Catalunya i Espanya es troben al capdavant de la llista europea d’abandonament escolar prematur, fracàs escolar i atur juvenil. El 17% dels joves abandonen les aules abans d’obtenir l’ESO. Estudiar els motius i abordar-los ha estat un dels reptes històrics del país. Però no només es tracta de prevenir, sinó de no donar per perduts aquells alumnes que han marxat de les aules. Per això, models com el de les Escoles de Noves Oportunitats, pensades per a joves que han abandonat prematurament els estudis, poden ser la porta de (re)entrada al sistema educatiu i, de retruc, al món laboral.
Però aquests centres educatius “tot i que fan una gran feina, sempre han estat a una cantonada i no els hem tingut en compte”, explica la sociòloga i professora a la UAB Aina Tarabini. És per aquest motiu que les diferents Escoles de Noves Oportunitats han decidit unir-se per publicar un informe per explicar i avaluar els resultats del seu model educatiu. El text, sota el títol El model d’Escoles de Noves Oportunitats: una peça clau del sistema educatiu per garantir l’èxit escolar, ha estat liderat per Tarabini i realitzat per la UAB, en col·laboració de la Fundació la Caixa. A banda de posar en valor la feina, aquest informe té l’objectiu que les Escoles de Noves Oportunitats siguin reconegudes com a agent educatiu a la Llei de l’FP. Sobre aquest tema es va parlar a la presentació de la investigació, el passat divendres 29.
D’on neix la idea de fer aquest informe?
Al grup de recerca feia anys que fèiem projectes de consultoria amb El Llindar, treballant les trajectòries educatives dels joves i els processos d’abandonament des d’una mirada qualitativa. Però recentment les Escoles de Noves Oportunitats s’han posat d’acord per fer un informe conjuntament perquè tenen la necessitat de fer sentir la seva veu i de generar un canvi en el rol que ocupen dins el sistema educatiu. Així que vam fer un informe sobre els elements que tenen en comú i que acaben generant un model educatiu que genera un punt d’inflexió en la vida dels joves que hi arriben.
Això ho fem a partir de models de discussió amb joves de diferents centres i diferents itineraris formatius en què es parla de tres grans temes: l’experiència que tenen de l’ESO, quin és el canvi que es genera en la seva experiència educativa amb les Noves Oportunitats i com expliquen el futur. Hem trobat coses molt rellevants, per exemple, quan els demanem comparar els itineraris educatius ordinaris amb el de Noves Oportunitats; els vam demanar que triessin paraules per definir-los i el mapa de termes impressiona. Les experiències a l’ordinària eren descrites amb ràbia, malestar, incomprensió o angoixa. En canvi, de les experiències a les Noves Oportunitats diuen termes com esperança, amor, família, comprensió…
L’escola ha de tenir sentit per l’alumnat i els hem de transmetre que assignatures com la filosofia, encara que no siguin útils, sí que tenen un sentit
Per què creus que les Escoles de Noves Oportunitats generen “esperança” quan venim d’experiències educatives que fan sentir “ràbia”?
Hi ha un element que pot semblar irrellevant, però que per a mi és clau, que és la mirada. L’equitat i l’èxit educatiu passen per múltiples factors sobre els quals cal intervenir. Per exemple, cal augmentar el finançament a l’escola reduir les ràtios. Aquests serien elements estructurals, però quan parlo de la mirada em refereixo al fet de reconèixer qui tens davant i escoltar-lo, un gest que va més enllà dels pressupostos o les ràtios. I és que molts joves senten que són irrellevants pel seu professorat.
No vull culpabilitzar els mestres, perquè no ens fem cap favor tirant-nos les culpes, però ens hem de preguntar com podem generar unes condicions de treball docent que ens permetin tenir aquesta mirada i entendre les persones que tenim davant per evitar fal·làcies que ens facin reduir les oportunitats d’èxit d’una persona en el seu esforç. Crec que totes ens esforcem a la vida, però aquest esforç ha de tenir sentit. L’escola també ha de tenir sentit per l’alumnat i els hem de saber transmetre que assignatures com la filosofia, encara que no siguin útils, sí que tenen un sentit.
Però la capacitat de mirar l’alumnat sí que està determinada per les condicions materials del professorat. Vam veure que el cos docent era majoria a la vaga d’interins de la setmana passada i sabem que les altes ràtios impossibiliten tractar l’alumnat de manera diferenciada.
Aquí és on ens perdem perquè sembla que fins que no canviï tot, no canviarà res. Les condicions materials són necessàries, però no suficients. Cal tenir garantides unes condicions per poder treballar d’una determinada manera, és cert, però amb les mateixes condicions hi ha diferents mirades diferents. De vegades, quan es parla de ràtios o personalització de l’aprenentatge, sembla que vulguem dir que s’ha de donar a cadascú un currículum diferent amb una metodologia diferent, però no és això. Quan parlo de personalitzar, em refereixo a mirar de veritat l’alumnat i saber si connecta amb allò que expliques o no. I saber mirar és saber preguntar què passa i com ho podem fer.
Es tracta d’especificitat, que no és el mateix que educació a la carta. De fet, una de les claus de l’equitat és donar el mateix a tothom i aconseguir que ens interessin i ens arribin coses que, a priori no entenem o no ens agraden. Per garantir l’equitat hem de parar atenció a la diversitat, però tenint en compte que l’objectiu final és la igualtat: que tothom aprengui i tingui una bona experiència. De vegades sembla que, en nom de l’atenció a la diversitat, acabem tractant l’alumnat de manera profundament desigual.
