Opinió

D’aules i d’estratègies

Xavier Besalú és professor de Pedagogia de la Universitat de Girona

El curs 2004-05, en el marc del Pla per a la Llengua i la Cohesió social (Pla LIC), van néixer les aules d’acollida que, en sintonia amb l’increment continuat de l’alumnat d’origen estranger, van arribar a ser 1.234 el curs 2008-09. Des d’aleshores, el seu nombre ha anat disminuint any rere any.

L’aula d’acollida, diu el Departament d’Ensenyament, “és un recurs, una estratègia organitzativa i metodològica”, que cada centre pot adequar a les seves necessitats i possibilitats organitzatives. Primera cosa a tenir present, doncs: l’aula d’acollida no és, en rigor, un espai diferenciat dins de l’escola, una classe formada per infants i joves que no dominen ni el català ni el castellà, sinó un recurs (de fet, un conjunt de recursos: una dotació de professorat, una dotació informàtica, una dotació econòmica per a l’adquisició de material didàctic, un assessorament i formació específics) i una estratègia, és a dir, una forma original i eficient d’organitzar els recursos humans, espacials, temporals disponibles, i una aposta per metodologies, tècniques i activitats innovadores, funcionals i cooperatives per garantir la plena integració i l’èxit escolar de l’alumnat de parles familiars no romàniques. Segona observació: no hi ha dues aules d’acollida iguals. No només perquè entre la teoria i la pràctica hi ha gairebé sempre una distància oceànica, sinó també perquè, amb bon criteri, el Departament d’Ensenyament ha promogut, en alguns casos, o tolerat, en d’altres, formes molt diferents d’utilitzar els recursos assignats als centres.

El Pla LIC i, per tant, les aules d’acollida, volia fer front a tres reptes de gran abast: “la incorporació d’alumnat procedent de la immigració, l’aparició de noves causes d’exclusió social, i la insuficient normalització de la llengua catalana”. De manera que els seus objectius van força més enllà de l’aprenentatge de la llengua d’instrucció: en el fons, es tracta de lluitar contra tot tipus de marginació i exclusió social, garantint una autèntica igualtat d’oportunitats i de possibilitats; de consolidar la llengua catalana com a eix vertebrador d’una escola plurilíngüe, que inclou el reconeixement de totes les llengües en presència; i potenciar la convivència i el diàleg, partint de la igualtat radical de totes les persones i del respecte per les diferències culturals.

No és pas poca cosa! Aquest curs s’han publicitat unes suposades “auditories pedagògiques” en aquelles escoles amb pitjors resultats en les proves de competències bàsiques. No s’han fet públics ni els noms ni la ubicació geogràfica d’aquestes escoles, però ens equivocaríem de ben poc si féssim una llista dels centres situats en els barris més marginats i degradats socialment i urbanística i d’aquells que escolaritzen percentatges més elevats de població estrangera d’origen africà o de població gitana… Per què han de servir aquestes suposades “auditories”? Per assenyalar encara més aquestes escoles? Per posar més pressió als mestres que hi treballen? O bé per dotar-los dels recursos humans, econòmics i materials que els permetin de fer front amb garanties a unes problemàtiques que van molt més enllà de la instrucció i de la mateixa escola? Aquí és on tindrien sentit recursos com els de l’aula d’acollida, no?

Un projecte realment plurilíngüe en temps d’ofensiva “wertiana” contra el model lingüístic de l’escola catalana; quan, per determinats sectors molt influents de la societat, semblaria que la principal mancança del nostre sistema educatiu és l’ensenyament i l’aprenentatge de l’anglès; sabent les dificultats reals que té el reconeixement i l’encaix de les diverses llengües que parlen els alumnes catalans d’avui (com podem explicar, per exemple, que la llengua àrab no sigui encara una de les llengües estrangeres que es poden estudiar en els instituts catalans, dins de la seva oferta curricular?); doncs això, que fer del català l’eix vertebrador d’una escola plurilíngüe no passa de ser un desig encomiable. També aquí l’estratègia anomenada aula d’acollida podria tenir sentit…

Finalment, tenim l’objectiu de preparar infants i joves per viure en una societat catalana plural i pluralista des de molts punts de vista (lingüístic, religiós, familiar, ideològic…), una societat complexa, gelosa de les llibertats individuals i potencialment conflictiva (senzillament perquè el conflicte és inherent a l’exercici de la llibertat). Necessitem aprendre a viure i a gestionar els conflictes ja des de petits. Necessitem practicar la relació, la convivència, el treball, el joc, alegries i penes en un marc regulat com l’escola. És imprescindible aprendre que el món és molt més que Occident, que la civilització, la ciència i la cultura no són patrimoni dels europeus i dels seus descendents. No és feina fàcil, ni d’un dia, i, per aconseguir-ho, segur que l’aula d’acollida com a recurs contribuiria a fer-ho possible.

A l’hora d’assignar una aula d’acollida, el Departament d’Ensenyament té en compte diversos paràmetres, entre els quals el percentatge d’alumnat de nacionalitat estrangera i la situació socioeconòmica de l’entorn. Seria una pèssima notícia una nova reducció del nombre d’aules d’acollida per al curs 2014-2015, atenent exclusivament a la davallada del nombre d’infants i joves estrangers matriculats els dos darrers anys. Si, de veritat, el Departament es creu les seves pròpies paraules, aquesta és una oportunitat per treballar a favor de la llengua catalana, de la cohesió social i de la igualtat de drets i deures de tota la ciutadania.