Ens trobem amb Pau Llonch al Palau de la Música, un espai on a priori costa encaixar-hi un raper, però en el qual ha estat impartint tallers de rap a infants de 6 a 12 anys. “Em feia molt respecte tractar amb nanos de sis anys i ha sigut guapíssim, una experiència brutal”, explica. Després ha d’anar al CCCB, on imparteix altres tallers a infants i joves. De Terrassa m’envien la notícia que l’Ajuntament ha impulsat un casal específic de hip-hop, impartit per Versembrant, la cooperativa fundada per Llonch i altres companys per fer arribar als infants i adolescents els vessants educadors del hip-hop. Els truquen d’àmbits molt diversos. “Treballem sobretot per instituts, però també per escoles, CRAES, CREIS, centres oberts, centres de tarda, esplais, universitat… i les franges d’edat s’han obert molt”, comenta. L’experiència de deu anys l’ha abocada Llonch en un llibre-dossier que tot just acaba de publicar Rosa Sensat: El rap a l’aula. Aprenentatges d’una revolució en marxa.
Com comença això d’introduir el rap a les aules?
L’origen és una casualitat. El Carles Alcoi feia tallers de contes i li van fer una petició concreta, perquè uns nanos estaven interessats en el rap. I faig aquest primer taller, en el qual començo el procés de plantejar-me com explico les tècniques que utilitzo a l’hora d’escriure i de rapejar. I la veritat és que, per mi, aquest procés de conceptualitzar una cosa que potser feia intuïtivament va ser molt interessant. Perquè en general jo ja tinc força tendència treballar conceptualment. Llavors començo a fer altres tallers amb gent adulta, i m’ho passo molt guai. Sempre m’ha agradat compartir coneixements (no en vull dir ensenyar, perquè sona molt vertical), i això, en l’àmbit de la creativitat encara és més guapo, perquè connecta amb moltes coses de la identitat, de l’emoció, de com és cadascú, i quan connectes amb un nano i aconsegueixes que t’expliqui que troba a faltar la seva mare perquè resulta que és un xaval que està en un centre residencial… estàs treballant més coses que tècniques, que també les treballes perquè les necessites perquè el missatge arribi. Aquesta connexió és molt guapa.
Com van anar aquelles primeres experiències?
Fèiem els tallers pràcticament com si fossin bolos. Hi ha gent que és capaç de connectar des d’una altra banda, però un altre company de la banda i jo ens movem molt, suem, ho fem molt intens… La clau era no tractar els xavals com si fossin imbècils, intentar connectar des d’un univers emocional i cultural proper, posar molt en valor el que estan fent, no jutjar ni corregir, sinó encoratjar. En la creativitat també hi ha moltes barreres, sobretot en l’adolescència. “No ho sé fer”, “es riuran de mi”… bàsicament la meva tasca ha sigut sempre generar confiança, fer-los veure que el que està passant és molt potent, que mola molt el que estàs fent.
Els tallers són d’hores, dies, setmanes…?
Fem de tot. Vam començar fent el que ara en diem tallers exprés, que són dues hores de molt impacte, on hi ha les quatre fases que descric al llibre; la primera mitja hora és el marc crític (en el cas de Sabadell, treballar el tema de l’antifeixisme); després els hi donem tècniques de ritme; després es posen a currar, a escriure; i al final el tancament és que surtin a rapejar els versos. Molt pràctic i pensat per treballar l’expressió en directe. Però a partir d’aquest projecte comencen a sortir moltes propostes que tenen molt més sentit, també per nosaltres, que és la gent que ja vol treballar dues, tres, quatre sessions, o fins i tot un trimestre, i això ja ho fem a molts centres. Fins i tot hi ha projectes de centre que ja contemplen el treball amb nosaltres, projectes trimestrals que compartim amb la gent de la Glossa, i que ens permeten currar molt profundament en tots els àmbits, tant en la qüestió del marc crític com en el de les tècniques. I que realment qui es vulgui motivar per ser tècnicament un bon raper o rapera pugui acabar sent-ho. I per descomptat amb la idea que el tancament sigui una objectivació del procés creatiu, és a dir, si el taller és de grafiti acabarà amb una paret pintada, però majoritàriament ens hem especialitzat en el rap, que barreja literatura i música.
La cançó final és individual o grupal?
