Per a que un alumne trobi sentit al que fa ha d’estar motivat. I la motivació passa per entendre i copsar els interessos i els ritmes dels infants. Així parla César Coll, catedràtic de Psicologia de la UB, sobre la falta d’interès que senten els estudiants respecte allò que se’ls ensenya a l’escola. Per a Coll, la paraula clau és “sentit”: trobar sentit al que s’estudia va lligat a coordinar els currículums de l’escola reglada amb les necessitats d’aprenentatge que els infants troben i resolen al seu dia a dia i d’això va parlar durant la presentació de l’Aliança Educació360 el passat 29 de gener. La societat avança i l’escola, segons Coll, també ho farà. I la clau d’aquesta revolució serà la personalització de l’aprenentatge.
Defineixi’m el concepte de personalització de l’aprenentatge
La idea és molt simple i al mateix temps és molt complicada. Simple perquè tracta un pas més en l’atenció a la diversitat i en les perspectives constructivistes i de la tradició que en pedagogia posa l’accent en l’aprenent, la idea que l’hem de posar al centre del procés i fins ara això s’havia entès sobretot com que els professors i escoles havien de fer el possible per a identificar quines eren les necessitats dels aprenents i actuar en conseqüència. Quines eren les necessitats que tenien per a aprendre allò que estableix el currículum.
La idea de la personalització és que s’ha d’anar més enllà i no tenir en compte només les necessitats sinó també els interessos, els propòsits, el què volen aprendre el què els interessa aprendre i com ho incorporem a les accions educatives de les escoles i dels instituts. Per què és important personalitzar? Perquè en el món actual tot està personalitzat excepte el currículum i l’escola. Clar, això porta a que una part important dels alumnes senti que el que fa i aprèn a l’escola està cada cop més allunyat del que fa i aprèn fora de l’escola i de com ho aprèn.
I això porta a no donar-li sentit de vegades al que s’aprèn a les escoles i instints. Per tant, personalitzar és una manera d’intentar recuperar aquesta pèrdua o desdibuixament del sentit.
La típica reclama dels estudiants: ‘i això de què em serveix a mi?’
Exactament: això és el que ens ha de preocupar. Una cosa són els alumnes que fracassen; una altra són els que no fracassen -inclús de vegades treuen molt bones notes- però que quan tens confiança amb ells et confessen que se’n surten bé, però que no saben ben bé per què ho fan ni per a que els serveix.
Això ens porta a parlar de la motivació de l’alumnat, de cultivar el seu interès
En el fons a mi m’agrada més la idea de ‘Sentit’, perquè en realitat la motivació és una conseqüència de si allò que s’aprèn té sentit o no per a qui ho aprèn. Si crec que allò que aprenc té sentit per a mi, estaré molt motivat durant el procés, i si no té sentit, ja poden dir-me el que vulgui perquè no estaré motivat. Tampoc crec que sigui un tema d’esforç, perquè si veig que allò que m’expliquen em serveix, estaré disposat a esforçar-me el que calgui i, de fet, ni sentiré que m’esforço.
En canvi si no li puc donar un sentit al que m’ensenyen, doncs ho hauré de fer o bé perquè sóc molt obedient, o bé perquè no vull conflictes, o directament no ho faré.
Lliga amb el fet d’introduir al currículum com a mètodes d’aprenentatge disciplines que estan infravalorades, com poden ser l’ensenyament artístic o les competències derivades de l’esport.
Per una banda això i per una altra, potser treure coses que en el currículum actual estan sobrevalorades. Això passa per veure tot allò que hi ha al currículum i destriar allò que si no s’aprèn fa que l’alumne realment quedi exclòs de la societat. Hi ha moltíssimes coses que surten als currículums escolars que si un no les aprèn als 12 anys, als 14 o als 15, no passa res perquè es poden aprendre més endavant.
Per exemple, saber-se els rius de la Península i les capitals del món no és imprescindible: si no recordo la capital d’Sri Lanka en aquest moment ho puc buscar per Internet i en un minut ho sabré.
Cal actualitzar el contingut del currículum a les eines de coneixement interactiu que posa a disposició la tecnologia?
Exactament. S’ha d’aprofitar tot allò que tenim a disposició avui en dia per a aprendre coses quan es necessiten. I no perquè s’han d’aprendre perquè toca. En canvi, hi ha algunes coses que si no s’aprenen en el seu moment, després és molt difícil assolir aquests coneixements. Per exemple els clàssics: saber llegir, escriure o, inclús, com fer servir les noves tecnologies: cercar a Internet, accedir a la informació i aprendre a tenir criteris per discernir entre informació fiable i la que no ho és.
