El “discapacitat cultural”: una nova figura de l’exclusió i per a l’exclusió

Són diversos els àmbits amb els què la societat compta per garantir aquest trànsit de la pluralitat cultural a la unitat de convivència. Entre els quals l’escola pública ocupa, en teoria, un lloc prominent. És aquí on els individus haurien de ser entrenats en els mateixos principis bàsics que permeten que la societat s’organitzi, al marge de quina sigui l’ètnia, el gènere, els trets fenotípics, la llengua materna, la religió, la ideologia, els gustos o els costums dels educands. No obstant això, per desgràcia, l’escola pública no compleix la tasca de constituir-se en aquest àmbit que no nega les diferències, sinó que senzillament les considera superables. Ans al contrari, l’escola no ha fet cap altra cosa que confirmar que la seva finalitat latent és legitimar un ordre socioeconòmic que, per més que es declari igualitari, s’erigeix sobre tota mena de desigualtats. Aquest procés, que ha convertit el que hauria pogut ser un àmbit d’integració i equilibri social en una màquina de justificar i perpetuar asimetries, ha estat possible al fer de l’escola un lloc en què s’ensenya la irreversibilitat de les relacions de dominació existents a la societat.

Entre els dispositius educatius encarregats d’aquesta tasca de reproducció d’asimetries al si de la societat figuren, en un lloc destacat, els encarregats de repetir en el seu discurs i d’aplicar en l’organització de l’espai escolar principis taxonòmics que naturalitzen la distribució de llocs en l’estructura social i, fent-ho, proveeixen d’una coartada estratègica per als greuges dels quals són víctimes els sectors més desafavorits de la societat.

Un dels exemples més remarcables de la complicitat activa del sistema educatiu amb la legitimació de les conseqüències més indesitjables de l’estructura social el tenim en l’ús que es dóna en la institució escolar a una idea fetitxe: la de l’educació multicultural. Aquesta, en lloc de ser, com se’n vanta, un instrument per a la integració, es constitueix com el motor conceptual que permet donar per bo un ordre classificatori dels individus i dels grups, que presumeix la condició crònicament problemàtica d’alguns d’ells a causa de la seva cultura i, per tant, els escamoteja l’origen sobretot legal, social i econòmic dels problemes d’adaptació a què s’enfronten. Els usos educatius d’aquesta noció resulten una prova més de fins a quin punt el multiculturalisme, el mestissatge cultural, la interculturalitat i altres derivats de l’equívoca noció de cultura, són algunes de les idees-força més astutes de què disposen les noves modalitats de racisme, molt més eficaces en la seva virtut de naturalitzar les desigualtats socials del que ho podrien ser els tòpics maldestres i fàcilment detectables del vell racisme biològic.

Per començar, i com a signe més il·lustratiu del sentit ocult que té aquesta classificació de “diferents” de determinats educands, les polítiques pedagògiques basades en la multiculturalitat atenen exclusivament membres de comunitats que són víctimes cròniques de la marginació, la segregació i la discriminació. La “multiculturalitat”, com a suposat assumpte que s’ha d’administrar educativament, es planteja únicament i exclusiva amb fills de gitanos pobres o de treballadors no qualificats procedents de països pobres. És a dir, que la multiculturalitat no es basa en el reconeixement del fet que a un aula tots els alumnes són diferents —això és, tots procedeixen i empren diferents estils de fer, pensar i dir—, sinó que només alguns en són, i s’amaga que aquests diferents no ho són per la seva «cultura», com se sosté, sinó, abans de tot, per la seva condició socialment gens, poc o mal integrada.

En síntesi, la presumpta multiculturalitat a l’escola es redueix a un principi ordinador que divideix els usuaris de l’ensenyament en dos tipus: una minoria constituïda pels que han estat definits com a «diferents» i, enfront, una majoria que conformen els que, encara que no es reconegui, no deixen mai de pensar-se a si mateixos i ser pensats pel sistema educatiu com els «normals». Dit d’una altra manera, la diferenciació detectada i sotmesa a atenció especial es presenta com a cultural, per més que aquest mateix principi d’assenyalament de trets distintius no s’apliqui a tota la resta d’expressions de pluralitat existents a l’aula, la qual cosa demostra que no era tan cultural com es pretenia, sinó d’índole social, i per assenyalar el que no és cap altra cosa que una situació fronterera, exterior o interior d’aquells a qui s’ha fet «beneficiaris» de l’indicatiu de «diferent». El concepte que es presentava com una actuació pedagògica pensada per preservar una imaginària personalitat cultural es comporta, a la pràctica, com un mecanisme de marcatge social, o, el que és el mateix, d’un estigma que adverteix de la presència a l’espai escolar d’un estrany, que ho és no per ser portador d’una llengua, una religió o uns costums distints, tal com es pretén. La seva anomalia es refereix, més aviat, al lloc social del qual procedeix i que representa a l’aula, i l’assenyalament del qual serveix per fer de l’educand marcat com a «distint» una frontera vivent que marca la divisió entre el dins —la resta de nens, els «no diferents»— i el fora o al marge del sistema.