Sobre això hem tingut un debat. Jo he estat partidari de l’individual, perquè les dinàmiques individuals reflecteixen molt millor com he escrit sempre. No he escrit mai en grup, he compartit les lletres amb els meus companys de banda, però no hem estat junts escrivint vers a vers. Crec que és una millor manera de connectar amb aquesta idea de Pablo del Río, que ell treu d’Unamuno, de llegir per escriure, i aprendre a llegir-se per aprendre a escriure. En grup difícilment aconsegueixes això. Pots construir un discurs col·lectiu crític, però que connecti realment amb com tu vius allò i el que vols dir… no sé, potser hi ha gent que ho aconsegueix. Crec que el treball en grup de vegades es malentén; una cosa és que l’aprenentatge sempre sigui social, col·lectiu, històric, etc., i l’altra que tu, en la dinàmica concreta creativa, necessitis cinc persones per escriure un vers.
La imatge que es té del rap és d’un moviment insubmís i contestatari, molt antijeràrquic. I en canvi us obren els braços institucions on hi ha una jerarquia i una disciplina. Entenc que els alumnes us rebin amb els braços oberts, però… els professors?
Home, no crec que el professorat sigui una gent obsessionada amb la disciplina. Estan obsessionats amb la transformació personal i educativa, i per tant tenen la ment oberta a tot el que els sembli que està ajudant les persones per les quals vetllen. Mai s’ha de posar en dubte que la docència és una professió supervocacional, i no hi ha res més frustrant per un docent que estar en una aula i no l’estigui escolant ningú. Nosaltres hem tingut la sort que no ens ha passat… bé, em va passar una vegada i encara ho tinc clavat. Per això, els docents, si veuen que una activitat funciona i corre la veu i saben que els nanos, fins i tot perfils d’alumnes que no han estat mai interessats a escriure, es motiven a escriure, i veuen també que s’intercanvien o es mouen alguns rols a l’aula (que això també és una cosa molt interessant que passa), s’hi apunten.
Us ha passat que alumnes considerats mediocres de sobte escriuen i rapegen millor que els suposadament bons?
Sí, i no puntualment. Alumnes que se senten molt segurs amb el model academicista i enciclopèdic que jo critico en el llibre, i que treuen molt bones notes perquè se saben el procediment (de fet, jo era un d’aquests), i que en aquest tipus d’activitats perden molta seguretat. I al revés, un nano que potser està molt insegurs amb el model academicista i que tota la seva xarxa dona per fet que no és bo escrivint, i es posa a escriure rap i la gent diu “oju, perquè aquest pavo sí que sap escriure”. Als alumnes que representa que són molt brillants i acostumats a excel·lir, quan els veig davant del full que no els surt res, jo sempre els dic, provocativament: “Però tu què ets, una taula o una cadira? És a dir, què tens d’ésser humà si ets molt bo reproduint el que et diu algú altre però quan et diuen escriu el que et doni la gana no ho saps fer?”. Segurament això és el que li falta a l’escola.
Què és el que li falta?
Les persones interessants que ens sedueixen des d’un punt de vista personal i que transformen el nostre entorn són persones creatives, que poden connectar mons diversos, i l’escola el que fa massa sovint (encara que afortunadament han canviat coses) és no voler entendre com funciona el sistema funcional humà ni l’aprenentatge, i bàsicament es dedica a considerar als alumnes com receptacles als quals cal embotir-los de contingut. I desatenen la centralitat de la pràctica, la transformació personal, la centralitat de l’emoció, la centralitat de la música, de la novel·la, de la narrativa, de la construcció de la teva identitat, del teu pla de futur… I per tant no és d’estranyar que algú digui que m’interessa molt més el hip-hop que l’escola. Ho sento, ho dic provocativament. El hip-hop et dona moltes eines per escoltar gent que està explicant la seva història de vida, amb la qual pots connectar, que potser té els teus mateixos problemes, tu et poses a escriure i estàs traient moltes més coses de les que trauries en una aula explicant el que et passa a casa. Això és el que sempre diem que ens emociona dels tallers, quan aconseguim que un xaval o una xavala expliqui alguna cosa que potser mai havia dit als companys amb els quals fa sis anys que comparteix grup. Com em sento insegur per tal, o soc una noia i em sento jutjada per no sé què, o a casa el meu pare és un fill de puta pel que sigui.
Us emocioneu fent aflorar emocions, vaja.
