Opinió

Educació i dret d’elecció

Des de fa ja molt temps el dret a elecció de centre s’ha utilitzat per justificar la doble xarxa educativa i l’obligatorietat de l’Estat de subvencionar les escoles privades. De fet, mai ha estat així, no hi ha cap llei que obligui a subvencionar els centres privats. Però el dret a elegir centre s’ha convertit en l’obligació de l’Estat a subvencionar els centres que les famílies elegeixin, independentment de si són públics o si són privats.

Després, això s’ha anat ampliant i ha arribat ja dins de la mateixa xarxa de centres públics. A l’haver promocionat la diferenciació dels centres i els projectes singulars que se suposa tenen tots i cada un dels centres, l’elecció ara és també entre centres públics (a seques) i centres públics innovadors. Ja no és només que les famílies triïn entre pública o concertada, sinó que teòricament ara trien “el projecte” que volen pels seus fills i filles (educació a la carta, com aquell que va al supermercat i tria la marca que més goig li fa).

Ara fa poc, amb l’excusa que la llei així ho manava, el Departament d’Educació ha introduït la religió musulmana en els centres públics. Així, s’ha ampliat també el dret a elegir entre religió catòlica, religió musulmana i no religió. En comptes de treure totes les religions de l’escola, n’hi hem afegit més perquè les famílies puguin elegir. Aquest dret, però, només es dóna en els centres públics, doncs la majoria de privats pertanyen a la patronal catòlica i per tant hi ha religió catòlica sí o sí.

Amb la pandèmia, aquest inici de curs ha emergit un nou dret. Així, la manca de planificació del Departament d’Educació, la manca de recursos, d’espais i, sobretot de professorat, ha fet que moltes famílies considerin que l’escola no és segura i estiguin reivindicant “el dret” de no portar els seus fills i filles a l’escola. Aquestes famílies s’han aplegat en una Plataforma que, en principi s’anomenava Així No Tornem i ara s’ha transformat en Famílies per la Revolta Educativa, i formen part d’una plataforma estatal que s’anomena DERPA (Plataforma Derecho a la Enseñanza sin Riesgo en Pandemia). Aquesta plataforma, si bé descriu totes les mancances en les que gairebé tothom hi està d’acord, plantegen bàsicament “el dret” que els seus fills i filles rebin educació telemàtica a casa, si així ho necessiten o ho volen.

Per la banda oposada, a Catalunya hi ha una altra Plataforma que reivindica just el contrari. Aquests pares i mares creuen “que les mesures proposades per les conselleries són suficients, encara que no ideals”. Tot i això, opinen que “no es pot pretendre que hi hagi més recursos, ja que estem en una crisi econòmica important”. Així doncs, cal treballar amb les mesures i els recursos que es tinguin, perquè “sense els recursos ideals hem treballat sempre”. O sigui, d’alguna manera, resignació davant la manca d’inversió. Curiosament, la seva portaveu és la reponsable d’Investigació de l’Obra Social La Caixa. Aquesta Plataforma, conjuntament amb l’Associació Rosa Sensat, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica i la Fundació Bofill, van presentar un manifest en el qual es demana “un retorn als centres amb totes les garanties de seguretat sanitària i de qualitat educativa, i amb un 100% de presencialitat”.

Últimament, un altre grup de famílies s’han aplegat en una plataforma per reivindicar el “dret a elegir” l’horari escolar. La discussió està entre si contínua o partida: “Des de Catalunya, volem reivindicar el dret a la lliure elecció de l’horari escolar, en aquest cas, la Jornada Contínua” és el text d’un Change.org que ja té 63.670 signatures. Paral·lelament, Ciutadans ha presentat una moció als ajuntaments en la qual sol·liciten al Departament d’Educació i al seu conseller que “estableixin els mecanismes normatius necessaris per a la lliure elecció per part de les famílies i l’autonomia del centre a l’hora d’optar per la jornada contínua i a obrir el debat amb tots els agents implicats”.