També és molt important aprendre a organitzar-se la feina i el temps; són coses que si no s’aprenen i s’apliquen de ben petits després és difícil assumir aquests coneixements.
S’ha de donar la volta al currículum actual, que és molt mnemotècnic, i passar a prioritzar competències més interactives?
Sí, més necessàries i imprescindibles en el món actual. Sempre dic que hauríem d’agafar als catedràtics d’universitat i veure què és el que necessiten saber de totes aquelles àrees que no són la seva especialitat. I si féssim això, veuríem què és el que necessita saber qualsevol ciutadà, entenent que veiem els catedràtics com a persones que suposadament són cultes. I ens enduríem una sorpresa, perquè la meitat d’ells segur que no saben allò que el currículum diu que els alumnes de l’ESO han de saber.
Com veu el panorama per a poder aconseguir aquest canvi?
És complicat aconseguir-ho de cop, perquè estem davant un sistema educatiu que es troba als antípodes del que volem aconseguir. Però, tot i això hi ha dues notícies positives: la primera és que, evidentment, aquest canvi passarà perquè la realitat s’acabarà imposant i l’escola s’haurà d’adaptar. No és una opció personalitzar l’aprenentatge, és una exigència del nou context social i cultural. I l’altra bona notícia és que, tot i què es difícil passar d’un sistema no personalitzat a un personalitzat, és relativament fàcil posar en marxa actuacions, potser més locals, no tan ambicioses, però que ens permetin avançar progressivament en aquesta direcció.
De fet hi ha moltes experiències que ja van en aquesta línia i que mostren que, tot i mantenir les condicions actuals, que no són favorables per a aquest canvi, és possible.
La idea, doncs, d’Educació360 és demostrar que això es pot fer i ja s’està fent?
I que és inevitable i que ho hem de fer bé, perquè si no ens caurà a sobre la necessitat i ho haurem de fer amb presses i malament. Una mica com la majoria de reformes educatives que hem anat tenint.
De fet, sembla que al món de l’educació s’és una mica reactiu
Sí i és lògic ser una mica reactiu, perquè l’educació forma part de la societat i n’està al servei i quan la societat canvia, l’escola ha de reaccionar perquè no pot avançar aïllada de l’organització social. Avui en dia ja ha canviat la manera com les persones aprenem, quan aprenem, què aprenem. Ha canviat menys, però, el sistema educatiu que continua ancorat. És veritat que va funcionar durant molt de temps, però avui ja no ens serveix.
Els infants, que haurien de ser els abanderats de la revolució social, estan lligats a un sistema educatiu que no s’ha transformat igual?
Sí, fixa’t que els nens des de molt petits viuen en un context en què el què aprenen depèn del que poden fer; segons el seu context cultural, economicosocial de la seva família, però molt sovint dins aquest context ells decideixen el que volen fer i el que no. Però quan arriben a l’escola aquesta llibertat se’ls acaba: depenen d’un currículum molt marcat, d’uns temps d’aprenentatge molt estrictes, unes maneres d’organitzar-se súper establertes…tot plegat genera un ecosistema que no té res a veure amb el què els passa a la seva vida quotidiana.
L’escola és una bombolla que queda despenjat de la resta i així és molt difícil donar sentit al que s’hi aprèn i fer que els nens en surtin motivats. El que no és té en compte és que avui en dia s’aprèn a tot arreu, però el què s’aprèn fora de l’aula està desconnectat de l’aprenentatge reglat i, a més, està poc reconegut. Hauríem de poder posar tots aquests aprenentatges al servei del desenvolupament social i intel·lectual.
1 comentari
Crec que el Sr. Coll, un dels artífexs de la reforma que ens ha dut al punt on estem, hauria de parlar amb més humilitat. NO sé com té valor d’anomenar el constructivisme a hores d’ara… Altrament, trobo a faltar la paraula voluntat o la paraula interès on parla de motivació, per exemple. Aprendre coses que es necessiten, exclusivament, s’anomena utilitarisme, i aquest utilitarisme esborra de cop tota la tradició cultural occidental de l’escola. Perquè al capdavall, ni la poesia, ni la filosofia, ni el teatre, ni la cultura clàssica ni el patrimoni arquitectònic o artístic serveixen absolutament “per a res”. Aquestos discursos només que ajuden a escampar la visió mercantilista i utilitarista de l’escola i dels coneixements. Centrar-se únicament en els propis interessos és adoptar una postura idiota. Tot plegat, una pena.