Opinió

Discurs sentenciós (i 2): La interpretació desviada

S’atribueix al jurista alemany Gustav Radbruch aquesta frase: “Les lleis no diuen el que diuen, diuen el que els jutges diuen que diuen”; és a dir, la interpretació de la norma feta pels jutges és la que preval. Possiblement, la creació o invenció hauria de quedar fora d’aquesta complexa activitat judicial i caldria evitar la generació ex nihilo de normes generals. Seria allò dels jutges com a legisladors negatius però no com a legisladors positius; més encara quan no hi ha indeterminació radical en el llenguatge de les normes que s’han d’interpretar (in claris non fit interpretatio).

Així, interpretar seria passar, mitjançant l’argumentació, d’un enunciat en la seva formulació lingüística original a un altre que pretén captar i expressar millor el que el primer tracta de comunicar-nos, sense desvirtuar-lo, sense fer-li dir justament el que no diu. Una interpretació no pot anar contra l’essència de les coses i imposar una solució ex novo, de pròpia creació, amb el pretext d’haver copsat els propòsits millor que els qui els formula i els textos millor que els qui els redacta. Cal considerar que sovint es volen aconseguir els propòsits precisament a través de la forma amb la qual es redacten els textos.

Entrar en el pantanós terreny de la interpretació teleològica basada en la intenció del legislador a l’emetre la norma, sense caure en un infructuós exercici de logomàquia, pot ser la porta d’entrada a una indesitjable, potser també indesitjada, interpretació ideològica. Recordant el famós dictum de Montesquieu, el jutge ha de ser transparent –irrellevant la seva ideologia– per esdevenir la boca muda de la llei.

Entrar en el pantanós terreny de la interpretació teleològica basada en la intenció del legislador a l’emetre la norma pot ser la porta d’entrada a una indesitjable interpretació ideològica

D’acord amb el catedràtic Francisco J. Laporta, el desenvolupament dels principis i valors corresponen prioritàriament al poder legislatiu, i el dret implícit inferit presumptament de principis que s’oposin al dret establert pel legislador no pot ser utilitzat pels jutjadors per resoldre un cas.

Doncs bé, l’establiment de percentatges a les llengües vehiculars a l’escola –tal com vaig argumentar en la primera part d’aquest article– a través d’una sentència judicial mitjançant la interpretació ultrapassa els propòsits del legislador, desvirtua els textos amb una descomposició quantitativa d’una qüestió qualitativa desnaturalitzant la seva essència, i crea artificialment un llindar arbitrari (per què un 25% i no, posats a fer, un 17,14%?) arrogant-se unes facultats que no li corresponen.

L’article 11 de la Llei d’Educació de Catalunya mai no ha estat impugnat ni declarat inconstitucional o contrari a dret. És a dir, la seva promulgació i aplicació ha seguit els tràmits correctes i ha estat pacífica i continuada. De fet, recollia normativa reglamentària anterior també generada i aplicada seguint els mateixos paràmetres.

Convé recordar els mètodes interpretatius, de caràcter concurrent, del jurista alemany Von Savigny: gramatical, lògic, històric i sociològic.

Fins ara, m’he referit principalment al que diuen les lleis vigents, tant en les seves declaracions com en la seva part dispositiva, és a dir a criteris de tipus gramatical.

El criteri lògic ens porta a l’evitació de l’antinòmia i al respecte al conjunt de normes que estan estructurades. Cal recordar la distribució competencial en matèria educativa i lingüística entre l’Estat i la Generalitat, aquesta ha fet ús de la seva competència per regular la llengua a l’escola sense interferir les competències estatals.

Va ser per una disposició addicional d’una llei estatal, amb caràcter bàsic, la porta d’entrada a la controvèrsia al considerar la llengua castellana també com a vehicular a Catalunya. La pregunta és: ¿aquesta disposició addicional no envaïa competències de la Generalitat en matèria educativa? Les competències no poden ser objecte de canvis segons les majories polítiques, en cas contrari esdevindrien paper mullat i només regiria el principi de jerarquia. Més encara, aquesta norma ha estat derogada amb la intenció explícita del legislador de blindar la immersió lingüística (només cal llegir el diari de sessions del Parlament espanyol). L’actual llei orgànica educativa res no diu de la llengua castellana com a vehicular a Catalunya. Aleshores és quan es treu el Sant Cristo Gros i s’argumenta que deriva directament de la Constitució (sense que aquesta ho digui).

L’actual Estatut d’Autonomia de Catalunya no pot ser modificat o laminat per una altra llei orgànica sectorial posterior del Parlament estatal, ja que les especialitats dels procediments d’aprovació són molt diferents, per més que l’aprovació de l’Estatut estigui mancada de referèndum amb una clara vulneració de l’article 152.2 de la Constitució. Aquesta Carta Magna que, seguint la llei de l’embut, segons per a què o per a qui és insuportablement rígida o extraordinàriament flexible, segons convingui.

Potser s’hauria de recordar que aquesta interpretació no només és discutible sinó que, aleshores, es podrien trobar una multitud de normes vigents inconstitucionals. Per exemple, l’actual desenvolupament de l’article 30 buida de contingut el servei militar que proclama, el preàmbul de la llei de millora dels furs navarresos (Estatut d’Autonomia de Navarra) és típicament el d’un tractat internacional, per a la inclusió de les províncies d’Almeria, Lleó o Segòvia en les respectives comunitats autònomes no es va respectar el que disposen el Capítol III del Títol VIII i les disposicions transitòries, les primeres ampliacions dels Estatuts valencià i canari es van fer per procediments irregulars, i un llarguíssim etcètera.

