Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa dues setmanes el sector educatiu va sortir al carrer. Hem fet vaga i una manifestació històrica. I sí, també hi érem nosaltres: les educadores de les escoles bressol municipals d’arreu del territori, les grans oblidades, les de l’etapa 0-3.
En el nostre cas, participar en una vaga no és gens fàcil: amb models de gestió molt diversos (a diferència de la resta d’etapes educatives, nosaltres depenem de les administracions de cada municipi), sovint treballem en condicions precàries i moltes no es poden permetre, econòmicament, perdre un dia de sou. Tot i això, el que s’ha fet aquests dies és un esforç enorme i la resposta ha estat ferma. I és que tampoc no sempre hi podem ser: sovint ni tan sols se’ns convoca, perquè la nostra realitat queda fora dels marcs habituals. El 0-3 va per lliure: cada municipi el gestiona com pot (o com vol) i, a la pràctica, no formem part del sistema educatiu d’aquest país, una situació profundament injusta.
Però aquesta vegada sí que hi érem. Perquè cada cop és més evident que, si no hi som, no existim dins del relat educatiu. I ens hem fet sentir. I ens han vist. Mentre ens obríem pas a la manifestació de divendres, es feia evident també la complicitat de companyes i companys d’altres etapes educatives. Se m’ha quedat gravada una escena: enmig del crit “el 0-3 hi és!”, una mestra de primària es va girar cap a nosaltres i ens va dir: “Ja podeu cridar ben fort, vosaltres!”.
Cada cop és més evident que, si no hi som, no existim dins del relat educatiu
El Decret 21/2023, de 7 de febrer, d’ordenació dels ensenyaments de l’educació infantil, és inequívoc: el 0-3 forma part de l’etapa educativa 0-6 i, per tant, del sistema educatiu. No es tracta només d’una qüestió administrativa o organitzativa, sinó d’un reconeixement pedagògic que situa l’educació infantil com una etapa amb identitat pròpia, centrada en el desenvolupament integral dels infants (emocional, afectiu, social i cognitiu), i que posa en valor el paper dels vincles, de l’acompanyament i dels entorns educatius en aquests primers anys de vida. En aquesta línia, reconeix la importància de l’observació, de la documentació pedagògica i del respecte als ritmes individuals. També la necessitat de generar contextos rics, segurs i estimulants que afavoreixin el joc, la descoberta i les primeres relacions, tot entenent la cura i l’educació com a dimensions inseparables i situant l’infant al centre del procés educatiu. Així, en aquest marc, el 0-3 és el primer tram del sistema educatiu, amb una intencionalitat pedagògica pròpia i un paper clau en la construcció de les bases del desenvolupament.
Però la realitat de les escoles bressol no respon a aquest reconeixement. A la pràctica, continuem situades en un lloc assistencial, que és, de fet, inherent i essencial en l’etapa 0-3, però sovint des d’una mirada social que el desvaloritza i el simplifica, com si assistir fos una tasca menor, rutinària o poc educativa, com si cuidar no fos també educar en aquests primers anys de vida, com si sostenir i acompanyar fos sinònim d’aparcar.
Assistir no és aparcar: és sostenir, crear vincles, donar seguretat i afavorir el desenvolupament
I sí, treballem en una etapa profundament assistencial, perquè els infants de 0 a 3 anys es troben en un moment de màxima dependència i vulnerabilitat. Però és precisament aquesta cura la que fonamenta l’acció educativa. Assistir no és aparcar: és sostenir, crear vincles, donar seguretat i afavorir el desenvolupament. I això, també, és educar. No som un pàrquing de criatures, som professionals que, amb coneixement i responsabilitat, cuidem i acompanyem infants en una etapa de màxima vulnerabilitat i garantim tot allò que és imprescindible per al seu benestar i desenvolupament. Sabem que aquesta és una etapa especialment sensible, en què el vincle amb la família és central. Precisament per això, quan els infants són a l’escola bressol, la nostra responsabilitat és garantir espais de cura i educació de qualitat que els permetin créixer amb seguretat i benestar.
