Opinió

Cap a un algoritme regulatori necessari. Un món digital infinit, moltes preocupacions

Durant els últims anys, sobretot després de la pandèmia, ens ha arribat una sobrerrepresentació trencacaps de dades al voltant de l’impacte de la tecnologia a la infància i adolescència. Principalment pel que fa a com han modificat les seves formes de relació, la possible alteració en la capacitat d’atenció i concentració, la gestió de la sexualitat, la presentació de malestars emocionals -amb especial èmfasi en l’aparició d’ideacions suïcides i trastorns alimentaris-, consum de pornografia o increment de les violències i convivències problemàtiques.

Les conseqüències negatives de la digitalitat són el denominador comú d’aquest cicle de preocupació social, exemplificada en la (sobre)utilització dels dispositius mòbils. Davant d’aquest maremàgnum d’intranquil·litats, sovint simplificades, han aparegut diferents propostes per regular els seus usos en la vida d’infants i adolescents. La posició fonamental radica en dos grans aspectes: U, garantir el retard en la tinença del dispositiu, es demana que aquest s’iniciï als 16 anys, així com la seva prohibició en els centres educatius, tant pel que fa a la primària com la secundària. Dos, preservar l’accés als continguts, en referència directa a l’univers de la pornografia.

Aquesta acceleració s’ha afrontat èticament i legalment a partir d’unes simplificacions preocupants, a més de les limitacions institucionals i la nostra dificultat adulta per entendre-ho i gestionar-ho. Conseqüència: escassa regulació i les cada vegada més freqüents crides a la seva prohibició.

Els discursos sobre els seus efectes han transitat per un camí on la trajectòria ha circulat des de l’eufòria inicial, amb un posterior optimisme madurat, al pessimisme final instaurat. La simptomatologia del problema es genera a partir d’unes dosis de cansament, desgast i alarmisme tecnològic. El risc s’ha convertit en problema. En aquest imaginari social en contracció, l’algoritme infants-adolescents-joves-problemes ha acabat erròniament reduint-se a la qüestió digital.

La polarització actual dificulta la conceptualització de les noves formes de digitalitat.

A propòsit del tema: dues grans lectures. Per una banda, una més específica, ens preocupen els dispositius, aplicacions i aspectes concrets al seu ús; per una altra, més generalista, ens interessen el sentit i els usos en la vida de les persones, concretament en el ‘perquè i ‘per a què’ dels entorns digitals en tot procés educatiu. En cap cas, es contempla que digitalitat i humanitat no siguin complementàries. L’embragatge històric explica que l’arribada d’una tecnologia s’acumula respecte a les anteriors. Els casos de substitució -una tecnologia es ‘menja’ l’altra- es donen quan, per eficàcia i eficiència, el marge benefici-problema és difícilment justificable.

La compilació de força estudis científics ens planteja fer una lectura complexa. Les correlacions entre usos i problemes no poden acabar simplificant-se en què la digitalitat esdevé factor causal. L’ús de les pantalles no acaba per se generant usos problemàtics. Una possible traducció: algunes persones, amb algunes dificultats, poden tenir problemes per a l’ús de pantalles. I és aquí quan cal fer una lectura dels usos digitals problemàtics com a indicador explicatiu i no factor de risc. No totes les addiccions tenen a veure amb un ús excessiu. En el terreny professional és on s’ha de ser especialment analític a l’hora de distingir un ús problemàtic, vinculat a una sobreutilització, al d’un trastorn addictiu, amb indicadors clínics, que en la majoria d’ocasions apareixen comòrbids a altres problemàtiques.

L’ús de les pantalles no acaba per se generant usos problemàtics

Calen normatives? Sí, però: carregades de sentit comú, realistes pel que fa a la seva aplicació, adequades al context, i que finalment siguin útils a nivell comunitari, i no només calmin als reguladors i les alarmes creades. Per tot: s‘han definit mirades compartides i consensuades sobre quines són les problemàtiques què volem prevenir? Tenim els pilars clars de quin procés de convivència volem en el món digital? Tenim definida quina és la pretensió educativa en la seva utilització? Cal centrar-se en els dispositius o en els usos d’aquests? Les necessitats detectades han estat fragmentades per edats, espais, tipus d’usos, vulnerabilitats relacionades amb l’edat, el gènere, etc.?

