Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La principal funció de les institucions educatives, en col·laboració amb els entorns familiars, és la de formar ciutadans competents, lliures, autònoms, crítics, solidaris i responsables, de manera que es doni resposta a les noves necessitats de la societat des de la innovació, la creativitat i el respecte a la diversitat de les persones.
És per això que als centres educatius cal desenvolupar el treball per competències de manera que abordem totes les necessitats de l’alumne en un ambient inclusiu, on sigui el protagonista del seu procés de desenvolupament. Des d’aquesta perspectiva, el coaching esdevé una bona eina per entrenar per a la millora des del moment en què enfoquem cada alumne com ésser únic, l’ajudem a trobar les seves pròpies fortaleses i l’apoderem per desenvolupar la seva capacitat en la presa de decisions, tot ajudant-lo a descobrir la seva pròpia vocació.
A diferència d’altres metodologies, el coaching planteja un projecte personal i intransferible on cada persona té els seus objectius i, en companyia dels altres, es planteja el full de ruta a seguir per tal d’assolir-los. En aquest sentit veiem que no es tracta de dir a l’altre el que ha de fer, seguint la metàfora del títol podem dir que no li trenquem el capoll per facilitar-li la sortida, sinó que li facilitem les eines perquè prengui decisions i emprengui accions tot desprenent-se d’actituds de dependència, desenvolupant així l’autonomia i preparant-se per a emprendre el vol.
El coaching, doncs, és un motor a l’acció, al protagonisme i a l’assumpció de responsabilitat en la presa de decisions; implica la descoberta de la motivació intrínseca tot optimitzant l’organització del temps i del rendiment acadèmic; tenint en compte la diversitat, les intel·ligències múltiples i treballant el pensament lateral i la gestió emocional partint d’objectius específics i de plans d’acció ben dissenyats per l’assoliment de nous reptes. És així com amb el coaching, l’alumnat creix assolint el seu rol com a persona compromesa amb ella mateixa i amb la societat.
Per una altra banda, el rol del docent-coach, es basa en habilitats com: respecte, empatia, gestió emocional, coneixement de tècniques de comunicació i capacitat de lideratge. És bàsic, a més, conèixer eines d’autoconeixement de la mà de metodologies com la programació neurolingüística o del mindfulness. És així com es desenvolupa una nova manera de veure els processos educatius, generant climes de confiança, de respecte i on es puguin desaprendre totes aquelles limitacions que no ens portin a treure la millor versió de nosaltres mateixos. Des d’aquesta perspectiva, s’entenen els fracassos com a fases necessàries per l’aprenentatge, es fomenta el paper protagonista de l’alumne fent-lo responsable en la presa de decisions i ajudant-lo en la detecció de creences limitants, per tal de canviar-les per creences que l’empoderin.
És necessari utilitzar eines creatives que moguin l’altre de la seva zona de confort, buscant els punts forts de l’alumne i potenciant-los per compensar les mancances que en el procés puguin sorgir.
Tot això no podem fer-ho sense tenir en compte la intel·ligència emocional des de les seves dues vessants: la interpersonal i la intrapersonal, de manera que es vagin desenvolupant activitats on es posi en joc l’empatia, l’escolta activa, la gestió emocional, la responsabilitat i el compromís amb un mateix a partir de plans d’acció específics que portin l’alumne a pujar al següent nivell en la seva escala d’excel.lència.
Per finalitzar, podem resumir el rol del docent-coach amb les paraules d’Albert Einstein: “Jo no ensenyo els meus alumnes, només els proporciono les condicions en què puguin aprendre”.