Voldria que quedi clar que ni hem inventat res ni ho fem només nosaltres. Al final, el llibre és una invitació a obrir les escoles a totes aquestes pràctiques, no com una especialització per aquell a qui li interessa l’art, sinó que la creativitat estigui molt més present des del principi i des de totes les disciplines, també les que nosaltres no controlem però ens interessen, com pot ser un altre gènere musical, l’òpera o el teatre. El nostre repte és mobilitzar aprenentatges, evidenciant que hi ha altres maneres de fer-ho a més de la verbalista i enciclopèdica. I consti que jo em sento còmode expressant conceptes acadèmics, però fins i tot si penso què em va dur a ser una persona tan interessada en els continguts i a treure molt bones notes, que sempre les he tret, no té res a veure amb la qüestió acadèmica. Sempre són coses emocionals. Com agradar al pare o agradar als iguals. Això és el que realment mou als joves, com explica també Pablo del Río.
I potser també un cert sentit de la competitivitat…
D’acord, però el motor de la competitivitat, que és una síndrome que jo també he patit i encara he de purgar, també en el fons és la necessitat de reconeixement. I més en una societat com la nostra, que separa productors i propietaris, i en la qual és molt difícil no ser competitiu.
Abans has parlat d’una experiència negativa que tens clavada. La pots explicar?
Nosaltres treballem molt a barris populars de tot Catalunya, i en una ocasió vaig anar a un centre de la Zona Franca en el qual hi havia un grup en concret que estava completament desconnectat del curs. Vaig entrar a l’aula i tothom estava mirant el mòbil, a la darrera fila tocant la paret i amb prou feies van aixecar la vista per veure qui entrava. I al cap de pocs minuts vaig decidir que marxava, li vaig dir a la directora que no tenia eines, que no hi havia un mínim perquè pogués connectar amb ningú. Els vaig fotre una mica de xapa abans de marxar però, i em sembla que es van sorprendre, però jo no podia estar-me dues hores passejant el pandero per fer veure que havia fet alguna cosa. Tampoc voldria subratllar una situació dura entre centenars de tallers.
Us reclamen més a centres amb major complexitat? Hi ha el risc que una cosa com la vostra s’estigmatitzi també?
No. Anem a tot tipus d’escoles, sobretot públiques, però també hem anat a concertades. Tinc la sensació que les concertades acostumen a estar més imbuïdes per aquesta dinàmica competitiva del currículum i la necessitat que els nanos treguin molt bona nota a la sele, i per tant donen molt menys espai al fet que es trenquin dinàmiques. A les públiques segurament hi ha més consciència que això és important, però que no hauria de ser la part central de l’educació.
O sigui que no esteu encasellats en tallers de rap com a teràpia per alumnes problemàtics.
Potser al principi podia ser que fos així, i que un profe pensés que el que feia era un petit regalet pels alumnes, però sense més importància, i crec que, arran de la nostra presència als centres, han vist que a part de ser una pràctica significativa perquè es treballa llengua, expressivitat, emocions… tot de competències que estan obligats a treballar. No estàs posant un pedaç ni una maria. Aquest és el plantejament del Pablo del Río, que és que les maries de l’educació haurien de ser les troncals. N’estem a anys llum. I això no ho defensa Pablo del Río perquè sigui un romàntic vigotskià, sinó que ho defensa avui també la neurociència. El David Bueno i altres neurocientífics estan dient que en els primers anys de la vida i pràcticament durant tota la infantesa el que és important és la plàstica, la psicomotricitat, o escoltar música, perquè actives moltes més àrees del cervell aprenent un instrument que escoltant a un pavo durant una hora.
Les referències a Vigotski en el llibre són constants. Com va anar aquest apropament a Vigotski? Et poses a estudiar-lo perquè saps que vols fer un llibre i li vols donar una base teòrica al que fas?
