Actualitat

Combatre l’absentisme escolar, prevenir l’abandonament

La situació millora, però no prou. Segons l’últim informe PISA els alumnes espanyols que van faltar almenys una jornada escolar en les dues setmanes prèvies a la prova, realitzada el 2015, rondava el 25%. El 2012, arribava al 28%. Això converteix el sistema educatiu espanyol en un dels pocs europeus que avança en aquest àmbit, en què la mitjana de l’OCDE va ​​passar del 15 al 20%. Però encara queda per sobre.

Molt més que fer campana

La bretxa respecte a l’OCDE es redueix, però els instituts continuen per sobre de la mitjana en una qüestió no menor. Segons PISA, faltar a classe, a més de fer que l’alumne perdi oportunitats d’aprendre (en Ciències, aquests van puntuar 36 punts menys que els alumnes que no van faltar –i 29 descomptant el nivell socioeconòmic de l’estudiant i del centre–, l’equivalent a gairebé un any d’escolarització), pot convertir-lo en disruptiu i afecta també el centre, que adquireix un ambient més “disciplinari”, i als companys, que poden voler imitar-lo.

L’absentista d’avui és el que potser abandonarà els estudis demà, i també està exposat en major mesura en el futur a feines precàries, embarassos adolescents o abús de drogues i alcohol.

El percentatge d’alumnat absentista a l’ensenyament obligatori és minoritari, no sobrepassa el 5%. El professor de Llengua i Literatura i director de l’IES Bovalar de Castelló, Toni Solano, assegura que és el cas del seu centre, però que aquest 5% “ocupa una atenció de prop del 60% de la jornada laboral” de l’equip directiu entre informes, expedients, derivacions a l’aula de convivència, protocol d’absentisme, trucades i entrevistes a les famílies i elaboració de programes. I el que és pitjor, “sempre deixa la impressió que no es resol favorablement”.

Solano, autor del recent article Absentisme: matar mosques a canonades, creu que moltes vegades l’escola actua en solitari, sense suport real de tota la comunitat educativa: “Sabem que, amb aquests alumnes, un xaval salvat de les urpes de l’abandonament escolar és tot un èxit. No dedicar-li hores i esforç els convertirà en persones que necessitaran en el futur subsidis o atencions socials grans, i que repetiran sobre els seus fills aquest mateix model. Als centres ens prenem molt seriosament a aquests alumnes, tot i que hem de triar de vegades entre el dret d’uns i les obligacions dels altres”. Al·ludeix al dilema entre el dret de tot el grup a una educació de qualitat i l’obligació d’assistir d’un alumne que no vol fer-ho, “en ocasions incompatibles”. Tant, que en casos extrems el centre pot arribar a deixar de notificar certs casos d’absentisme si veu que cada vegada que l’alumne torna es produeixen problemes greus de convivència.

Protocols en dubte

Per Solano, els protocols són lents, confusos, i poc o gens efectius: “Requereixen que es detecti l’acumulació de faltes (ha de passar un mes), la notificació del tutor a les famílies (15 dies), la revisió per part de l’equip directiu (15 dies més) i l’avís a Serveis Socials (una setmana). Uns dos mesos de burocràcia –tot s’ha d’enviar per correu ordinari seguint el procediment administratiu– en què l’alumne pot estar faltant més o menys continuadament. Quan intervé Serveis Socials signa un compromís d’assistència que potser incompleixi de nou passades unes setmanes, de manera que tornem a començar el cicle”.

Però, quina és l’alternativa? Solano considera que s’han de buscar mesures sancionadores diferents, “educadores i, en la mesura del possible, correctores”, perquè l’alumne no vegi en l’expedient i l’expulsió una via d’escapament, i més personal especialitzat en convivència, i amb més hores, una petició il·lusòria en centres que se les han d’apanyar avui amb un orientador per a 650 alumnes i en els quals els professors de compensatòria, “si n’hi ha”, se solen centrar en l’alumnat amb necessitats educatives especials.

També advoca per replantejar-se la condició de l’assistència a classe per obtenir la renda mínima d’inserció. Al seu entendre, hi hauria d’haver filtres més rigorosos –no un mer certificat de matrícula, com a vegades passa– i podrien establir ajudes amb dos trams, un de fix i un de variable, en funció de l’aprofitament educatiu de l’alumne, mesurat en base al seu esforç, actitud i interès.

Matisa Solano que no qüestiona als professionals dels instituts ni de Serveis Socials sinó el sistema. Un sistema que potser, des de la seva perspectiva, comença a fer aigües en la transició a Secundària, en què falla el transvasament d’informació – “al juny no sabem qui assumirà les tutories de Primer d’ESO, així que resulta complicat establir criteris comuns entre els mestres de Sisè i els professors de Primer”- i en la qual moltes famílies perden contacte amb el professorat –”els perceben com llunyans i dispersos: d’un tutor passen a tenir 10 o 12 professors”, mentre que encara hi pares i mares que creuen que amb els estudis de Primària és suficient, sobretot si calen mans a casa o si sorgeixen problemes a classe.

Primer d’ESO, un curs crític, en què les taxes de promoció solen desplomar-se, ho és també per l’absentisme. És en aquest curs quan comença a forjar-se el desinterès cap a la institució educativa, “fins a considerar-la una presó a la qual les autoritats t’obliguen a assistir-hi, sobretot si comptes amb la tolerància de la teva família davant l’absentisme i si el teu grup d’amistats ho reforça”, analitza el director.

