Opinió

Educació sexual o pornografia; com aprenen els joves?

Cal destacar, analitzar i inclús problematitzar alguns aspectes que acompanyen aquesta afirmació. Doncs és cert que actualment el inici del consum pornogràfic es dóna en infants a partir dels 10 anys i que són el 80% dels nois els què consumeixen pornografia com a font d’informació per conèixer en què consisteix el sexe.

Potser el problema parteix d’aquí, d’equiparar la sexualitat a la pornografia. Parlant d’una sexualitat molt bàsica o inclús errònia que simplifica allò sexual com el què es fa amb els genitals. Però la sexualitat és molt més que això, la sexualitat és la cerca de plaer, la relació amb l’altre, la construcció d’una identitat, dels desitjos propis, del autoconeixement.

Alhora la sexualitat, en aquest país, ve heretant la censura i el tabú propi d’una moral determinada. Un tabú que produeix no tan sols que sigui amagada la informació sexual sinó que inclús siguin jutjades, sobretot les dones, que viuen o parlen de forma explícita o desitjant sobre la seva sexualitat.

Per tant, l’absència d’educació sexual lligada la tabú de la sexualitat femenina desemboca en situacions desigualitàries a les relacions heterosexuals, principalment. Com diu Judith Butler “el poder ho travessa tot” i és difícil deixar aquest poder, après i reproduït al sistema patriarcal, fora de les trobades sexuals.

El problema és la falta d’educació sexual, tot aquest tabú que comporta la conseqüència de no tenir una altra font d’informació sobre sexualitat que no sigui el porno. Si a casa no es parla de sexualitat i a l’escola tampoc, què els queda als joves per aprendre’n? La pornografia, la qual, més, està molt fàcilment al seu abast. L’assumpte és que el porno no pot ser el llibre d’educació sexual dels i les joves, doncs aquest no reprodueix la realitat, és fantasia, és ficció. I aquí hi ha un problema, en equiparar el porno a la realitat.

D’una manera semblant ocorre quan es condemnen, socialment, les agressions sexuals. Doncs davant d’un cas com el de la manada o davant la situació de les treballadores sexuals, el què es condemna és l’acte sexual, l’acte en si i no l’absència de consentiment. Apareixen discursos que jutgen els desitjos i les fantasies femenines tals com “cap dona pot consentir tenir sexe amb varis homes o exercir el treball sexual de forma voluntària”. Així doncs, de nou, es jutja a les dones i no a l’altre que exerceix la violència davant la falta de consentiment.

La psicòloga i feminista Cristina Garaizabal ho expressa al seu article Ese oscuro objeto de deseo afirmant que: “Al parlar de sexualitat cal diferenciar molt clarament la sexualitat de les agressions sexuals. Agredir es pot fer a través de la sexualitat i de qualsevol altra faceta del comportament humà i el que defineix una agressió és la imposició mitjançant la violència o la intimidació de la voluntat d’una persona sobre l’altre”. (Garaizabal, 2020)

Garaizabal continua l’article fent referència a les cançons masclistes, anomenades així perquè exalten el sexe dur i explícit. Un sexe que, seguint la moral determinada que reprimeix la sexualitat femenina, hauria de semblar quelcom no propi de la feminitat, quelcom més propi de la masculinitat. Per tant, una dona no podria sentir-se interpel·lada en aquests cançons des d’una posició activa i apoderada. D’aquesta manera, es torna a caure un cop més en la idea que la sexualitat explícita és una agressió cap a les dones, doncs la sexualitat femenina sembla que hauria de ser més sensual que sexual i lligada a l’amor.

La filòsofa i feminista Clara Serra, en una entrevista a la La Tuerka, del 2016, comentava que “no es poden jutjar els desitjos femenins, les fantasies femenines (construïdes en un entorn patriarcal) perquè aquest judici no aposta per l’emancipació de les dones, quelcom estem fent malament si jutgem a les dones des del feminisme.”

En aquesta línia el que apareix és la idea que la sexualitat no és quelcom propi de les dones, per tant s’estigmatitza a aquelles que es mostren sexualment explícites i actives. Alhora es pressuposa que a les dones els hi costa dir “NO”, potser a algunes els hi costa però la solució és aprendre a posar límits, per exemple amb l’educació, i no demanar a l’Estat que els posi per nosaltres. Doncs fent això, apareix de nou la imatge de la dona com a ésser objecte i vulnerable incapaç de pensar i expressar el què vol per sí mateixa. (Garaizabal, 2020)

La solució, penso, no passa per la censura, de seguir reprimint el que refereix a la sexualitat, sinó per oferir altres models que s’apropin més a la realitat. Doncs actualment l’educació sexual no és obligatòria a les escoles i el tipus d’educació sexual que es rep, en aquelles on hi ha una motivació del professorat per fer-ho, sol estar del costat dels fins reproductius o de la sexualitat com a perill.

Això provoca que trobem joves que anomenen els seus genitals com “aparells reproductors” i no saben gaire més de l’assumpte perquè, com comentava abans, es simplifica la sexualitat a ser el què es fa amb els genitals. Es deixa al marge tot el que refereix a les relacions sexe-afectives, al respecte, al consentiment, al desig, al plaer…

I en conseqüència apareixen problemàtiques en els joves lligades a la sexualitat com ara la disfunció erèctil o l’ejaculació precoç per intentar complir uns models de sexualitat que s’allunyen de les pràctiques sexuals reals. Per altra banda, el 90% dels joves afirma que tindrien menys problemes amb la seva sexualitat si tinguessin accés a la informació.

En conclusió, al meu parer, la solució no passa per la censura del porno, doncs això és bastant difícil de fer-se efectiu i alhora reprodueix la idea que la sexualitat ha de ser tabú i reprimida. La solució passa per començar a trencar esquerdes en els tabús entorn la sexualitat. I d’aquesta manera oferir altres models, altres espais educatius que aportin aspectes lligats a la sexualitat. Aspectes tan necessaris pel desenvolupament sexual com el consentiment, l’afectivitat, l’autoconeixement, el respecte a l’altre i a una mateixa o el plaer i el desig com a centre.

Butler, J. 2004. Lenguaje, poder e identidad. Madrid: Síntesis.

Garaizabal, C. (2020) Ese oscuro objeto de deseo en ctxt.cat.

Serra, C. (2016) Entrevista al programa La Tuerka. Recuperat de https://www.libertaddigital.com/espana/politica/2017-06-14/clara-serra-la-fantasia-de-violacion-y-de-sexo-con-violencia-es-un-deseo-femenino-1276601032/