El motor de fons sempre en el meu cas ha estat intentar comprendre les coses. Pot sonar a tòpic, però és així. En el meu altre vessant formatiu, al qual li he dedicat moltes hores i que és l’únic de què sé una mica, que és l’àmbit de l’economia política marxista, jo m’hi interesso perquè començava a militar en espais de l’esquerra independentista, i per tant necessitava inserir-me en aquest espai amb uns certs coneixements, però molt ràpidament es va transformar en unes ganes d’entendre com funciona la societat d’avui dia. I el marxisme et dona moltes eines per entendre coses que no t’havies plantejat mai, sobretot quan ets jove, i que no t’ha donat ningú: com funciona el sistema de classes, com funciona la distribució de la riquesa o el sistema productiu… O sigui, el motor sempre ha estat voler comprendre, les persones sempre hauríem de tenir aquest motor, partint de la base que no sabem una merda de res. I aquí m’ha passat el mateix. Et fas preguntes molt bàsiques: té sentit això que estic fent en l’educació? És senzillament un divertimento? O està passant alguna cosa més transcendent? Una altra de les coses que m’encén la llumeta és quan la Cristina Aliagas, que fa el pròleg del llibre, ve a estudiar alguns dels nostres tallers i comença a assenyalar coses que veu interessants. Tampoc és que jo tingui a l’acadèmia en general molt ben considerada, però resulta que hi ha algú de l’acadèmia, amb bona fe, que diu que està interessada amb el que estic fent.
Això pel que fa al motor, després ve la concreció. Tinc un company que per mi ha estat un mestre perquè és el tio que més sap de marxisme a Catalunya, malgrat que no sigui conegut ni ell hagi tingut tirada per dedicar-se a qüestions acadèmiques. Parlo del Xavier Gràcia, que és l’editor de la web marxismocritico.com. El Xavier feia molts anys que em burxava amb el tema del corrent històrico-cultural, amb Vigotski, però també amb Ilienkov, Leontiev, etc. Perquè ell és molt d’aquest corrent, i jo, la veritat, és que sempre li havia dit que no tenia ganes d’obrir aquest meló. I llavors hi ha un dia que faig un clic quan veig per internet una xerrada de 20 minutets del Pablo del Rio, al qual he pogut conèixer i entrevistar al llibre, que em resulta absolutament reveladora. Me la poso diverses vegades, i no és que sigui una xapa teòrica, però obre tants debats allà que em dic “hòstia de deu, aquest tio està proposant una cosa que entronca molt bé amb el que nosaltres fem i potser puc entrar per aquí”, i ell està referenciant Vigotski tota l’estona. I a partir d’aquí és quan el Xavier em deixa piles de llibres, i el Pablo també me n’envia, perquè la seva fundació, Infancia y Aprendizaje, ha fet una feina brutal d’editar tota la feina de Vigotski. De tot això fa només dos anys.
I què trobes en Vigotski que et permet comprendre el que vosaltres feu?
El que sobretot m’interessa és la interpretació que fa de la importància de l’art i la literatura i el procés creatiu en l’aprenentatge. Vigotski aporta moltes més coses, no només això, perquè al final des de la pedagogia se l’ha rebut per la centralitat del que s’anomena la teoria de la mediació. La idea que tu no aprens en el buit com si el teu cervell fos un hardware en el qual introdueixen un software, sinó que aprens a través d’eines que no deixen de ser cosificacions de la cultura, per tant aprens a través de la cultura, amb processos pràctics… Però a mi el que m’ha interessat més, sobretot perquè la creativitat i l’art no tenen un lloc important en el món educatiu, és l’interès de Vigotski per l’art i la cultura. La seva tesi doctoral és la psicologia de l’art. Ell comença estudiant què fa que una obra d’art ens emocioni, que ens deixi un impacte fins al punt que consolidi un aprenentatge determinat. Parla de la llei de la catarsi i intenta escrutar en diferents obres què hi està fent l’autor i quina relació hi ha entre l’obra i l’espectador, entre l’autor i el lector, perquè hi hagi aquesta transformació que ell anomena catarsi. Això és el que m’interessa com a “educador” i com a artista, i crec que a qualsevol artista li hauria d’interessar per què aquest tema m’emociona, o per què aquesta peli em colpeix, o com funcionen els traumes o els bloquejos emocionals. Vigotski té una part molt interessant sobre això que és molt guapa de llegir, amb llibres com Psicologia del arte o Arte y creatividad en la infancia. Després hi ha les obres més conegudes, com Pensamiento y lenguaje, però tampoc tinc clar que hagin tingut un impacte rellevant en la comunitat educativa.