Feina de tots

Des del Departament de Treball Social de la Universitat de Barcelona, ​​Ariadna Munté hi coincideix a mitges. Sí que conclou que la lluita contra l’absentisme és una feina de tots i en què han de donar-se solucions des de Serveis Socials, la família, el barri i l’escola per aconseguir una escolarització diferent. “La voluntat del pare i de la mare intervé, però no és l’únic factor. Cal detectar a temps què fa que una família no porti el seu fill a l’escola, perquè amb els anys cedirà a les pressions d’aquest”, exposa.

Munté proposa comissions socials als centres en què hi estiguin implicades les famílies, els mestres, els Serveis Socials. I assegura que a Barcelona, ​​on treballa, els protocols d’absentisme no acaben de funcionar perquè no suposen una cobertura global: “Les escoles fan arribar a Serveis Socials un cas d’absentisme de llarga durada, cronificat, i se’ns demana que anem a parlar amb la família per veure què passa, que d’alguna manera els forcem a portar als seus nens a l’escola fent servir les ajudes socials com a coacció, i això no crec que funcioni, crec que més aviat pot reproduir el problema”.

Adverteix que quan s’envia la llista d’absentisme a Serveis Socials els centres senten en ocasions que la responsabilitat canvia de teulada: “Els centres també hi han de jugar un paper. El sistema no ho facilita, però també ells han d’intervenir en l’acompanyament de les famílies”.

Com les ajudes dissuasòries, Munté veu a les aules d’escolarització externa un “pegat”. Actuacions d’èxit serien, en canvi, per a ella les dutes a terme en contextos com el barri de La Miraculosa d’Albacete, que, a punt de tancar-se el 2006, inicia un projecte nou incorporant actuacions d’èxit i passa de 105 nens, dels quals 45 hi anaven regularment aquell any, a 161, dels quals 157 hi anaven cada dia, el 2009. Es tractaria d’anar resolent cas per cas amb les famílies, i mai abaixar els braços: “Sempre és possible reenganxar-los, fins i tot quan un noi o una noia porten tota una carrera de fracassos, el que ha condicionat la construcció de la seva identitat personal com a fracassat o fracassada”.

Alumne passiu

Per a Pedro Uruñuela, president de l’associació CONVIVES, hi ha posicions que no tenen cabuda davant l’absentisme, com aquelles que entonen que “l’institut no és una ONG”, o els intents d’apartar aquests alumnes del mig, negociant amb Inspecció, o, fins i tot, amb el mateix alumne (“tu et quedes al final de la classe, no em molestes, i jo no em fico amb tu”). I assegura que hi són: “És llençar la tovallola. En el seu lloc, cal lluitar per aquests alumnes, per canviar-los”.

Uruñuela entén que, abans de fixar-se en l’alumne absentista, el professor ha de fer-ho amb el passiu, “el que no porta els apunts ni el material, ni lliura els treballs… El que comença faltant a primera hora, a última, a una assignatura, un dia, dos, que de sobte es transforma i ja no és passiu i es dedica a molestar, a no deixar fer classe”. Actuar en “els pròdroms de la malaltia”, preguntant-se com pot facilitar-li a aquest perfil d’alumne l’aprenentatge és en aquests casos molt difícil, però ineludible.

Esmenta com, per exemple, en un dels estudis duts a terme durant la seva etapa a l’Observatori Estatal de la Convivència, un de cada tres alumnes de Secundària assegurava que amb prou feines s’assabentava del que s’explicava a classe, i a dos de cada tres gairebé no els interessava res: “Als professors se’ls valorava, només un 6% assegurava tenir algun problema amb ells, però es detectava un error en el plantejament educatiu, el currículum, que no s’adaptava a les seves necessitats”.

Lliçó de Primària

En molts instituts l’absentisme procedeix de l’escola. En fins a un 80% dels casos. No obstant això, a Primària també es troben fórmules replicables.

Santiago Ferreiro, director del CEIP María Sanz de Sautuola de Santander, tot i que reconeix que Secundària té les seves peculiaritats –”les famílies estan molt més desarmades”– explica que “la majoria de les mesures eficaces són les que es prenen dins de l’entorn del centre, amb ponts cap a elles”.

Sap del que parla. El seu programa d’absentisme va ser premiat a finals dels noranta pel Ministeri d’Educació. Aquella dècada van passar de tenir nombrosos alumnes que de 180 dies lectius hi anaven 20 o 30 a la situació actual: de 400, 50 estan supervisats pel programa d’absentisme però, d’aquests, 25 no arriba al 20% de faltes d’assistència.

Conclou Ferreiro: “Normalment l’absentisme està associat a altres problemes, i ajudant a resoldre’ls es pot tallar. Quan vam participar en el pla de reallotjament del poblat barraquista [de la Cavaduca, del qual procedia la major part de l’alumnat], les principals preocupacions de les famílies eren poder menjar cada dia, resoldre les goteres, acabar amb les rates, tenir higiene, perquè no comptaven amb aigua corrent… Anar a l’escola figurava en el setè o vuitè lloc. Quan s’aconsegueix un habitatge digne, l’educació puja en aquesta escala fins al segon o tercer graó. Ja no cal insistir. Mesures globals sí que n’hi ha d’haver. I anàlisi de cada cas: ‘tenim un nen de sis anys a qui no li agrada venir. Els pares intenten portar-lo, però plora… S’ho passa bé la resta del matí, però l’entrada suposa un conflicte. Qualsevol intervenció de Serveis Socials seria un error. Necessita més temps que els altres per venir a l’escola amb ganes, a gust'”.