Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les xarxes, les tertúlies i les columnes dels mitjans es caracteritzen per anar plenes de persones donant opinions més o menys fonamentades sobre temes complexos, d’importància i actualitat. I durant la pandèmia del coronavirus això no ha canviat. La diferència és que els temes a tractar eren totalment nous i desconeguts fins al moment.
Sota les pedres es trobava qui parlava d’epidemiologia, drets laborals o gestió pública. I l’educació no n’ha estat una excepció. “Tothom s’atreveix a parlar d’educació i dels infants, però sense fer-se càrrec del que comporta. I la ignorància és molt atrevida, sobretot en un món com aquest, en el qual no hi ha certeses absolutes”, opina Ramon Font, portaveu d’USTEC-STEs, el sindicat majoritari dels docents de l’escola pública catalana.
La gestió del confinament dels infants ha estat un tema polèmic, tant pel que fa a la seva reclusió a les llars, com a la tornada als centres educatius i els espais de lleure. Van ser el darrer col·lectiu al qual es va permetre sortir a passejar, però es va plantejar la tornada als centres educatius “de manera precipitada”, remarca Font. Es va passar de considerar els infants com a “vectors de contagi”, a instar a l’obertura de centres educatius enmig d’una “campanya als mitjans que vol influir de manera prematura sobre qüestions científiques i protocols de seguretat”, afirma Font.
La clau per entendre aquesta deriva és “l’adultocentrisme”, assegura Laia Pineda, directora de l’Institut d’Infància i Adolescència. Des del principi es va dir que nens i nenes eren asimptomàtics però que podien ser “vectors de contagi”. Pineda es pregunta, però, “per a qui són vectors de contagi?”. Per ella, el confinament infantil no buscava protegir els infants, sinó “limitar el nombre de contagis dels adults”. A això se li suma el fet que la tornada a l’escola, en els termes que s’ha plantejat, “compromet l’essència i no dona resposta al que necessiten realment els infants”, afegeix Pineda.
Segons Ramon Font, aquests mesos s’ha tractat l’escola com un servei essencial més, quan en realitat, opina, “és fonamental”. Per la seva banda, Laia Pineda considera que l’escola sí és un servei essencial, però “per les criatures, no pels adults”
El mantra de l’escola pàrquing
De tot aquest debat, aviat en va néixer el mantra d’escola pàrquing, encunyat per les veus contràries a una obertura precipitada dels centres, que consideraven que tornar a les aules en aquest punt de la pandèmia responia a la necessitat de deixar aparcades les criatures als centres. “L’escola fa una funció educativa per als infants i, de retruc, també ajuda a la conciliació laboral, però aquesta l‘han de garantir empreses i l’administració”, afirma Mercè Cama, membre de l’àrea de comunicació de la Fapac (Federació d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes de Catalunya) i contrària a la reobertura de les escoles abans de l’estiu. “L’escola no és un pàrquing, és un dret fonamental, i la conciliació no s’ha d’assolir reformant l’escola”, afegeix.
Des de la Fapac lamenten haver trobat a faltar veus en l’àmbit polític i mediàtic que tractessin l’educació “com el dret fonamental que és”. “Es presenta com si fos un servei prescindible i a les tertúlies i articles semblava que els centres ens fessin un favor a les famílies”, apunta Cama. Per la seva banda, Ramon Font denuncia que des dels mitjans “se’ns ha dit que els docents carregàvem les culpes sobre les famílies que volien obrir les escoles: quan parlem de pàrquings, critiquem les polítiques del Departament, no les famílies”, aclareix.
I és que des del sindicat asseguren que el col·lectiu docent ha “rebut crítiques i desprestigis durs des dels mitjans de comunicació” a partir de la Fase 2. “Se’ns va atacar pel fet de posar en qüestió les decisions dels departaments d’Educació i Sanitat, però com a sindicat tenim el deure de vetllar per la salut dels nostres treballadors”, es defensen des d’USTEC. Font lamenta que s’hagi comparat els mestres amb els sanitaris, en tant que treballadors essencials que han de treballar sense les proteccions adequades, però “és que nosaltres no salvem vides; és com comparar ous amb castanyes”, apunta.
Confinament i drets
La infància, que va veure tancar les escoles el 13 de març, va ser el primer col·lectiu a confinar-se, i l’últim a poder sortir al carrer. A més, durant les setmanes més dures del confinament, no van tenir l’oportunitat d’anar ni tan sols a comprar, activitat que va esdevenir una via d’escapament per molts adults. “El moment demanava mesures molt estrictes, però el problema és que entenem salut com a absència de malaltia i protegir-nos va molt més enllà de no infectar-nos”, apunta Laia Pineda, la qual recalca l’impacte que tindrà l’aïllament en la salut mental dels més menuts.