O sigui que potser hi ha més gent que ha teoritzat sobre això i jo no la conec, però a mi el que em flipa és aproximar-me a una persona que ha estat capaç de conjugar una perspectiva materialista, és a dir marxista i científica, amb una qüestió tan important a la meva vida com la cultura i l’art i l’emoció. El materialisme sempre sembla que ha de ser una cosa crua que té a veure amb les lleis de la història, de la societat i de l’economia, i que si tu fas les coses bé al final fas un home nou que surt com una mena de bolet. I clar, Vigotski és dels primers que comença a dir que això és una bajanada i que subratlla la importància de l’educació per construir persones noves.
A l’entrevista que li fas Pablo del Río diu que això es pot assolir amb qualsevol gènere musical o artístic.
Totalment.
Doncs ja hi ha un ensenyament musical i artístic al currículum. Els docents d’aquestes disciplines no us miren de reüll, o són ells els qui us criden per fer els tallers?
En absolut. Ens criden mestres de música, de català, de socials, de castellà, tutories… Però, no, al revés, els profes de música són gent que està molt oberta, pel mateix que et deia, perquè els interessa connectar amb els nanos, i hi ha profes de música que fan coses guapíssimes, jo n’he conegut que han fet absolutes virgueries treballant amb els nanos, amb instruments que han fet ells mateixos, amb corrents musicals actuals…
Ja no és allò de la flauta.
Encara hi ha llocs on sí, però a molts llocs no és així. Estem en un moment de transformació educativa molt interessant, pel que jo he vist. He anat a centenars d’instituts i veig que són súper diferents els uns dels altres, a banda que estem en un sistema educatiu que està potes amunt, com explico també al llibre, amb una segregació brutal. Però també hi ha una vocació brutal i unes ganes de fer les coses bé brutals per part dels docents. I això de vegades es trasllada a pràctiques més interessants que altres, des del meu punt de vista.
Jo ja dic al llibre que no vull donar lliçons a ningú, ni soc mestre ni tinc una classe de 30 nanos. La feina del mestre és la que més valoro del món, ja la valorava com a alumne i la segueixo valorant ara. I quan penso en la dificultat que canviïn les coses intento pensar sempre en dinàmiques institucionals, en debats que vagin més enllà del voluntarisme i el subjectivisme. Tu no li pots demanar a un profe que, contra vent i marea, contra una societat capitalista que treu el pitjor de les persones, ells sols engeguin una reconstrucció educativa. Fa falta una política de país, fa falta inversió i ràtios més baixes. És molt fàcil predicar el principi de flexibilitat, doncs aplica’l en una classe de 35 nanos i estigues pendent de les necessitats de cadascun d’ells. Per tant, calen moltes coses, i el que sí reivindico al llibre és que cal asseure’s a debatre i no refugiar-se en el “no es pot fer res”. I en aquest sentit sí que llenço una pulla una mica provocativa a companys ideològics, amb tota la bona fe, perquè tinc ganes de tenir aquest debat i l’he anat tenint puntualment, i és que s’han fet plantejaments des d’instàncies que no tenien la legitimitat i que les han fet d’una manera que han generat anticossos en el professorat, però que en el fons no estaven plantejant coses que estiguessin malament del tot.
O sigui que no veus el virus del neoliberalisme en qualsevol intent de transformació.
Aquest és el reduccionisme funcionalista que jo no compro. Però tampoc estic defensant ningú. Deia Gramsci que les idees no viuen sense organització, doncs el problema és que tampoc viuen sense institucionalització, i si tu tens una gran idea i el que fas és ajuntar uns quants centres i generes aquest desajust d’uns sí i uns no, el que aconsegueixes és que molta gent no s’hi senti identificada.
Heu fet tallers durant el confinament?
Sí, tallers online, crec que hem fet coses xules i ho hem salvat. Però no és comparable a la presencialitat, no té el mateix impacte ni molt menys.
Com veus el que ens espera de cara al setembre?
Els tallers que hem fet es deien Fight the Covid i estaven pensats precisament perquè els nanos traguessin tota aquella angoixa que semblava que podien tenir tancats a casa. Ja no els hi plantejàvem tant el fet de reflexionar sobre algunes teories, sinó com et sents, què trobes a faltar… I la meva intuïció és que són molt més forts i més resilients del que de vegades ens pensem, que els nanos tenen els seus mecanismes per sortir d’aquestes situacions i que els adults pequem una mica de paternalisme. Ara bé, no tinc la menor idea de com tornaran els nanos al setembre, dependrà de les condicions amb què hagin afrontat el confinament.
