Opinió

Canvi de model, malestar docent i sobrecàrrega a les direccions

Des de fa anys que anem trobant un conjunt de transformacions al sistema educatiu, justificats de formes diferents, però intuint que responen a un canvi de model, de facto, en les funcions de l’escola. Aquest canvi es produeix sense un debat real ni una decisió del conjunt de la societat sobre quina és l’escola que volem pel nostre país, ni una contraposició de propostes i exposició d’on ens condueix cadascuna d’elles. De fet, aquestes transformacions ja tenen efectes, molts, sobre el professorat i personal educatiu així com sobre els equips directius: malestar docent, sobrecàrrega a les direccions, etc.

Aquestes transformacions tenen tot l’aspecte de ser les primeres passes cap a un model assistencial, que recorda al plantejament d’alguns països anglosaxons sobre els serveis públics. En són exemple els avançaments i intents d’allargament del calendari escolar, els intents d’ampliació de l’horari lectiu, el debat sobre l’allargament de l’etapa obligatòria fins als 18, la incorporació dels I2 a algunes escoles, etc. Així mateix, s’obvia que a l’escola l’afecten les condicions socials (la precarietat de les famílies, les desigualtats, els canvis demogràfics, els tecnològics, els auges de diverses tendències, etc.). Se li traspassa la responsabilitat de ser la solució a molts problemes socials, però dotant-la de mesures que no passen de ser pal·liatives.  És a dir, es passa el mort a l’escola per no intervenir en el problema de veritat: el model de desenvolupament i les seves conseqüències. De fet, en aquest canvi de les funcions de sempre (formatives, acadèmiques, cíviques…) se n’hi vol atorgar una, dins d’aquest model d’increment de desigualtats; la d’aparcament, deixant enrere aquell ascensor social que havia mig funcionat fa temps. Això sí, paradoxes de la vida, embolcallat amb un discurs progre.

Es fan grans proclames sobre la importància de la tasca docent, però a la pràctica s’ha devaluat aquesta feina des de la mateixa administració. I és que es devalua quan no es volen reconèixer quins són els principals factors que influeixen en l’èxit o el fracàs escolar. En comptes de determinar que el nivell socioeconòmic i cultural de les famílies i el seu entorn són aspectes clau (cosa que demanaria haver-hi d’intervenir), es posa el focus sobre si l’escola aplica alguna suposada metodologia innovadora que miraculosament faci desaparèixer les diferències. O sigui, responsabilitza exclusivament el projecte d’escola. Es devalua quan davant de la davallada de resultats s’incideix especialment sobre la formació dels docents, venint a dir, subtilment, que la culpa és dels docents perquè no en sabem prou. Es devalua quan es facilita que moltes famílies, en actitud de sobreprotecció, prenguin un paper en qüestions pedagògiques i, en canvi, no es protegeixi prou els centres, traient així autoritat als seus professionals. Es devalua quan es premia l’embolcall davant de la feina real i s’acaba transmetent que quedaràs millor i seràs més bon professional si acabes semblant una mena de monitor o dinamitzador sociocultural. Es devalua amb els canvis constants de normatives, de currículum, de programes… Amb tot el desgavell, i especialment veient la baixada de resultats a les proves externes, sembla obligat tornar a posar una mica d’ordre i tenir clar què volem que aprenguin els nostres alumnes, o pot ser que es decantin per deixar de fer proves si no volen rebre males notícies…

Es fan grans proclames sobre la importància de la tasca docent, però a la pràctica s’ha devaluat aquesta feina des de la mateixa administració

Davant del malestar sovint es reclamen més recursos i baixada de ràtios. Certament que l’escassetat de recursos té una afectació, però la té molt especialment la distribució i l’optimització d’aquests. En poc temps ha arribat als centres educatius un munt d’equipament en noves tecnologies (portàtils, panells digitals, kits de robòtica, ràdio…) que en la majoria dels casos ni tan sols ha estat una demanda dels centres. En canvi, es necessitarà un pla a llarg termini per enviar quatre ventiladors per intentar mig pal·liar l’augment de les temperatures cada cop més freqüents. També es parla sovint que cal baixar les ràtios, ben cert, però allò que inquieta més és l’atenció a la diversitat de necessitats. L’altre dia, en un plenari de direccions, una presentació mostrava un lema “de CEE a CEPSIR”, tota una declaració d’intencions. No calen gaires explicacions per constatar que és un exemple més del canvi de model. És frustrant veure l’augment de personal d’assessorament en contraposició a les cada vegada més mancances de personal d’atenció directa a l’alumnat en matèria d’inclusió. Un exemple seria el personal vetllador. Sabem que no és la figura més qualificada per a la inclusió (se’ls exigeix una simple titulació de monitors de lleure) però, tot i ser la figura que es troba en situació de més precarietat laboral (que costa menys diners a l’administració), ens trobem en una seriosa dificultat d’aconseguir més hores. I a més, hem d’escoltar, amb tot d’eufemismes, que aquests professionals els volem per aparcar els infants quan els mestres som els primers que quan veiem una oportunitat per fer participar més un infant; per fer-lo avançar, hi bolquem tots els esforços sense desatendre els vint-i-tants més que hi ha a l’aula. Un professorat, recordem-ho, que arrossega una pèrdua de poder adquisitiu continuada que ens situa entre els tres pitjors pagats de les comunitats autònomes.

Un altre aspecte, no menor, és la sobrecàrrega a les direccions dels centres. Cada projecte, cada obtenció de recursos del tipus que sigui, ve acompanyat d’una enorme càrrega burocràtica pels equips directius. L’exemple més clar el tenim amb el PMOE-PROA+ que mereixeria un capítol sencer i que, en resum, es tracta d’un xantatge que ens posa en la tessitura d’assumir voluntàriament la sobrecàrrega de feina per no haver de ser el culpable de la no obtenció de recursos que beneficiïn l’alumnat del teu centre. Les justificacions econòmiques, no només de plans i projectes extres, sinó fins i tot l’ordinària, s’ha complicat moltíssim fins al punt que dificulta la gestió dels centres. El pressupost es caracteritza per tenir cada cop més compartiments estancs dificultant els marges de moviments per atendre allò que en un moment donat pugui tenir més necessitat. Les justificacions repetitives sobre el mateix, d’exercicis anuals a anys i cursos, la gestió de motxilles, vals escolars, etc. La proliferació de documents i més documents, sovint repetitius, per omplir calaixos i sense oblidar que els equips directius també som docents que fem les nostres classes i a més se’ns demana ser caps de personal, líders pedagògics, passejar per l’escola, entrar a les aules, atendre les famílies, treballar amb les altres administracions i l’entorn, i atendre qualsevol problema que sorgeixi.