Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa més de cinquanta anys que sóc aprenent de mestre. Al llarg d’aquest temps he viscut de tot. Un sac de vivències, la majoria de bon portar, alegres, anava a dir lluminoses però no acabo de trobar la paraula concreta que necessito. També n’he viscut de doloroses, de molt dures. Avui divendres, una de les més dures. He anat al tanatori a fer companyia a la família d’en Pau, un nen que vam tenir a l’Escoleta des dels tres fins als cinc anys. Després va continuar l’escolaritat al Jeroni de Moragas, l’escola d’educació especial de la zona.
Sí, en Pau era una criatura d’aquestes que en diem d’educació especial. Ja ho sé que totes ho són, d’especials. Però hi ha criatures especials que són de tots, que són especials per a tothom. Vull dir que tots ens sentim mestres seus. Les seves febleses ens qüestionen, ens interpel·len, ens commouen, ens obliguen a mirar-los als ulls i a sentir-nos necessitats de les mirades dels altres. Justament són especials perquè saben fer florir el millor que portem dins nostre, allò que de vegades costa que emergeixi a la superfície dels fets que vivim.
Ras i curt: en Pau ens ha fet més bones persones. Un pas més en la humanització que anem construint al llarg de les nostres vides. Quin deute tenim amb ells tots els que tractem criatures d’aquestes que en diem d’educació especial.
He intentat consolar la família més enllà de qualsevol consol, però no sabia què dir. Ens hem abraçat i no he plorat. El John Wayne que portem els homes de la meva edat m’ho ha impedit. Quina merda d’educació hem rebut! Jaume, ja tens edat per obrir les aixetes dels ulls! Ara bé, quan he parlat amb el seu avi m’he trencat. Quina tendresa la d’un home gran al costat del seu net! A cau d’orella li he dit: “Como se llegan a querer a los nietos”. Ell m’ha mirat i ha contestat: “Ni que lo diga”.
La mare em fa memòria d’una anècdota d’en Pau que vaig escriure fa molt de temps i que jo havia oblidat. Era un dia que els nens de la classe –tres, quatre o cinc anys, no ho sé, però tant se val– corrien pel pati per anar al gimnàs de l’escola. Ja ho sabeu, les colles del parvulari sempre corren. A mig pati un d’ells s’atura en sec i crida: “Ei, pareu, que hem d’esperar en Pau”, i tots frenen en sec també i el criden: “Pau, Pau”. En Pau anava darrere seu, agafat de la mà de la Maria, una de les mestres que sempre tenia al costat, caminant com podia i ells l’esperaven perquè, ja ho he dit, aquestes criatures ens recorden que podem ser bons i és un acte de bondat esperar aquell qui no pot córrer com nosaltres.
I penso en Korczak i en els seus drets dels infants. Un petó, Pau, i des d’allà on siguis continua sent especial.