Ni tots els casos són iguals ni totes les famílies viuen en les mateixes condicions. El confinament ha posat sobre la taula desigualtats ja existents però que aquests dies han pres més rellevància, com la bretxa digital. “Aquesta és la desigualtat de la qual més s’ha parlat, però hem trobat a faltar que se’n parlés d’altres als mitjans”, alerta Mercè Cama. Famílies nouvingudes que no dominen l’idioma, infants amb necessitats educatives especials…” són casuístiques que van molt més enllà de la família de classe mitjana i de la que té dificultats econòmiques, que són els dos perfils que s’han tractat majoritàriament a la premsa”, opina Cama.
Igualment, sobre les repercussions d’aquest tancament, s’ha dit molt que els nens s’adapten a tot i que es recuperen ràpidament, però que siguin així “té a veure amb el rol desigual que els hem donat en la societat: els exigim un gran nivell d’obediència, però que no es queixin no vol dir que no pateixin”, alerta Laia Pineda, directora de l’Institut d’Infància i Adolescència, per a la qual el millor antídot contra l’adultocentrisme és “escoltar els infants. Si no ho fem, mai no entendrem la importància de la natura, del joc compartit i de l’aire lliure”, recomana.
I és precisament l’ús de l’espai públic un altre dels debats i dubtes que regnen entre les famílies, que veuen obrir discoteques, gimnasos i bars, mentre els parcs infantils han estat tancats (precisament l’alcaldesa de Barcelona acaba d’anunciar la seva reobertura de forma imminent). “Es tendeix a veure els nens i nenes com quelcom incontrolable, que de seguida que deixem lliures toquen, llepen, agafen… però la manera de descobrir el món dels infants és molt expansiva”, apunta Pineda. Davant la incomprensió i la incapacitat de control, prohibició de jugar als parcs i, fins fa poc, passejar.
El caos de les competències i la informació confusa
Durant les primeres setmanes, en les quals no hi havia gairebé res que es pogués fer fora de casa, la informació sobre el confinament era simple. Però la comunicació de les fases de desescalada ja va ser més complicada. No estava clar què es podia fer i, sobretot, qui o quan ho podia fer. I aquí, si el missatge de les administracions era confós -per complex-, els mitjans no van ajudar. Mercè Cama, de Fapac, ressalta la “tendència excessiva dels mitjans a donar per bones declaracions de representants polítics sobre mesures que encara no estaven aprovades”.
En aquesta línia, Cama destaca quan Torra va anunciar el desconfinament de les escoles sense haver-ho pactat amb el Govern espanyol o quan es van anunciar les franges per a passejar de la Generalitat que després no van coincidir amb les decretades pel govern central. En aquesta cobertura caòtica del ball de declaracions va tenir molt a veure-hi el fet de comunicar declaracions com si fossin decisions ja preses, encara que l’administració que les formulés no en tingués les competències. “Ens agradi o no, és el Govern espanyol qui ha d’autoritzar certes coses i el periodisme ha de ser cautelós, més encara en aquest context”, apunta Cama.
No saber a quina hora podrien passejar els nens ni si els adolescents podrien fer-ho. Es pot anar a comprar amb les criatures? “Les administracions ens han donat molta informació i se’ns ha fet arribar molta per altres bandes que no estava corroborada”, es lamenta Cama. Però els adults no han estat els únics que han patit el caos comunicatiu. “Els infants també tenen dret a rebre una informació adequada per saber què està passant”, assegura Pineda.
Els mitjans de comunicació estan pensats per i per a adults, però si el context és nou i canviant i així ho és també la informació transmesa, es complica que els infants puguin entendre de manera clara què succeeix. “Costa trobar informació adequada que els faci partícips; si no ens hi adrecem bé, els transmetem el missatge que no pensem que formin part de la societat”, opina Pineda. Destaca com a necessaris mecanismes de preguntes i respostes entre dirigents públics i infants, com el que es va fer al programa InfoK amb el president Torra. Aquests formats, però, “no són freqüents, com tampoc és freqüent preguntar els nens i nenes com ho viuen tot plegat”, apunta Pineda. Un cop més, decidir sobre un col·lectiu, sense el col·lectiu.
Aquest és un reportatge publicat originalment a Mèdia.cat
El Diari de l’Educació, 2025