Tal vegada caldria que el tema que ens ocupa passés també, posats a fer, pel sedàs del Tribunal Constitucional. En tot cas, l’únic que voldria dir és que si fos cert que la Constitució ho imposa, aquesta no té ni legitimació democràtica ni validesa per a Catalunya: hauríem d’estar fora del pacte constituent si aquest es cruspeix la llengua pròpia del país. Hagués estat interessant saber-ho quan es va votar, potser els resultats haguessin estat uns altres.

Pel que fa al criteri històric, aquest és el mètode hermenèutic que consisteix en prendre consideració de les dades del passat per atribuir significat a una disposició legal del present. És a dir, té per objecte l’estat del dret existent sobre la matèria en l’època que es promulgar, determina el mode de l’acció de la llei i el canvi produït per ella, que és precisament el que l’element històric ha d’aclarir. Això es pot portar a terme comunament analitzant els debats parlamentaris previs a l’aprovació de la llei i en la consideració de què perseguia el legislador com a determinant del significat buscat. Sembla clar que no estava en les intencions del legislador estatutari, ni en les del legislador autonòmic per a les lleis lingüística i educativa, i tampoc en la del legislador estatal per a la darrera llei d’educació. Com és justifica, doncs? Hi ha una clara voluntat política d’esmenar els legisladors per part de l’òrgan jurisdiccional que ha sentenciat, atribuint-se unes funcions que, considero, no li corresponen.

Hi ha una clara voluntat política d’esmenar els legisladors per part de l’òrgan jurisdiccional que ha sentenciat, el qual s’atribueix unes funcions que no li corresponen

Finalment, em referiré al darrer criteri interpretatiu de Savingy: el sociològic. És clar que cada llei ha d’interpretar-se segons el context sociològic en què s’ha d’aplicar i aquest, en general, varia en el temps i també pot fer-ho en l’espai. Així, una llei de 1908 encara regula el que s’entén per préstec usurari si s’estipula un interès notablement superior al normal del diner i manifestament desproporcionat amb les circumstàncies del cas o en condicions tals que resulti lleoní (Gazeta de Madrid, número 206, 24-07-1908). Veiem que malgrat ser l’interès creditici un determinat percentatge no se n’estableix cap remetent al normal (novament aquesta paraula, ai las!) de l’època, lloc i circumstàncies que s’apliqui.

Atendre la petició d’una família per a que un infant estigui escolaritzat en llengua vehicular castellana a Catalunya malgrat ser l’únic que ho demana, sense escoltar el que n’hagin de dir la resta de famílies del centre (especialment, les que hi tenen fills en edats similars), i sense tenir present que el projecte lingüístic de l’escola s’aplica a mig i llarg termini, suposa una intromissió en els procediments educatius que no vol tenir presents els resultats. S’imposa un percentatge arbitrari a tots els condeixebles de l’estudiant els pares del qual han recorregut.

A Catalunya, a diferència d’altres situacions –com, per exemple, la del País Basc– es va optar per l’escola catalana com un sistema de xarxa única per una aclaparadora majoria política, social i professional. Si s’hagués fet l’elecció de dues xarxes –en català o en castellà– s’hagués assegurat un pluralisme extern que va ser descartat per un pluralisme intern (el castellà també és objecte d’estudi) d’acord a considerar la llengua catalana com la d’ús normal a l’escola atenent a la situació de diglòssia amb retrocés o estancament de la llengua pròpia.

Certament, les condicions poden haver canviat en les darreres dècades especialment per la immigració procedent d’altres països i, avui dia, a les escoles hi ha infants i joves que tenen moltes llengües primeres diferents. Igualment, existeix una demanda social i del mercat laboral d’aprenentatge de llengües estrangeres, i tenim estudis rigorosos sobre el coneixement i l’ús del català en els diferents àmbits de relació.

Aquestes dades segueixen avalant que la llengua normal a l’escola ha de seguir sent el català. Hi ha un consens polític elevadíssim, llevat dels partits de l’extrema dreta i de la dreta extrema (minoritaris al Parlament català), en aquest punt i, per això, la llei no ha canviat. Ara bé, intentar la modificació extraparlamentària de la llei als tribunals per la via de fer passar la creació de dret per interpretació és una pretensió poc democràtica compatible amb la manera de fer dels que es vanten de controlar els tribunals des del darrere.

En qualsevol cas, els factors citats d’immigració, aprenentatge de llengües estrangeres i estat de l’ús del català no tenen una distribució homogènia arreu del territori; per tant, les modulacions per fer-hi front han de correspondre als projectes educatius de centre amb suport ampli de les corresponents comunitats educatives i, si és el cas, amb l’homologació que calgui. O sigui, una feina de l’Administració educativa i dels centres escolars, no dels tribunals de justícia, que altra feina tenen.

En resum, en el primer article vaig referir-me a l’astracanada pedagògica que conjugada amb la interpretació desviada, objecte d’aquest segon i darrer, cristal·litzen en un disbarat que l’escola no ha d’assumir. Malgrat tot, si aquesta solució s’imposa –potser seguint adequadament el sistema normatiu imperant, encara que no em sembli justificat– cal respectar-ho però, aleshores, entenc que ens expulsen de la Constitució (no hi cabem). Si el preu de la coexistència pacífica és l’arrabassament de la identitat, millor no pagar-lo. La prudència no ens ha de fer traïdors.