La proposta de la Fundació Jaume Bofill (una mena d’empresa externalitzada que s’ocupa de dirigir les polítiques educatives del Departament) ha estat llargament covada. Podríem dir que, com a mínim, des que el 2011 la consellera Rigau va permetre la jornada compactada a la secundària (Catalunya era l’única comunitat autònoma que encara no ho havia fet). No es va fer per convicció, sinó, com tothom reconeix, per una mena d’imperatiu econòmic. Formava part d’un conjunt de retallades salvatges dins el sistema, perquè s’estimava en uns 9 milions d’euros anuals l’estalvi que implicava no impartir classes a les tardes. Tanmateix, aquesta va ser la retallada menys impopular de totes. De fet, qualsevol persona de la comunitat educativa podia constatar com l’horari anterior, fonamentat en 30 hores de classe (més mitja d’esbarjo), repartides entre cinc matins i tres tardes, generava una fatiga que repercutia negativament en tots els agents educatius.
La generalització de la jornada compactada a la secundària, si bé recollida com una mena d’excepció que implicava un nombre important de requisits en l’ordre de calendari que se sol publicar cada primavera, va fer que la immensa majoria de centres s’acollís a la iniciativa. En els cursos posteriors, la pràctica totalitat d’instituts s’hi van sumar (i no em consta cap que s’hagi tirat enrere), tot convertint l’excepció en norma. Hi havia motius més que sòlids per fer aquesta opció organitzativa. La propaganda hostil respecte la compactada havia format part del paisatge educatiu, tant de les administracions, com d’organitzacions de famílies, on concorrien certs prejudicis en contra de la professió docent. S’afirmava que la jornada compactada només servia per acontentar el professorat i estendre els seus suposats “privilegis”.
Tanmateix, els indicadors elaborats pel mateix Departament, alguns estudis independents, i sobretot els encarregats per les mateixes direccions dels centres trobaven conclusions més que positives i interessants. En primer lloc, no es trobava cap disminució dels rendiments acadèmics, ans al contrari, es registraven algunes millores molt significatives, especialment entre els alumnes amb millors i pitjors qualificacions. És més, si mirem l’evolució de la taxa d’abandonament prematur a Catalunya (Idescat), aquesta va passar del 28,9% el 2010 al 17% el 2018 (gairebé 12 punts en 8 cursos!). És més, de tenir un abandonament prematur superior a la mitjana estatal (+0,6) s’ha passat a tenir-lo per sota (-0,9), i de tenir 15 punts de diferència respecte la Unió Europea, s’ha reduït en aquest període a un 6,4. Que Catalunya fos una excepció respecte a Espanya, i que ara no ho sigui hi deu tenir alguna cosa a veure.
Ara bé, no tot són els resultats acadèmics. Es va constatar una reducció important de la conflictivitat a l’aula (concentrada molt especialment en la franja de tardes) i en l’absentisme. Un estudi elaborat el 2013 per l’Institut Montilivi (el més gran de la demarcació de Girona) va registrar una caiguda del 49,78% pel que fa a incidències greus, un 25,17% menys d’incidències lleus i una reducció en un 38,19% de faltes d’assistència. En un estudi coordinat per qui això escriu, en què van participar prop d’un miler de docents, el 80% considerava que havia disminuït “força” o “molt” la fatiga de l’alumnat el 50% consideraven que havien millorat els hàbits d’estudi dels alumnes i el 95% es mostrava partidari de mantenir-la.
Una curiositat important. Al llarg de set anys, la inspecció educativa ha examinat l’evolució de 25 centres de primària que han optat per la jornada compactada. La totalitat dels indicadors han estat molt positius, i les estadístiques que van presentar, tant a les direccions dels centres en qüestió, com als membres de la Comissió de Programació del Consell Escolar de Catalunya als quals es van passar, eren positius o molt positius. Tanmateix, els prejudicis ideològics pesen més que l’evidència científica, i ara per ara el Departament no té previst obrir la porta a què se sumin més centres, i és probable que fins i tot es denegui la continuïtat a qui ja ho està fent. Per cert, que malgrat les meves peticions, el Departament s’ha negat a fer públiques les estadístiques amb el nivell d’assoliment d’objectius dels centres en qüestió. I per cert, mai havia vist passar un power point amb xifres d’una manera tan ràpida.
Com bé assenyala l’estudi de la Bofill, no tot es redueix a l’àmbit de l’escolaritat formal. Una de les pors que sorgien entre els detractors de la compactada es fonamentava en la creença que grups d’adolescents podrien ser incontroladament al carrer generant conflictes o adquirint mals hàbits socials. La realitat va desmentir l’especulació. Qui això escriu va conversar amb més d’un regidor de seguretat d’ajuntaments de ciutats mitjanes, i aquests van sostenir que bona part dels incidents, sovint vinculats a baralles o tràfic de drogues a petita escala havien disminuït. Normalment, aquests episodis solien concentrar-se a la sortida dels instituts a les tardes, i certament, alumnes afamats que corrien cap a casa seva no tenien massa incentius per barallar-se o adquirir substàncies il·legals.
I potser no serà molt popular això que diré. Tanmateix, moltes direccions amb les quals vaig conversar van admetre celebrar que es tanquessin alguns menjadors, perquè, sens dubte, eren aquests els espais on es registraven la major part de conflictes. Conflictes greus, que implicaven, per exemple, assetjament escolar, violència, intimidació. Com a espais relativament amb escàs control, era fàcil que es produïssin situacions desagradables, especialment quan trobem instituts molt grans i despersonalitzats.