És clar que es necessita un marc regulatori propi, però no es pot acabar simplificant només amb normes, lleis i sancions, que sobretot, es dirigiran a les persones usuàries i evitaran l’escàs control sobre les indústries tecnològiques. Si bé són moltes les percepcions que expliquen canvis significatius en l’aprenentatge, la gestió de l’autocontrol i la impulsivitat, o els rituals de son i vigília, les relacions, no podem acabar explicant que un problema estructural, cínicament parlant, dependrà només dels usos què fem. Pel que qualsevol aplicació normativa planteja diferents fonaments:

D’entrada, cal conceptualitzar la problemàtica. Disposar d’un punt de partida consensuat i comú. Identificar els impactes, els pros i contres, les disfuncions en les nostres respostes. Entenent que bona part dels usos que preocupen als adults tenen sentits i lògiques diferents per als propis infants i adolescents. Des de diferents eixos: normatiu, preventiu, resposta als usos problemàtics. Conseqüentment, definir els objectius, aclarir les pretensions, pensar els missatges. Dividit en públics, usos, dispositius, aplicacions. A tall d’exemple: pot ser un punt d’inflexió per a la incorporació dels telèfons mòbils pot ser el pas de la primària a la secundària, amb estratègies diferents per cicles? Paral·lelament, planificar el recorregut d’aprenentatge. Quins són els mecanismes educatius i amb quins mètodes que es treballaran de forma progressiva i acompanyada? Què I com s’ha de treballar, qui ha de fer-ho i on? Negar aquesta realitat a l’escola és donar un marge molt ampli a les empreses que ens proveeixen de tots aquests serveix i dels que difícilment en prescindirem. Que a més, utilitzen sistemes de captació de l’atenció i algoritmes que no tenen sentit comú. Per últim, determinar respostes -no sempre legals- davant incompliments o transgressions. En el continu ‘hi ha una norma, associada a un desitjable, i amb una sanció per una conducta que la transgredeixi’ ha d’haver-hi estratègies educatives més enllà de les punitives.

És evident que existeixen diferents categories per a l’anàlisi i construcció d’aquest procés d’organització crítica del món tecnològic, del que no tots compartim els mateixos significats. En un anterior article ja explicàvem que tota prevenció dels usos problemàtics ha de partir d’una intervenció multidimensional, on s’inclogui el treball en aspectes com la construcció en la identitat digital, les relacions que s’estableixen en xarxa, tant pel que fa als grups com en les comunitats, la detecció de conductes relacionades amb la sobreutilització, així com el pensament crític al voltant de la indústria tecnològica, o la conceptualització de la desconnexió -aquesta no només tractava ‘d’apagar’ els dispositius, sinó pensar quin d’aquests i per a quins usos establíem per a cada moment, situant la presencialitat com un aspecte imprescindible. Alhora, diferenciant la hiperconnectivitat de la permanent disponibilitat; prevenint la dependència de la visibilitat o el reconeixement; pensant molts usos en clau personal, com a emmagatzematge d’episodis de vida, no necessàriament en permanent exposició.

Per tot, la pretensió d’aquest text només parteix de la voluntat de fer una reflexió compartida, i pretendre proposar algunes idees per al debat de la seva regulació. Vol apropar-se a aquesta realitat des d’una certa ‘tranquil·litat social’. Per evitar afrontar el debat amb una mirada des del retrovisor. Una lectura crítica que sobretot prioritzi l’impacte de la digitalitat a la concreció de la utilització dels dispositius. Per allò que ens ha vingut, ens vindrà, i seguirà transformant les nostres vides.

Referències bibliogràfiques:

Beeres, D. T., Andersson, F., Vossen, H. G., & Galanti, M. R. (2021). Social media and mental health among early adolescents in Sweden: A longitudinal study with 2-year follow-up (KUPOL study). Journal of Adolescent Health, 68(5), 953-960.

Braghieri, L., Levy, R. E., & Makarin, A. (2022). Social media and mental health. American Economic Review, 112(11), 3660-3693.

Cheng, C., Lau, Y. C., & Luk, J. W. (2020). Social capital–accrual, escape-from-self, and time-displacement effects of internet use during the COVID-19 stay-at-home period: Prospective, quantitative survey study. Journal of Medical Internet Research, 22(12), e22740.

O’reilly, M. (2020). Social media and adolescent mental health: the good, the bad and the ugly. Journal of Mental Health, 29(2), 200-206.