tot cridant a reimplementar processos i formats d’altres moments ja superats, tot veien en l’abans un miratge enlluernador.
La situació i l’imaginari que es va creant i expansionant resulta molt preocupant per l’acció de negativitzar el camí educatiu emprès, tot inoculant en l’inconscient de la consciència i sensibilització social un persistent pessimisme vers l’educació i la seva qualitat. El perill rau en la perillosa interpretació, sustentadora de totes les ideologies d’extrema dreta, segons la qual el passat, l’abans era millor. Un abans educatiu que cal evitar retornar-hi.
És obvi que el gran objectiu de l’educació ha de ser i és el mateix que es potencia en tota metodologia activa: ajudar a formar persones amb pensament crític, sòlid en coneixements, creatiu, llibertari i solidari. Impulsar la innovació des de la conceptualització d’escola activa comporta posar l’escola boca avall, per convidar a la formulació de qüestionaments, interrogants i preguntes, i no la capacitació per a la reproducció d’idees, a través de valorar i avaluar les respostes, hauria de passar a ser l’objectiu central o sigui que del que es tracta és d’aprendre a pensar i no el què cal pensar.
Enfocar l’aprenentatge en una direcció activa comporta convertir l’alumne en creador del propi coneixement
El poder educatiu de la pregunta el planteja Marc Gascón a “Atreveix-te a preguntar” (2024) o Freire al diferenciar l’educació bancària tradicional on simplement es compren i es venen coneixements, de l’educació crítica i alliberadora on el seu objectiu és “lluitar per una educació que ensenyi a pensar i no per una educació que ensenyi a obeir” per tal d’aconseguir formar persones crítiques i solidàries que un dia puguin transformar el món.
Enfocar l’aprenentatge en una direcció activa comporta convertir l’alumne en creador del propi coneixement a través d’una metodologia científica i dialògica fonamentada sobre els continguts i sabers culturals (matemàtiques, ciència, llengua o qualsevol àrea del saber) i sobre un profund domini de la lectoescriptura. Una innovació educació activa mai redueix els continguts, com es pretén vendre per part d’alguns agorers sinó tot el contrari, els amplia i aprofundeix, com tampoc rebutja la memorització, la qual és considerada imprescindible com a síntesi dels aprenentatges adquirits des de la descoberta activa però, tenint clar, també, que la memorització mai ha de ser el mètode fonamental d’aprenentatge. Donat que aquesta finalitat educativa està assumida per part de qualsevol sector implicat en el procés educatiu, des de les estructures de gestió de política educativa fins a cadascun dels educadors i famílies. Quin és, doncs, el problema o problemes perquè si hi ha complicitat d’objectiu i de camins que cal entomar, no s’assoleixin els resultats adequats?
Evidentment, tal com s’ha indicat ja des de l’inici, són moltíssimes les causes, però una d’essencial és que per portar a terme qualsevol transformació es necessiten persones preparades, capacitades i motivades. Com a formador en innovació matemàtica i de retruc de qualsevol altra àrea de coneixement, constato que en els centres educatius on treballen docents integrats en grups d’innovació, hi ha una positiva i evident satisfacció davant la millora en el domini i qualitat dels coneixements adquirits per l’alumnat en tots els aprenentatges i la motivació per aprendre que manifesten. Aquest sector de docents innovadors és present en moltes de les nostres escoles i instituts si bé sovint i lamentablement com a franctiradors. Caldria des de l’administració potenciar-los com a exemples, tot recolzant aquestes línies de treball valorant el que i com ho fan i no tant el què s’ha de fer.
En els centres educatius on treballen docents integrats en grups d’innovació, hi ha una positiva i evident satisfacció davant la millora en el domini i qualitat dels coneixements adquirits per l’alumnat
És evident que hi ha un dèficit formatiu del qual els propis educadors en són conscients, dèficit, però, del qual no en són responsables sinó que ho és l’administració educativa a conseqüència del disseny de la formació inicial que s’imparteix i del poc suport donat des de l’administració en la formació permanent, de manera que cadascú intenta, amb el seu bagatge, fer la seva feina el millor possible.
L’educació, sotmesa a uns permanents canvis estructurals i on la semàntica de la pedagogia teòrica ha pres el control dels canvis, ha comportat que el domini dels mots i termes s’hagi convertit en els fonaments d’una errònia concepció d’innovació educativa que no fa més que renombrar una vegada i una altra i de forma diferent, la descoberta de la sopa d’all. Aquesta situació de canvis terminològics permanents és un dels factors generadors de confusió, incomprensió i desànim entre els educadors. Quan la innovació és entesa com a canvi didàctic i aterra en un centre, assumida pel professorat tant en aquest basant de renovació didàctica com també de domini de coneixements, els resultats es fan patents de manera positiva, però quan els procediments innovadors entren a l’escola simplement fruit d’ordres superiors o per moda, sense que hi hagi el corresponent domini comprensiu dels perquè i els com, llavors tot el que es fa és superficial i apareixen simplement pinzellades d’innovació sense fonament ni sentit provocant, conseqüentment, que hom treballi amb els procediments tradicionals amb què es va formar i que hi ve avesat, de manera que a les aules es viu una contradictòria barreja didàctica que descol·loca tant als educadors com a l’alumnat i en aquestes condicions res de bo ni res positiu s’aconsegueix. El problema de manca d’implicació neix, sovint, com a conseqüència de la multitud de “modes innovadores” arribades a l’escola les quals no s’arriba a dominar-ne les tècniques i procediments didàctics necessaris per portar-les a terme amb efectivitat.
