Actualitat

El batalló de la formació professional contra la Covid19

Fa gairebé dues setmanes que treballa a l’Hospital del Mar, i encara, cada cop que trepitja el terra del vestíbul li entren els nervis. “No sé per què em passa, ja que les companyes han estat molt amables amb mi, però em passa”, explica la Fàtima Lkharrat, de 19 anys, estudiant d’un cicle formatiu de grau mitjà de Cures d’auxiliar d’infermeria a l’Institut Bonanova. En canvi, afegeix, “cada dia quan plego dono gràcies a Déu per aquesta oportunitat, això és el que vull fer i cada cop surto amb més aprenentatges”. Juntament amb cinc companyes més, la Fàtima ha estat reclutada per l’Hospital del Mar per donar suport a les infermeres i les auxiliars d’infermera. I en té dues més treballant a residències de gent gran. Des del 27 de març, la Fàtima treballa de 8 del matí a 8 de la tarda, dia sí dia no, en una planta on tots els pacients que hi ha ingressats ho són de coronavirus.

El cas del Jose Garcia és una mica diferent. Té 28 i ja fa anys que va obtenir el Grau Superior d’Imatge per al Diagnòstic. És de Badalona i recorda que l’endemà de treure’s el títol ja estava treballant com a tècnic de raigs X a Urgències de Can Ruti, que és on havia fet les pràctiques. Ara ho fa al CUAP de Badalona, però manté un estret contacte amb les professores que va tenir a l’Institut Bonanova i quan va rebre la seva trucada per veure si podia reforçar l’Hospital del Mar no s’ho va pensar dues vegades. L’Hospital del Mar pertany al Parc Salut Mar, igual que l’Institut Bonanova, especialitzat en FP sanitària, i per això hi ha molta sinèrgia entre un i l’altre. A més del Jose, hi ha altres antics alumnes de l’institut que també han reforçat la plantilla de l’hospital fins que faci falta.

“Els tècnics som els grans invisibles, ningú parla de nosaltres i hem estat molt exposats al virus, perquè per diagnosticar la Covid a tothom se li fa una placa”, comenta. Per aquest motiu, molts tècnics de rajos X van donar positiu ben aviat. “Ara anem ja molt protegits”, afegeix el Jose, el qual compagina ara la seva feina al CUAP amb la de l’Hospital del Mar. Al CUAP hi treballa de nit i en surt a les 8 del matí. I aquesta és l’hora a la qual entra a l’Hospital del Mar, per estar-s’hi fins les 3 de la tarda. “Sabent que hi havia companys que s’havien contagiat i que jo podia  donar un cop de mà no em podia quedar a casa, d’això va aquesta vocació”, comenta. I afegeix: “Estic molt agraït per com m’han acollit la Iolanda i el Toni, que són els supers de rajos, i entenen la meva situació, això voldria que sortís”.

Des de fa tres setmanes i mitja en el cas del Jose, i una i mitja en el de la Fàtima, la seva vida consisteix anar a la trinxera, descansar i tornar-hi. Però ni un ni altre semblen gaire amoïnats per la possibilitat de caure malalts. “La supervisora em va explicar totes les mesures de protecció que havia de prendre, amb això estic tranquil·la”, diu la Fàtima. Al Jose el que l’angoixava era que pogués infectar els seus pares o el seu germà “per fer una cosa que jo he escollit lliurement”. I aquesta és una angoixa, assegura, que tenen tots els sanitaris que viuen en família. Ell ha deixat de fer-ho, perquè tots els treballadors de l’Hospital del Mar que ho desitgen tenen una habitació a l’Hotel Pullman, que es troba just al costat i va haver de tancar arran del confinament. “Fa dues setmanes que a la meva família només la veig pel mòbil, és dur no poder anar a casa teva ni estar amb els teus, però ara em sento molt més alliberat psicològicament”, assegura.

Esgotament i recàrrega de piles

També coincideixen que l’esgotament es comença a palpar en l’ambient. “A la meva planta hi ha uns ànims increïbles, jo estic valorant molt el que vol dir treball en equip, però les infermeres i les auxiliars fan moltes hores, i està clar que estan cansades”, opina la Fàtima. Ella no té contacte directe amb els pacients, no entra a les habitacions sinó que es queda a la porta per si la infermera o l’auxiliar la necessiten per alguna cosa. “De vegades se les ha d’ajudar a posar-se o treure’s la roba de protecció, o potser estan fent una higiene i cal que els porti una tovallola, o em donen una mostra que li han tret a un pacient perquè la porti al laboratori, o he de demanar un medicament i anar-lo a buscar, o s’han d’organitzar unes capses al magatzem… la meva feina consisteix a ajudar-les i a vetllar perquè a la planta tot estigui correcte”, explica.

Pel José, l’esgotament és més mental que físic. “La càrrega psicològica és molt important, no estem acostumats a veure gent de quaranta i poc amb unes pneumònies bestials, a les quals un dia li fas una radiografia quan està a planta, després te’l trobes intubat a l’UCI, i dos dies després et diuen que és un èxitus. Això deixa molt tocats a alguns companys”, comenta. A la planta no és habitual, però també ha mort algun pacient. “Espero que no em passi, perquè les infermeres estan molt preparades psicològicament però jo no sé si ho estic, ho hauré de treballar perquè dedicant-me això tard o d’hora m’ho trobaré”, diu la Fàtima.

Però contra l’esgotament hi ha un petit remei. A tots dos els emociona, i els carrega les piles, el que passa cada dia, des de fa més de tres setmanes, a les vuit del vespre. “M’emociona que la societat se’n recordi de nosaltres i valori el nostre esforç, em fa sentir molt acompanyada”, explica la Fàtima. “Crec que la gent no és conscient de la càrrega d’energia brutal que ens injecten aquests aplaudiments –diu el Jose–, em passa el mateix cada cop que una persona que està bastant fumuda em somriu i em dóna les gràcies per tot el que estem fent… amb això jo ja em sento més que pagat”. Quan tot això acabi, el Jose tornarà a la feina que no ha deixat. Per la seva banda, a la Fàtima, que té contracte fins el 3 de maig, encara li queda l’últim trimestre de l’any per acabar el curs i obtenir el títol. En teoria és el trimestre dedicat a les pràctiques. Però amb aquesta promoció s’hauran d’inventar una altra cosa.