Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
De manera acrítica el sistema educatiu és capaç de parlar alhora d’èxit escolar i d’abandonament escolar, com si aquest darrer fet fos una falla dels que se’n van, com si els expulsats del sistema no existissin o fossin invisibles. Encara que el concepte fracàs escolar s’hagi fet fora del llenguatge habitual dels professionals, no deixa de ser una expressió que mostra amb cruesa el distanciament del sistema educatiu de la realitat social. Potser seria hora de tornar a pensar col·lectivament i de la manera més solemne, amb la celebració d’un congrés sobre el lligam entre Educació i Societat.
En termes generals, cal valorar positivament el fet que el sistema educatiu hagi contribuït al creixement de la població universitària i també, encara que amb retard, a la formació professional de grau mig i superior. Sense aquest increment dels nivells formatius, el nostre sistema productiu i social no tindria la dimensió actual. S’ha fet bona feina però si en permeteu dir-ho, ha estat insuficient i, sobretot, ha tingut un cert caire “classista”; per al sistema només ha comptat l’èxit i de forma marginal el fracàs. Si hem apostat per una formació universal, considerant-la un dret de totes les persones, el fet que no totes assoleixen els nivells que reclama la societat i, específicament, el model productiu, caldrà que ens trobem davant del fracàs del sistema escolar i no pas de les persones que l’abandonen o fracassen acadèmicament i no poden assolir els mínims que els permetran desenvolupar autònomament les seves històries de vida.
Si parlem d’ocupació, segons les dades de l’Enquesta de Població Activa corresponents a la mitjana de l’any 2022, cal dir que Catalunya es troba en plena fase de recuperació, molt a prop d’assolir la plena ocupació. En aquest sentit, les qüestions formatives i de qualificació professional es tornen més rellevants i fins i tot més preocupants. Avui, entorn del 50% de les persones ocupades tenen un nivell de titulació universitària, en tant que prop del 23% tenen un nivell mitjà i el 27% restant un nivell baix. Es tracta de persones ocupades que no sempre ocupen el lloc de treball que correspon a la seva formació, doncs la sobrequalificació és un fet que mereixeria, i amb més calma, un altre article. Si ara mirem la desocupació que ens dona la mateixa enquesta, veurem que el 45% del total de la població desocupada té un baix nivell de formació, que els nivells mitjans en tenen el 26% i la població universitària el 28%.
Si parem atenció a qui són les persones registrades al SOC com a demandants d’ocupació aquest darrer mes de maig, trobem que un 41% no acrediten o no poden acreditar el títol d’ESO. Segons el BISOC, sistema d’informació del SOC, hi ha 140.745 persones que tenen un molt baix nivell educatiu. Si tenim en compte, per exemple, el fet que una important cadena de supermercats requeria la titulació mínima d’ESO per a cobrir els llocs de treball menys qualificats dins el seu procés productiu, resulta que el 41% dels desocupats tenen limitat l’accés a aquesta oferta laboral.
Les persones entre 16 i 19 anys que no segueixen estudiant una formació reglada, estan en un territori marginal i marginat, abandonats per l’oferta laboral i desvinculats del sistema educatiu
L’Educació Secundària Obligatòria dura fins als 16 anys, però no sempre els que la cursen obtenen la titulació. Amb 16 anys es pot seguir en formació, encara que no és obligatòria, o es pot començar “teòricament” a treballar i ser ocupat. I dic “teòricament” perquè en realitat entre els 16 i 19 anys només 2 de cada 10 persones estan en actiu, un està treballant i l’altre aturat i buscant feina. En conclusió, les persones entre 16 i 19 anys que no segueixen estudiant una formació reglada, estan en un territori marginal i marginat, abandonats per l’oferta laboral i desvinculats del sistema educatiu. En aquest moment crític per a la vida del jove, aquesta marginació pot suposar una exclusió social que condicionarà la seva vida futura.
I tot això passa quan alguns ja pensen en obrir el contingent migratori en alguns sectors d’activitat per motiu de treball, quan les empreses tenen més dificultats per cobrir les seves vacants i s’incrementen els requeriments de talent de les mateixes. I d’altra banda en un moment en què són més les persones que abandonen el treball per jubilació, que no pas les joves que hi entren com a relleu.
Davant d’aquestes evidències, no és pas retòrica dir que assistim a un fracàs del sistema educatiu en el seu conjunt, pares, professionals i, sobretot, l’administració responsable, que en no posar els recursos necessaris, malbarata una part dels que ja inverteix i, sobretot, els distribueix de forma classista i desigual, enfocats cap al rendiment en l’execució de la despesa i no cap a l’eficàcia i eficiència social i fiscal i el millor retorn econòmic.
Si volem anar a la plena ocupació i la realització vital i professional de les persones, cal actuar amb celeritat, posant en marxa les reformes que corregeixin aquests innecessaris i injustos desequilibris socials, que posen en perill el progrés econòmic i la cohesió social. O dit, d’una altra manera, per utilitzar terminologia de l’OIT, “no deixar ningú enrere”.