Només des de la motivació nascuda en les bases i no de l’obligatorietat de la normativa curricular es pot assolir la transformació educativa tal com remarca Freinet “La transformació pedagògica serà fruit de la convicció dels propis educadors o mai s’aconseguirà” per tal que ajudi a ensenyar a pensar i no el què s’ha de pensar”.
Les properes orientacions que s’elaboraran per donar resposta als mals resultats de PISA, ben aviat seran normativa obligatòria i serviran, un cop més probablement, per posar mestres i professors en el context de ser pures peces reproductores, no pensants i no creatives de l’engranatge educatiu. Si redueix la llibertat d’autonomia, de planificació i programació dels centres es farà un altre pas més vers la desprofessionalització que s’afegirà a la desprofessionalització que en aquests moments s’està produint a les aules degut a la introducció de la metodologia llibresca derivada de l’ús dels “llibres digitalitzats” i de les “programacions en xarxa”, les quals estan generant una desmobilització en la iniciativa i la creativitat dels docents.
Caldrà doncs anar molt amb compte en els camins a emprendre, si bé s’ha de tenir molt present que un important dèficit que ha de ser atès de manera urgent, és potenciar, des de la qualitat, les possibilitats formatives inicial i permanent del professorat, atenent tant el domini de continguts com la capacitació didàctica bases de tot procés innovador.
5 comentaris
Cal una revolta dels docents, que creiem en la necessitat d’ensenyar a pensar i no en què pensar, no ens podem quedar callats, desmotivats, i pensant que no hi ha res a pelar, doncs això és el que ajuda les opcions conservadores a trobar el seu espai que va augmentant dia rere dia. Hem de fer sentir la nostra veu a tot arreu i demanar els recursos necessaris perquè l’educació pública continuï essent un referent de progrés i equitat!
Un dubte: es poden crear i recrear idees ex nihilo?
Per altra banda, de vegades es podrien crear i recrear idees noves i no repetir el mateix una i altra vegada, que al final hi ha qui dona lliçons de crear i recrear idees i de com de bo és tenir un pensament “crític” tot repetint com a lloros les mateixes premisses un cop i un altre.
Però clar, ja sabem bé que, com afirma Gregorio Luri, només demostra pensament crític el qui pensa com jo. La resta pertany a aquesta casta que s’empenya en què els alumnes aprenguin amb metodologies “llibresques”… quan tothom sap que els llibres són dolents. Són preferibles els professors “empoderadors” que ens ensenyen a pensar sense idees.
O com estava això? Aquesta nit repassaré Orwell, Bradbury i Huxley a veure si em queda clar.
Moltes gracies Josep per compartir les teves idees. Comparteixo les linies principals del teu escrit.
L’efecte negatiu q te el pesimisme i el catastrofisme en el compromís ètic del professorat i en la seva pràctica compromesa és preocupant. Si l’educació pública és una miseria, si cal uns resultats PISA per a saber com anem…dimiteixo en la meva lluita per la transformació social, q al final ha de ser l’objectiu de les escoles, no?
M’apunto a qualsevol proposta didàctica q em vengui “bons resultats, alguna compra a Ikea…El problema de la innovació a les escoles per a mi es q massa vegades no innova res, o senzillament existeix per mirar-se al mèlic i per a potenciar l’educació bancaría, no per a transformar a partir de la bona educació i aprenentatge dels nens i nenes. Cal refermar-nos en la lluita compromesa per una educació alliberadora des de la renovació pedagogica.Cal denunciar l’ús dels llibres de text, les propostes tradicionals on l’alumne no sigui el constructor principal de la seva formació, les propostes de tornar a ‘la letra con la sangre entra”, l’antipedagogia.. Cal potenciar els Grups de Mestres i equips de reflexió q estiguin disposats a gestionar la incertesa de la transformació social a partir d’una innovació amb sentit.
Ruth, quanta raó tens que sense revolta es fa complicat generar canvis profunds. Però tota revolta neix de l’existència d’idees i conviccions i el problema és que l’educació establerta a nivell universitari no prepara pel compromís social i la crítica ideològica sinó en assolir reproduccions de coneixements. Aquest és un buit realment important en el sector educatiu.
Salutacions.
Rosa, en cap cas i fins i tot en aquestes circumstàncies que PISA determina les línies de política educativa impregnades de neoliberalisme la deserció és la solució sinó tot el contrari, ja que ens afegiríem al negativisme i catastrofisme que tan afecta a la moral professional i per tant a la qualitat educativa. I, certament, tal com dius, la solució passa inevitablement per la base, pels molts grups de treballs existents per les nostres comarques que estan fent una lloable i efectiva tasca millorant la qualitat educativa tot incidint en una educació crítica que mai oblida treballar la capacitació dels sabers de l’alumnat des de posicions de metodologies actives.