Opinió

Construïm educació popular contra els analfabetismes ideològics

A partir de la introducció al llibre Ideología: una introducción (1997, Paidós Ibérica) de Terry Eagleton, proposo pensar algunes de les qüestions que marquen la política actual i com podem entendre, i explicar als nostres alumnes i a la societat en general, els debats públics de la nostra època. Sovint sentim, pensem i reproduïm la idea que vivim en societats analfabetes políticament, i ho contrastem amb un passat suposadament superior en aquest aspecte, on la ciutadania semblava tenir interès per la política, per la distribució del poder. Eagleton ens suggereix sis aspectes a tenir en compte per entendre la ideologia, entesa com els marcs estructurants on l’acció política es desenvolupa.

D’una banda, hem d’entendre el context material, que Eagleton anomena la cultura. Aquest és l’espai on es genera la producció de les idees, creences i valors de la vida social. Per exemple, sovint sentim el tòpic que les societats mediterrànies tenen estats del benestar menys desenvolupats per la importància que té la família en la provisió de cures. Això, que no és més que una idea reproduïda al llarg del temps, té conseqüències materials serioses per l’organització col·lectiva de les cures, i privatitza (bé familiaritza) quelcom que podria ser públic. Aquesta idea estructura la materialitat del nostre estat del benestar.

Però les idees, i el context material, no apareixen del no-res. Les experiències col·lectives, el fil roig de la història (i el blau, el negre, el verd o el lila), ens aporten el context històric. Tota realitat material, i ideològica, cal entendre-la en el seu context històric, cal historitzar-la. Aquest punt és important per comprendre que tot i que el moment actual està directament relacionat amb l’anterior, no està predeterminat. Ans al contrari, la historització ens permet entendre el context material alhora que ens indica que el canvi és possible. El motor de la història permet les possibilitats d’emancipació, però també pot accentuar l’opressió.

És a partir de la interacció entre el context material, de les idees i valors, i l’experiència històrica col·lectiva que ens apareix la política. En aquest cas, la política definida, per Eagleton, com la promoció i legitimació de grups socials amb interessos oposats. La política entesa com la lluita pel poder. La pregunta clàssica cui bono? (qui se’n beneficia?) és segurament la pregunta bàsica que hauria de guiar qualsevol que tingui interès a entendre la política. És precisament per això que sovint m’agrada recordar al meu alumnat que la política és d’aquelles activitats que o bé la fas tu, o te la fan. I deixar la política en mans d’altri sovint no és gaire bona idea.

Més que lamentar-nos sobre la intoxicació mediàtica que circula per les nostres vides, caldria repensar com eduquem les noves (i velles) generacions en l’habilitat d’entendre els debats públics

A partir de l’acció política la lluita pel poder comporta la creació de processos unificadors de formacions socials (en molts casos a través de l’estat o altres institucions polítiques). Aquests processos, les construccions de l’hegemonia per part de les formacions socials (en aquest cas, l’Estat), són sempre processos on la lluita per la complicitat i el consens, sovint, comporta l’exclusió d’aquells que se situen fora del consens. De fet, en diverses ocasions he argumentat que aquests processos de construcció d’hegemonia són sempre processos inacabats, i potser, el que és més important, inacabables. És a dir, la construcció d’hegemonia, l’intent de dominació, acaba trobant subversió.

Precisament perquè la construcció de l’hegemonia és un procés inacabable, en moments històrics on l’hegemonia dominant perilla, descobrim la legitimació dels interessos dominants a través de la distorsió. Allò que avui dia s’ha posat de moda dir-ne fake news. Estem vivint moments àlgids en el que podríem anomenar perversions ideològiques on la mal anomenada polarització de la societat passa per la intoxicació mediàtica de la veritat. Els darrers anys han demostrat els nivells fins on les noves polititzacions impliquen difuminar el que s’havia arribat a pensar que eren línies vermelles de l’ètica de l’esfera pública. Veiem accentuades aquestes perversions on víctimes es converteixen en botxins i oprimits en opressors. Per exemple, l’actual judicialització de la immersió lingüística n’és un exemple.

Tot i que Eagleton va escriure aquesta obra en el context del desenvolupament del neoliberalisme al Regne Unit, després de més d’una dècada salvatge marcada pel desmantellament de la societat a diversos nivells, segueix més rellevant que mai pensar com la ideologia estructura, o no, la política i el debat públic. Potser més que no pas lamentar-nos sobre la intoxicació mediàtica que circula lliurement per les nostres vides, caldria repensar com eduquem les noves (i velles) generacions en l’habilitat d’entendre els debats públics.

I la resposta, que humilment proposo, és que contribuïm des dels nostres espais a recuperar els espais que el neoliberalisme ha anat destruint –els sindicats, les associacions de veïns, l’educació popular, les converses als carrers…– I és a través de construir subversions contra-hegemòniques a les nostres societats que podrem començar a erosionar les hegemonies i perversions ideològiques dissenyades per reproduir les relacions de poder i dominació actuals. Debatent, discutint i desenvolupant les nostres comunitats per identificar i entendre els contextos materials i històrics on ens trobem és essencial per construir societats on les desigualtats i els abusos de drets i de poder trobin respostes col·lectives.