Amb això voldria dir que l’experiència de la jornada compactada a la secundària és un dels escassos èxits registrats en els darrers anys. I probablement, els més beneficiats han estat els mateixos alumnes, els quals han vist com poden organitzar-se els temps de les tardes amb menor estrès.
Com tot, l’estudi de la Bofill conté elements de veracitat i assenyala problemes reals. És cert que no és gaire raonable que alguns alumnes surtin cap a les tres de l’institut i que alguns no hagin menjat encara (tot i que els entrepans que circulen pel pati no suposen precisament menys aportació alimentària que en la totalitat dels països europeus on l’àpat del migdia és lleuger, i el sopar és el més important). També és cert que la presència de 6 hores de classe i mitja d’esbarjo pot arribar a ser esgotador, i que fa que la fatiga de la darrera hora sigui molt elevada. Tanmateix, Catalunya, un cop més, és una excepció. El nombre d’hores de classe per a l’alumnat de secundària, segons dades de l’OCDE, és de 1.054 anuals respecte a les 882 que es fan de mitjana a la Unió Europea. El més raonable seria fer sessions de classes de 50 a 55 minuts més un espai de 30 a 40 minuts per tal que els alumnes mengessin al migdia. Això implicaria entrar entre les 8 i les 8:30 i sortir entre les 14 h i les 14:30, fet que resulta més que raonable.
Ara bé, “raonabilitat” i “Fundació Jaume Bofill” semblen un oxímoron. En realitat el seu pla de modificació d’horaris (més aviat de retornar a uns horaris anteriors i fracassats) va molt més enllà. En realitat, la proposta ve acompanyada de tot un seguit d’elements que són els qui, en realitat, importen. Volen canvis organitzatius importants que van en contra del principi de continguts escolars, de matèries, d’especialitats docents. La seva pretensió és convertir la primera hora d’arribada dels alumnes en una mena d’espai de reflexió, sense elements curriculars, i en què els professors es disfressin de monitors. En altres paraules, canviar la física, les matemàtiques o la literatura per una mena d’assemblea sense massa definició. Quan parlen de menjar als centres a la franja del migdia (posem per cas, d’una a dues) no estan parlant de recuperar els menjadors escolars –avui reconvertits, per deficiències estructurals d’espai, en aules per a desdoblaments, laboratoris o sales d’informàtica, o de menjar gratuït (sense aquest sistema, en una societat empobrida amb uns preus desorbitats gestionats per empreses privades, simplement els menjadors es moren literalment d’inanició)–, sinó que els alumnes es portin la carmanyola de casa (si poden) i que els seus tutors deixin un cop més de fer de professors i es converteixin, altre cop, en els seus monitors d’esplai. Per això, el Departament està preparant una partida pressupostària perquè els centres puguin adquirir neveres i microones. Aquest sembla el gran pla per acabar amb els problemes d’alimentació dels nostres adolescents.
Ara bé, en el pla de la Fundació Bofill, ben segur es pot trobar de tot menys innocència. La seva proposta de tenir les tardes amb activitats lectives, i altres actuacions educatives que tindrien a veure amb el negoci creixent de les activitats extraescolars i les derivades dels plans d’entorn, no deixen de representar una sucosa oportunitat de negoci. No és cap secret que amb la compactada, moltes activitats ofertes pel centre van decaure per manca de demanda. No és que l’alumnat no hi volgués participar, sinó que ells i les seves famílies preferien fer-les en altres espais, o buscar-les de millor qualitat, o simplement, dedicar-se a les seves aficions personals sense activitats reglades. L’institut és un innegable espai de sociabilitat, encara que també ho pot ser de patiment, i molts adolescents preferien estar en un entorn allunyat dels seus companys, o fins i tot preferirien estar sols.
En un món en què la introversió és considerat per alguns psicopedagogs com una mena d’anomalia de la personalitat, el respecte al temps lliure o a la introspecció no sempre acaba de ser acceptat. Amb el pla de la Bofill, per contra, es busca el màxim temps de confinament dels adolescents. En primer lloc, perquè un dels objectius de la Fundació, coherentment amb la seva passió per les competències bàsiques, és acostumar els nostres alumnes a la total disponibilitat i control a càrrec dels empresaris del futur en una època en què se celebra la precarietat laboral. En segon lloc, perquè no oblidem que aquesta entitat no sembla altra cosa que un lobby d’un conjunt d’empreses, sovint anomenades del “tercer sector” que aspiren a colonitzar els instituts, les escoles i els plans d’entorn per assolir un cert mercat captiu en què les administracions públiques i les famílies esdevinguin el seu particular caixer automàtic.
És cert. La Bofill, i especialment la seva deriva neoliberal dels darrers anys, molt allunyada d’aquella dirigida per en Jordi Sánchez, fa servir una retòrica molt pedagògica i afirma defensar els interessos dels adolescents, les famílies i l’educació. Tanmateix, si examinem les seves propostes resulta exactament el contrari. Els grans guanyadors de la compactada van ser uns alumnes que van poder disposar de prou temps a les tardes per elaborar la seva pròpia agenda. Podríem discutir sobre si és el mateix un infant de 12 o 13 anys o uns adolescents de 14, 15, 16 o 17. Tothom estarà d’acord que el gran error estratègic de l’educació de les darreres dècades va consistir a treure els setens i vuitens de les escoles de primària. Tanmateix, que un adolescent disposi de temps personal, en una edat de construcció de la consciència i la personalitat, d’anar conquerint espais de llibertat, és un dret que no podem negar-li. Intentar, en nom del seu presumpte benestar, robar-los temps, em sembla un immoral exercici de demagògia. I l’escola a temps complet, és a dir, la supervisió constant, a càrrec de les administracions o del mercat, em sembla una demagògia a temps complet.