Des d’aquesta mirada, som professionals que coneixem el desenvolupament infantil: observem, documentem i acompanyem els processos que viuen. Acompanyem els inicis de la relació social, abans que estiguin preparats a nivell maduratiu, i oferim entorns i experiències que els permeten créixer i desenvolupar-se en tots els sentits. Construïm un vincle sa i imprescindible. Eduquem quan acollim un infant que arriba per primera vegada al món col·lectiu; quan posem paraules a emocions que encara no poden entendre; quan sostenim plors, celebrem descobertes i acompanyem els primers conflictes i conquestes d’autonomia. Eduquem en cada mirada, en cada gest, en cada silenci, en cada paraula. És una feina molt delicada, i tenim una gran responsabilitat. Però la realitat és que, amb les condicions actuals, no podem sostenir aquesta mirada ni aquest acompanyament amb la qualitat que els infants necessiten i mereixen.
Cal recordar que el que passa durant els tres primers anys de vida, té una importància enorme: no és una etapa menor ni un tràmit, sinó un moment clau en el desenvolupament emocional, cognitiu i relacional de les persones, que deixa una emprempta profunda. En aquest sentit, avui que es parla tant de salut mental, de benestar i de prevenció, invertir en el 0-3 i garantir-ne la qualitat és, precisament, fer prevenció: és construir bases segures, vincles sans i entorns que permetin créixer amb confiança.
No es pot fer educació de qualitat en condicions de supervivència, ni garantir una atenció respectuosa, individualitzada i present si no hi ha mans, ni temps, ni espais adequats
Això no és només una qüestió d’etapa, sinó de sistema. Invertir en educació vol dir invertir-hi tota, amb coherència i amb mirada de llarg recorregut. I apostar concretament pel 0-3 és, també, entendre que calen polítiques de conciliació reals, que permetin a les famílies decidir si portar els infants a l’escola bressol, quantes hores fer-ho i en quines condicions, evitant jornades excessivament llargues que no sempre responen a les seves necessitats. I cal millorar les seves condicions. Perquè mentre els infants de 0 a 3 anys estan a l’escola bressol, mereixen estar-hi amb qualitat: en petit grup (de 0 a 1 any un grup de 3/4 infants, d’1 a 2 anys un grup de 5/6 infants, de 2 a 3 anys un grup de 9/10 infants), suficient mirada i mans adultes que els acompanyin, i un bon espai enriquidor que satisfaci les seves necessitats.
I, malgrat tot, la qualitat educativa continua lluny del que hauria de ser. Treballem amb ràtios elevadíssimes, amb recursos insuficients i en condicions que dificulten profundament poder fer la nostra feina tal com sabem (i volem) fer-la. Perquè no es pot fer educació de qualitat en condicions de supervivència, ni garantir una atenció respectuosa, individualitzada i present si no hi ha mans, ni temps, ni espais adequats. Apostar pel 0-3 implica també revisar de manera valenta aquestes condicions. Perquè tampoc es pot sostenir allò essencial si el sistema no ho sosté.
Per això hem fet vaga, i per això sortim al carrer: no només per nosaltres, sinó per allò que representem. Volem que es reconegui, de manera efectiva, que el 0-3 és una etapa generalment de cures i és educació, tal com ho és la resta de l’etapa d’educació infantil, i que aquest reconeixement no es quedi en un decret, sinó que es tradueixi en polítiques concretes, recursos suficients i una presència real dins del sistema educatiu de Catalunya.
Cal una aposta clara i sostinguda. Posar realment l’educació al centre vol dir començar pel seu inici, entendre que el 0-3 no és una despesa, sinó una inversió de país: una inversió en les persones i en la qualitat de vida col·lectiva. Els seus fruits no són immediats, però hi són, i per fer-los possible cal creure-s’ho, i actuar en conseqüència. Per què, al capdavall, quin model de societat volem construir, si abandonem a les persones en els seus primers anys de vida?
