Anàlisi

Cervells en fugida: vénen, van, de vegades tornen

Quan la gent abandonava el sud d’Europa amb maletes de cartró, es parlava del “drama de l’emigració”. Per a molts era un drama, per descomptat, però servia per alleujar la pressió demogràfica sobre una economia nacional, o fins i tot només regional, incapaç de donar feina a tothom i, a més, l’emigració comportava un retorn econòmic immediat: les remeses dels emigrants que, gràcies a la feina i al salari que trobaven a altres llocs, refinançaven l’exigua economia domèstica dels familiars que quedaven a casa. Avui, quan l’emigrant fica el carret a la barretera de l’avió i té un títol universitari a la butxaca, aquest fenomen s’anomena «fuga de cervells» i sembla ser més un problema per als que es queden que per als que se’n van. Les eventuals remeses de l’emigració qualificada són engrunes per a la nació, que deixa escapar aquells joves que faran PIB en altres llocs i on el país d’origen, amb el sistema educatiu normalment gratuït i universal, ha contribuït a formar.

Segons un estudi recent centrat en la situació italiana i que utilitza, entre altres, dades de l’Istat , 377.000 és la xifra oficial de joves italians d’entre 20 i 34 anys que se’n van anar a treballar a l’estranger a la dècada 2011/2021. Però la xifra oficial italiana només informa dels ciutadans que, un cop instal·lats al país estranger, s’inscriuen a l’ Anagrafe degli italiani residenti all’estero (Aire), és a dir, als registres oficials de les respectives oficines consulars. Això no obstant, es tracta d’una inscripció opcional que no tots fan. I de fet, si creuem aquesta xifra amb les d’altres registres d’autoritats estrangeres en què els treballadors estan obligats a inscriure’s per poder accedir a prestacions essencials, com ara el mateix contracte de treball o de lloguer, o fins i tot l’obertura d’un compte bancari , descobrim que per cada treballador oficialment expatriat cal comptar amb almenys dos expatriats més «a l’ombra».

Dit això, també cal advertir del risc retòric que sempre aguaita després d’un cert tipus de discurs. De la mateixa manera que hi ha una retòrica tòxica contra la immigració, normalment de dretes o d’extrema dreta, que presenta l’immigrant no com allò que realment podria ser, és a dir, una valuosa contribució a un sistema industrial necessitat, sinó com un delinqüent o ( en el millor dels casos) un treballador disposat a tot per «robar» feina als joves nadius; De la mateixa manera, hi ha una retòrica menys tòxica, menys dretana i políticament més transversal, però amb un alt risc de ploriqueig, sobre la fuga de cervells que veu en l’expatriació dels professionals més qualificats el signe d’una economia estancada, incapaç, per exemple, de pujar els salaris i ser així competitiva al mercat laboral.

No és una lectura errònia del fenomen. La balança migratòria és com la balança comercial, no és casualitat que també parlem aquí d’exportadors nets o importadors nets. Si la balança és àmpliament negativa, si l’emigració es converteix en una hemorràgia de talents, el problema no es pot ignorar. I a Itàlia, segons l’estudi esmentat, sembla que per cada cervell que hi entra, en surten set més. És una balança desequilibrada i les causes del mal són joc fàcil perquè les oposicions ataquin tal govern. Per això a Itàlia el Govern Meloni (de dretes) intenta que tornin els cervells, mentre que a Portugal ho ha intentat el Govern Costa (d’esquerres), amb baixades d’impostos que no sempre funcionen si no van acompanyades d’una bona dosi, que els portuguesos anomenen «saudade», morriña, el valor afegit del qual manquen els salaris. Perquè, sobretot quan les diferències salarials són molt elevades (i en alguns casos només cal saltar de Llombardia a Suïssa per aprofitar-se’n), resulta força difícil convèncer el treballador que torni a casa.

Tot i això, el que escrivim fa algun temps sobre el descens de la natalitat també s’aplica a la fuga de cervells: no és un fenomen absolutament negatiu en si mateix. És preocupant per les conseqüències que s’acumulen i es repleguen sobre si mateixes, afectant la qualitat del mercat laboral nacional i, una vegada més, el sempre trontollant sistema de pensions. Però fins i tot en aquest cas, la causa positiva existeix i no pot ser ignorada, ni combatuda amb mesures pertorbadores, com la que va sorgir en el fragor de la campanya recent per a les legislatives portugueses, quan els socialistes van arribar a ventilar la hipòtesi que els joves metges portuguesos serien multats si després de graduar-se no haguessin fet un mínim d’anys de servei a la seva pàtria.

Amb raó, en lloc de fugida de cervells, alguns prefereixen parlar de circulació de cervells . En anglès, brain drain s’associa a brain gain o brain sharing. Aleshores, què és aquesta «fugida» sinó la conseqüència lògica de la llibertat de circulació i d’elecció de què gaudeixen les joves generacions des dels primers anys d’universitat? Què és el programa Erasmus sinó un bon preliminar de la fugida? Almenys dins de les fronteres de la Unió Europea, ja no hauríem de considerar com un «drama» l’expatriació d’un recent titulat que de vegades només ha de desplaçar-se uns centenars de quilòmetres, de Lisboa a Madrid, de Gènova a Marsella, molt menys que qualsevol americà que es gradua a Nova York i es treballarà a Los Angeles. I què realment serà un país «estranger» per a un jove europeu nascut de mare italiana i pare alemany i amb una trajectòria d’estudis (i de vida) traçada entre Itàlia, Alemanya i un tercer país de la seva elecció, potser el de la núvia que està a punt de convertir-se en la dona?

El repte de la lliure circulació de cervells s’ha d’abordar amb tots els instruments possibles i adequats. Començant per l’instrument més senzill (almenys en teoria) suggerit per Joe Biden fa un parell d’anys als qui li preguntaven com respondre a la falta de treballadors al mercat nord-americà després d’aquest altre gran fenomen al que assistim avui als països més rics, el quiet quitting, és a dir, la gran resignació dels qui ja no es reconeixen en la professió (allò que abans es deia alienació) i es neguen a treballar. Biden va dir als caps en un xiuxiueig, però amb la boca molt a prop del micròfon: «Pay them more»!

Article original de XQ The News.