A nivell intern dels centres, també ha aparegut un nou dret: des del Decret de Plantilles i Provisió de llocs de Treball, les direccions dels centres públics (en els privats concertats sempre ha sigut així), tenen “el dret a escollir el professorat”, o almenys, una part important, sobretot de les persones interines i substitutes. La qual cosa està creant un gran malestar en els centres.

En definitiva, estem davant una allau de nous drets en el nostre sistema educatiu. I la pregunta és: això implica més democràcia? Per respondre a aquesta pregunta, faré algunes consideracions.

1. En una societat tan desigual, cultural i econòmicament parlant, el dret d’elecció no és més que el privilegi dels que poden exercir-lo. Així, els que no tenen prou diners per pagar les quotes d’un centre privat concertat, no poden elegir. Les famílies que no tenen prou informació sobre els diferents projectes de centre tampoc poden elegir quin volen. Les famílies que han d’anar a treballar sí o sí, tampoc poden elegir no portar els seus fills i filles a l’escola. Els pares i mares que tenen un treball precari i uns horaris abusius tampoc poden elegir una jornada escolar que els hi compliqui encara més la conciliació familiar. Resumint, el dret a elecció no arriba mai a tothom.

2. D’altra banda, quin és l’objectiu de l’educació pública (pagada amb diners de tots i totes)? Qui és el responsable de decidir quants diners es destinen als centres concertats? Qui és el responsable de decidir quin currículum, quina metodologia i quina avaluació s’ha d’emprar en els centres del sistema públic? Qui ha de decidir els horaris o l’obligatorietat d’anar o no a l’escola? Hem de deixar totes aquestes decisions en mans dels diferents, diversos i desiguals interessos de cada una de les famílies? Hem de tenir escoles diferents al gust i preferència de cada una de les famílies? O, al contrari, és l’Administració (elegida democràticament) conjuntament amb la comunitat educativa (associacions de famílies, sindicats de professorat, organitzacions ciutadanes) qui ha de decidir el model educatiu a implementar de manera igual per a tothom?

3. D’altra banda, si les famílies poden decidir sobre l’educació dels seus fills i filles, on queden els drets dels infants? Perquè, fins i tot a l’escola, han de rebre una educació exactament igual a la que reben a casa seva? No tenen també els nois i noies, el dret a rebre una educació igualitària, laica, amb valors democràtics i lluny d’apriorismes ideològics de la seva família, siguin aquests llibertaris, conservadors, de l’Opus, catòlics o musulmans? No tenen els infants i joves el dret a socialitzar-se amb companys i companyes que no són del seu món familiar? No és la socialització en la diversitat, una de les funcions més importants d’un sistema educatiu públic?

4. Una educació a la carta no és més que una forma encoberta de posar l’educació en el mercat, la qual cosa, com ja s’ha demostrat, l’únic que garanteix és consolidar les desigualtats i augmentar la segregació. I, finalment, deixar l’educació al mercat té com a conseqüència que, cada cop més, qui decideix què i com s’ensenya, ja no són ni les famílies, ni el professorat, ni tan sols del Departament d’Educació, sinó els Bancs, la Caixa i les grans multinacionals de les noves tecnologies.

La veritable democràcia no és eixamplar els drets d’elecció, sinó assegurar una educació igual per a tothom, en serveis, qualitat i quantitat. I són les institucions democràticament elegides a les que els hi toca consensuar amb les famílies, els docents i la societat en general, quina educació és millor per a tot l’alumnat. El sistema d’accés, els continguts, les metodologies, les instal·lacions, els recursos i els horaris han de ser els mateixos per a tots els nens i nenes, siguin rics o pobres, progres o carques, cristians o musulmans, nacionals o immigrants, perquè aquest és justament l’objectiu d’un sistema públic d’educació en un país democràtic. Perquè l’educació és un dret per a tothom.