Opinió

‘Dolor y gloria’ i ‘Dumbo’

‘Dolor y gloria’

Sabeu prou bé que no sóc crític de cine, ni estudiós del setè art. Sóc encara el nen que passava tardes i tardes al cine del seu barri meravellat pel que veia a la pantalla. Sempre parlo des de la passió que et dóna aquesta mena d’experiència que t’ajuda a viure la realitat d’una determinada manera.

I reconec que estic tocat per Dolor y gloria, de l’Almodóvar. No sé si és la seva millor pel·lícula –encara tinc molt present La ley del deseo”– però és una de les millors, una d’aquelles obres que t’arriben i s’instal·len per sempre més al teu interior i a la teva retina. No sé què en pensarà la gent jove i m’agradaria comentar-la amb nois i noies de vint anys, per exemple.

Un director de cine –alter ego d’Almodóvar– construeix un joc de miralls –una autoficció,. més que una autobiografia, com ell mateix ha declarat– entre la realitat i el cinema, entre el record i el present, entre la nostàlgia per un món perdut i la incapacitat de recuperar el passat, de fer-lo reviure. Cal acceptar el pas del temps i les seves lògiques i aquesta acceptació comporta unes dosis de dolor, per això deia que m’agradaria parlar-ne amb gent jove, no pas amb gent de la meva edat, quan el futur s’aprima i el passat es revifa i tot es converteix en memòria i la memòria, ho sabem prou bé, és una construcció que fem des del present.

D’aquest joc de miralls entre el passat i el present tres moments memorables: la retrobada amb l’antic amant –Banderas, en el millor paper de la seva vida i Leonardo Sbaraglia–, les converses amb la seva mare –la gran Julieta Serrano, el seu caminar, els seus ulls–, i el moment que el director, quan és un nen, descobreix el cos despullat del noi que va a la cova on viuen a posar unes rajoles a la cuina i a qui la criatura ensenya a llegir, escena que donarà peu a uns dels moments més màgics i bells de la història.

Estem davant, goso afirmar apassionadament, d’una pel·lícula rodona, inoblidable, que fa que tinguis ganes de tornar-la a veure i tancar els ulls i pensar-la i repensar-la i tornar-la a veure… fins a la fi del temps.

‘Dumbo’

Els que tenim una certa edat recordem dues pel·lícules de dibuixos animats que ens van glaçar el cor per una estona. Parlo de Bambi i de Dumbo.

Tim Burton, uns dels directors més originals de la història del cine, més original i més identificable, filma les peripècies de Dumbo amb personatges reals –llevat d’alguns animals– i uns efectes visuals molt potents. El nucli emocional de la història es manté: un elefantet que és apartat per la força de la seva mare i convertit en espectacle de circ gràcies a les seves orelles desproporcionades que li permeten volar activades per una ploma. Un elefant separat de la seva mare com els passa a les dues criatures de la pel·lícula, una noieta i el seu germà més petit que han perdut la mare i veuen com el pare arriba de la guerra sense un braç. Treballen en un circ que va de capa caiguda i l’elefantet ajuda a superar la crisi fins que cau en mans d’un personatge molt visionari que té organitzat un immens parc d’atraccions on l’elefantet es podrà convertir en l’actuació de més valor.

Burton sap crear un univers visual que no oblides. Dumbo no és una excepció a aquesta regla que identifica les seves obres.

Tot i que mira de contenir les parts més emotives de la història, és aconsellable portar un mocador o uns quants kleenexs preparats per rebre les llàgrimes que esperen a les portes dels ulls.