Actualitat

Pintar l’ànima de l’escola als seus murs… i que no sigui façana

“Anar a pintar una escola i veure com gaudeix la canalla és una de les experiències més dolces que et pots trobar”, diu Joan Turu. Els inconfusibles ninots de Turu estan estretament lligats a l’imaginari educatiu de casa nostra. Turu és, sens dubte, l’artista que més parets escolars ha decorat, més de cent, però per ell l’encàrrec només té interès quan hi participa activament la canalla del centre “perquè és la seva escola i això farà que se la senti més seva”. Opina el mateix Valentí Gubianas, autor d’alguns dels murals situats a façanes escolars més reconeixibles. “Anar omplint murs no m’omple gens –diu Gubianas–, jo vinc de l’escoltisme, que és un món molt participatiu, i per això quan em crida una escola sempre intento que hi impliquin als alumnes”.

També Turu (Sant Just Desvern, 1984) vé de l’educació en el lleure, en el seu cas de l’esplai. Ell és més de pintar interiors i Gubianas (Navàs, 1969) exteriors, si bé tots dos han fet de tot, i sobretot han il·lustrat llibres. I en ambdós casos el component participatiu ha anat guanyant importància amb el pas dels anys. Aquesta participació té dues vessants, que no són incompatibles. Els alumnes poden proposar el tema, donar idees, i que l’artista treballi a partir d’això. O poden pintar directament. O totes dues coses.

“Al començament –apunta Turu– jo només anava un dia a les escoles, el contacte previ per consensuar el tema del dibuix i les altres coses el feia per correu electrònic, però em vaig anar adonant que quan els alumnes venien a pintar arribaven molt tensos, per això ara vaig un primer dia al centre, treballo la idea amb l’alumnat, em coneixen, els explico què faig i ens hi estem tot el matí, veuen el meu tarannà i després quan hi torno arriben molt més relaxats, i ho agraeixo bastant”. Turu treballa habitualment amb dos grups de primària, 50 alumnes, i en aquest temps ha après que “cada escola és un món, la major part respecten molt el procés creatiu del seu alumnat i volen que la seva participació sigui real, i n’hi ha que no”.

Participació activa i autèntica

En concret, a Turu no li ha agradat que en alguna ocasió li hagin proposat que els alumnes agafin els pinzells i facin veure que pinten només per fer-se la foto i penjar-la al blog del centre. O que hagin pintat lliurement però després la direcció hagi insistit que allò quedés tapat pel mural originalment acordat. Però el que porta pitjor és haver descobert, en alguna ocasió, que la finalitat de l’encàrrec era competir amb l’escola veïna. “Em va passar un cop, escoltant comentaris dels mestres em vaig adonar que jo era allà perquè una altra escola que hi havia a prop, també pública, treballava per projectes i s’havia guanyat la fama de ser molt innovadora, i els meus dibuixos la gent els pot associar a un canvi pedagògic, però en aquest cas era totalment façana, l’escola no estava fent un canvi real. Va ser bastant trist”, comenta Turu. A causa d’això, admet que en alguna ocasió s’ha plantejat deixar d’anar a escoles.

A l’hora d’apuntar quins són els seus treballs a escoles dels quals se senten més satisfets, tant Turu com Gubianas assenyalen aquelles parets on el resultat és un mural híbrid entre els seus dibuixos i els dels infants. “Cada centre té una idea, i el que intento a través del mural és explicar en imatges i una frase allò que m’han explicat, i en les ocasions que han donat llibertat absoluta als nens per mi l’experiència ha estat brutal”, diu Turu. Gubianas utilitza el mateix adjectiu per referir-se a la vegada que va pintar l’escola Serra Hunter, de Manresa, on es percep clarament la intervenció dels infants, o l’escola rural Serrat Voltor, de Vallcebre (Berguedà), amb només 11 alumnes. “Ells van decidir tot el contingut a partir de les seves idees i d’anar a preguntar als veïns –recorda l’artista–, i jo em vaig haver d’adaptar als personatges que ells proposaven, una experiència per mi brutal i un ambient maquíssim”.

Gubianas destaca també la importància de preparar bé aquest ambient: “Amb l’escola pactem l’organització dels horaris, van arribant per classes i jo els explico què farem i com ho farem, és important que no comencin a pintar com si sortissin disparats, s’han de situar, igual que em passa a mi, que abans de començar m’he de situar i necessito xuclar tota la informació que puc sobre el lloc on soc; jo treballo molt malament en condicions adverses, necessito espai i temps, necessito escoltar una música que m’agradi, i els alumnes han de treballar en les mateixes condicions”.

Per descomptat, cal tenir en compte les condicions meteorològiques: una pluja inoportuna pot esguerrar tota la feina feta perquè l’assecatge real triga alguns dies. O un vent massa fort pot el dia que s’ha de pintar el mural complicar molt les coses. I cal pensar en l’esgotament de l’artista, perquè és una feina molt física “i les darreres hores del dia són fatals”, comenta Gubianas, pel cansament i per la falta de llum. Normalment el mural s’enllesteix en un o dos dies, però de vegades en fan falta més. Gubianas va necessitar una setmana per completar el de l’Escola Anselm Clavé de Ripollet, un dels més imponents de la seva obra per les seves dimensions. “M’agrada molt treballar en edificis que tenen molta història, com era aquest cas, una escola per la qual han passat moltes generacions i que veus que la gent s’estima. En aquest centre el concepte que més clar tenien era el de fer xarxa, i per això el contingut són personatges que intercanvien informació i fan com una xarxa”, recorda.

I quins efectes, interns i externs, té el canvi de look sobre tots aquests centres educatius? Ni Turu ni Gubianas tenen cap resposta clara al respecte. Senzillament no acostumen a demanar-ho.

Valors i paisatgisme

L’experiència de Lily Brick, alter ego de Mireia Serra (Lleida, 1990), és força diferent, ja que fa anys que deixa bocabadats els vianants de mig món amb els seus espectaculars murals, però no ha tingut gaires ocasions de relacionar-se amb escoles. “Jo sempre treballo amb parets molt altes, i els murs de les escoles no ho acostumen a ser”, comenta a aquest diari. Ho va fer un cop, a l’Escola Parc del Saladar d’Alcarràs, aprofitant que estava a la localitat per un altre encàrrec, “i va ser una experiència molt maca, perquè era una escola on hi havia alumnes de 64 nacionalitats diferents, i aquesta diversitat i amistat és el que vaig intentar reflectir al mural”.

Diversitat i feminisme són dos valors transversals que Joan Turu intenta incorporar també a tots els seus murals. “El dibuix transmet valors, i per mi és important que en els meus murals s’hi vegin reflectides totes les realitats possibles”, apunta. Per Valentí Gubianas, “estàs treballant amb idees molt sensibles i en canvi amb un material molt industrial, aquest contrast m’agrada molt”.

Lily Brick dibuixa sempre escenes i figures al·legòriques que volen mimetitzar-se amb el paisatge de l’entorn. Aquest any l’Ajuntament d’Alcoletge li va demanar que pintés una paret, li van dir que per allà hi passava molta canalla, i va dibuixar una nena amb moltes flors, inspirada en una amiga seva de la infància. Era la paret de l’escola del poble, encara que no ho va saber fins que hi va ser. I encara una altra experiència educadora l’ha tinguda aquest any a l’Escola Oficial d’Idiomes de Lleida, un treball que va quedar interromput pel confinament i que tot just acaba de finalitzar. Allà hi ha dibuixat una noia amb una gran motxilla preparada per voltar el món.