Abans deies que s’ha de saber transmetre el sentit d’un coneixement o competència encara que no sigui útil. Trobes que ens centrem massa en la utilitat?
Crec que és un error intentar convèncer a través de la utilitat. La idea del sentit és molt més àmplia i té a veure amb la connexió. Quan expliquem una cosa, hem d’interpel·lar els estudiants i connectar allò que els transmetem amb la seva vida quotidiana. Potser el què expliquem no els els serà útil perquè no els ajudarà a omplir un formulari o fer un tràmit bancari, però si sabem qui són, d’on vénen i què els motiva, serà més fàcil connectar el coneixement amb les seves experiències i els demostrarem que allò té sentit per a ells. I per això hem de conèixer el nostre alumnat: saber quines pelis miren o com fan servir les xarxes. Hem de saber fer ús dels referents culturals dels nostres joves per donar sentit al contingut acadèmic.
L’educació obligatòria sovint deixa de banda l’experimentació, mentre que les ENO resignifiquen el concepte de pràctica; aquest és un dels elements fonamentals del seu èxit
Aquests ensenyaments amb sentit són, potser, més propis de l’escola ordinària. En canvi, les Escoles de Noves Oportunitats tenen una educació més pràctica, orientada al mercat laboral.
Crec que resignifiquen el concepte de pràctica i aquest és un dels elements fonamentals del seu èxit. La nostra educació obligatòria sovint deixa de banda l’experimentació: l’anem perdent des que sortim de l’escola infantil i ja no en queda res quan arribem al batxillerat. Hem relegat la pràctica a un segon pla i tenim assumit allò que algú només es dedica a la pràctica quan no és bo en la teoria i no és cert. En canvi, les Escoles de Noves Oportunitats connecten l’experiència manual amb processos d’aprenentatge més amplis i reivindiquen els coneixements que tenen aquests joves.
Hi ha una estigmatització històrica cap a certs tipus d’aprenentatges que es tradueix, per exemple, en una FP infrafinançada. Hi ha certs itineraris que es veuen com un fracàs educatiu que s’acaba veient com un fracàs personal. Quines conseqüències té barrejar aquests dos conceptes?
En un món ideal, un fracàs escolar no hauria de voler dir fracàs personal, però és evident que no és així. Els fracassos escolars tenen múltiples explicacions (socials, subjectius, laborals, relacionals) i per això es viu tan malament un fracàs, perquè suposa no haver arribat a les expectatives d’allò que el sistema requereix. Una de les tasques fonamentals de les Escoles de Noves Oportunitats és resinificar aquestes experiències, perquè els joves que arriben sense haver pogut acabar l’ESO, que és l’educació que el sistema estableix com a mínima per aconseguir qualsevol cosa, se senten com si fossin una merda.
És important separar el fracàs personal de l’escolar, però els discursos meritocràtics inunden els centres educatius, la societat i els joves, que se’n senten responsables. Sabem que hi ha molts elements darrere un fracàs escolar, però el jovent sempre posen l’accent en què ells no podien o no sabien. Separar això és fonamental perquè puguin tornar a connectar amb el fet de ser estudiants, perquè ja havien assumit que les aules no eren per a ells.
Les Escoles de Noves Oportunitats tenen un gran paper a l’hora de combatre una xacra de país com és l’abandonament prematur. Però, alhora, estan majoritàriament gestionades per fundacions, amb poc lideratge públic. Haurien de ser part del sistema públic?
Ja s’ha obert el debat sobre els centres integrals. És complex i, tot i que tothom sembla estar-hi d’acord, ningú no diu com s’hauria de fer. Crec que correspon als centres decidir de quina manera ho volen, però alguna cosa s’ha de fer perquè no pot ser que les Escoles de Noves Oportunitats pateixin tanta vulnerabilitat administrativa. Cal avançar en dissenys municipals de responsabilitat pública que permetin mantenir la flexibilitat, però els garanteixin l’estabilitat. És que moltes fundacions arriben al setembre sense saber si se’ls renova una subvenció per fer un PFI i ens trobem a desenes de xavals prou vulnerabilitzats com per, a sobre, no saber si poden comptar o no amb oferta formativa.
No hem posat abans el focus en l’FP ni en les Escoles de Noves Oportunitats perquè no afecten els nostres fills
La integració a una xarxa pública suposaria perdre la flexibilitat?
S’han de trobar les fórmules. Partim de la base que els serveis públics han de ser la font primària de provisió de l’oferta educativa, però hem de buscar la manera que aquesta oferta no impliqui necessàriament un nivell de burocratització propi del segle XIX. Hem de poder garantir els drets de treballadors i treballadores, però a la vegada permetre generar equips i projectes. No és impossible.
Sempre s’ha dit que per millorar el sistema educatiu calia voluntat política. Ara, amb la nova llei de l’FP sembla que n’hi ha, de voluntat. Però, és la que ens calia?
No sé ben bé en què es traduirà la llei, però crec que obre un marc d’oportunitats per replantejar la Formació Professional i les Noves Oportunitats. Hem arribat a un moment en què hi ha un acord sobre que ja no es pot esperar més per lluitar contra l’abandonament escolar i que aquests itineraris educatius han de ser centrals en les polítiques educatives del país. Fins ara era com que estaven per allà, a una cantonada, però ara ja són al centre de l’agenda.
Per què creus que hem trigat tant a posar el focus en l’FP i en les Escoles de Noves Oportunitats?
Fàcil: perquè no afecten els nostres fills.