Opinió

Centenari del naixement de Paulo Freire

Freire va néixer a Recife (Brasil) i al llarg de la seva vida va conèixer desgràcies, fam, presó, sofriment i també l’amistat, la col·laboració i l’entusiasme de molta gent. Va començar a estudiar tard, però es va llicenciar en dret en la Universitat de Recife, encara que no va arribar a exercir mai, ja que tenia una gran tendència cap la filosofia, la fenomenologia, la psicologia del llenguatge i el magisteri.

Va dedicar tota la seva vida a l’educació tant al seu país com, durant el seu exili, a Llatinoamèrica, els Estats Units i Europa, ja que després del cop d’Estat de 1964, a Brasil, se li va considerar un traïdor i un subversiu marxista. Però això no va impedir que, estigués on estigués, dediqués la seva vida als oprimits, als analfabets, a tot aquell que no havia pogut accedir a la cultura.

El 1946, com a director del departament d’Educació a Recife, va començar a treballar amb analfabets en una zona molt pobra. Es va dedicar a alfabetitzar als més pobres i veient el resultat favorable es va animar a estendre’l a altres zones. No era únicament alfabetitzar-los, sinó que es tractava d’una educació per la democràcia i en contra de la submissió i l’opressió. Lluitar contra l’educació bancària, que és domesticadora i sense diàleg. Per ell, l’educació d’aquesta manera de pensar i actuar és com un recipient a omplir de manera mecànica i passiva.

Sempre va buscar l’alternativa a aquesta educació bancària, en una educació alliberadora o problematizadora on hi ha diàleg, creativitat, reflexió, emancipació i solidaritat entre les persones. Per això el van empresonar i fugí a Xile, on va continuar la seva tasca fins a la caiguda del president Allende. Després a universitats americanes i molts anys a Europa fins a la seva tornada al Brasil el 1980.

Freire pretenia desenvolupar una alternativa alliberadora. No creia en l’activisme banal, ja que era una acció sense reflexió, ni en el verbalisme típic de l’educació que és una reflexió sense acció. Buscava que la persona que s’educa es converteixi en un subjecte, en una persona, reflexionant sobre el que passa al seu voltant.

Introduí el concepte de “conscienciació” com a acció cultural per la llibertat que pretén la presa de consciència reflexiva per portar a la llibertat mitjançant la consciència de classe i analitzar i transformar la realitat. Una “conscienciació” de la realitat per assumir una “acció cultural per a la llibertat”, assumint una conscienciació crítica i no un sotmetiment basat en la misèria i l’explotació de les persones. I va ser molt important la creació dels cercles de lectura on pagesos i obrers llegien i dialogaven de manera lliure i oberta.

També el seu mètode d’alfabetització, que va iniciar amb pagesos i que no és únicament ensenyar a llegir, sinó que es tracta de fer conscients a les persones del que passa al món i transformar-lo. Va lluitar contra una visió ingènua i malintencionada d’analfabetisme. L’analfabetisme no és una malaltia, sinó un producte de l’estructura social. Alfabetitzar és fer a les persones protagonistes de la seva història. Per Freire era important l’alfabetització reflexiva i alliberadora. I tot això configura una teoria i una pràctica de l’alliberament i el desenvolupament d’una veritable educació pública per al poble.

Freire desenvolupa en els seus escrits i conferències que educar a la humanitat és dur a terme un procés comunicatiu, on es desenvolupa una capacitat crítica per lluitar contra l’opressió i transformar la realitat. Lluitar contra l’educació bancària, que és alienadora, i possibilitar una educació llibertadora on el diàleg i la dialogicitat són eines fonamentals per  alliberar els oprimits, per  transformar la realitat. Per a ell, educar és promoure la presa de consciència, reflexionar i actuar en el món i sobre el món. És crear una cultura popular.

Freire ens dirà que el més bell de la vida és la llibertat, i l’educació ha de conduir cap a ella ja que provoca la humanització i la lluita contra l’opressió del poble. L’educació ha de ser diàleg entre subjectes que busquen significats tant dels continguts científics com de les emocions, és a dir, no és tant la transmissió de coneixements com el coparticipar en la seva comprensió.

I ens recordava que tots els educadors hauríem de ser utòpics, amb un compromís social i polític amb un cert component revolucionari, perquè la seva educació faciliti la humanització i no l’opressió i la submissió. I això es pot anar aconseguint, practicant una educació alliberadora que propiciï una cultura perquè els oprimits siguin alliberats. La seva preocupació més gran va ser lluitar per l’educació dels desemparats i oprimits, perquè aconseguissin la seva llibertat.

El món ha anat canviant des de la seva mort el 1997, però molts problemes continuen sent els mateixos i cal insistir a situar les persones en la seva realitat sociopolítica, continuar treballant sobre la teoria del diàleg i l’ètica educativa. El món encara el necessita molt.

I voldria dir que per una generació d’educadors, Freire va ser molt llegit a partir de 1970 i  va tenir molta importància en la “transició” espanyola, sobretot en els conceptes d’alfabetització, educació bancària, conscienciació i diàleg. Les seves idees es van estendre ràpidament a les revistes educatives, escoles d’adults i d’estiu i el concepte de diàleg s’ha anat estenent entre molts educadors. Va ser doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona en 2 de febrer de 1988, esdeveniment que es va rememorar en un acte el 16/10/2018 a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona.

No podem oblidar la conferència que va donar a l’Escola de Magisteri de Barcelona, plena de gom a gom, a la sala d’actes i tampoc no hem d’oblidar les seves aportacions, molt vigents, 100 anys després del seu naixement. El 2021 hauria de ser l’any de Paolo Freire.

Recordem aquestes paraules que va escriure el 1990:

Ser utòpic no és ser només idealista o poc pràctic, sinó més ben escometre la denúncia i l’ anunciació. Per això el caràcter utòpic de la nostra teoria i pràctica educativa és tan permanent com l’educació en si, que per nosaltres constitueix una acció cultural. Quan l’educació ja no és utòpica, és a dir, quan ja no encarna la unitat dramàtica de la denúncia i l’ anunciació, o bé el futur ja no vol dir res per als homes o aquests tenen por d’ arriscar a viure el futur com superació creativa del present, que ja ha envellit. L’esperança no vol dir encreuar els braços i esperar. L’espera només és possible quan, plens d’esperança, procurem aconseguir el futur anunciat que neix en el marc de la denúncia per mitjà de l’acció reflexiva… l’esperança utòpica és un compromís ple de risc.