D’aquesta manera, la detecció i la vigilància especial de la qual és objecte qui és assenyalat com a diferent no nega, sinó que, ben bé al contrari, reprodueix aquests mecanismes de segregació i discriminació dels que se’l pretén protegir. El tracte aparentment beneficiós que rep estableix una estranyesa, que és la premissa de tota actitud de xenofòbia, aquesta modalitat d’actitud excloent que afecta especialment aquells que són observats com a posseïdors d’uns nivells alarmants —per excessius o per qualitativament inassimilables— d’un principi denegatori que se li assigna i que és precisament el mateix de la seva presumpta «anormalitat» cultural.

L’individu membre d’una comunitat la distinció de la qual s’ha institucionalitzat en el marc escolar és convocat perquè confirmi tots els tòpics que permeten folkloritzar el seu grup i ell mateix. Se’l presenta d’aquesta manera com a «víctima innocent» d’unes condicions naturals que fan d’ell quelcom semblant a un minusvàlid cultural que mereix una atenció compensatòria que el mantingui dins del sistema només el temps indispensable, però que garanteixi alhora la possibilitat de reintegrar-lo a un ambient sociofamiliar que es concep a la manera d’una presó que, per més que es presenti com a «identitària», és en realitat un lloc en l’estructura social del qual es considera que no és possible —ni en el fons, legítim— escapar. Es tracta, com es veu, d’una conseqüència més d’aquesta convicció, que avui gairebé no es discuteix, que concep les diferències culturals com a immanents i, per tant, com a irrevocables. S’ha de recordar que aquesta noció, la de cultura, està sent sistemàticament emprada com a un subrogat fàcilment recognoscible de la vella idea de raça, que ha desplaçat la irreversibilitat dels factors genètics i la classificació de base fenotípica per una altra, més subtil en l’argumentació, però idèntica en les tasques de marcatge, que determina els subjectes psicofísics a partir de la llengua que parlen o de la suposada cosmovisió del grup del qual procedeixen. Aquest nou determinisme, permet classificar els éssers humans de forma igualment contundent, però ara en nom de criteris culturals, tot i que els efectes en forma de conviccions, tant populars com cultes, sobre la inassimilabilitat d’alguns d’ells siguin idèntics.

L’educació «multicultural» se suma llavors a una línia d’actuació dels sistemes escolars ja coneguda i estudiada des de la pedagogia crítica. La taxonomia que etnifica la població escolar en completa d’altres, ja disposades per la nosografia psiquiàtrica i per la medició intel·lectual pels coeficients d’intel·ligència. La funció d’aquest tipus de dispositius classificatoris ha estat, en tots els casos i des del seu origen, la de desmentir, per raons naturals o naturalitzades, la condició democràtica de l’educació obligatòria. És a dir: l’escola «per a tothom» no pot ser per a tothom, atès que alguns casos d’aquests són decididament «anòmals», per causa ja sigui del seu origen en les classes socials «especials» —marginació, desestructuració familiar, etc.—, ja sigui pel seu «retard mental», la seva «discapacitat física» o, en el nostre cas, per aquesta singularitat «ètnica» que converteix el portador en una mena de «disminuït cultural».

D’aquesta manera, es compleix la correspondència entre la divisió del món d’allò social en camps entre els quals s’expressen relacions de domini i els esquemes perceptius i apreciatius que el sistema escolar fa per interioritzar en els subjectes que se li confien. L’imaginari socialment i polític hegemònic es «fa carn entre nosaltres», i ho fa des de la mateixa iniciació escolar, encarregada de presentar com a naturals les emanacions que rep del context sociopolític i econòmic en què s’ubica i al qual serveix.

Per Manuel Delgado – Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (UB) – Article publicat a Cuadernos de Pedagogía-