Opinió

El mestre que va prometre el mar

L’any 1999 s’estrenava ”La lengua de las mariposas”, de José Luís Cuerda, interpretada, entre d’altres, per Fernando Fernán Gómez i Manuel Lozano, mestre i deixeble respectivament, que mantenen unes converses inoblidables. L’època on s’emmarca la història és durant l’etapa republicana i els inicis del cop d’estat que va acabar amb una guerra civil. En aquest relat se’ns mostra el tarannà d’un mestre exemplar que venia a representar el que havia de ser un Mestre en majúscules -el primer ciutadà de la República- que mostrés els valors d’aquesta concepció política, un Mestre de tothom i per a tothom. Quan es va acabar la guerra centenars de mestres com el que es veu a la pel·lícula van ser assassinats, expulsats de les seves escoles… ras i curt: van patir tota mena de represàlies i una repressió llarga i duríssima.  “La lengua de las mariposas” va esdevenir una pel·lícula commovedora que ha deixat una petja profunda en tots els que l`hem vist, sobretot del sector de l’educació.

Una reacció semblant tindrà “El Mestre que va prometre el mar”, una pel·lícula que s’estrenarà el proper mes de novembre i que ha dirigit Patricia Font i que està interpretada, en els seus papers més importants, per Enric Auquer, Laia Costa i Luisa Gavasa.

El mestre és Antoni Benaiges, nascut a  Mont-Roig i que el destinen a un poblet proper a Burgos. Allí es convertirà en un mestre molt diferent del que s’esperen en aquesta petita població, sobretot  molt diferent al mestre anterior que no és altre que el capellà del poble, un dels representants de l’església més retrògrada.

Benaiges fa servir mètodes d’ensenyament totalment novedosos, seguidor de Freinet i un home amb fortes conviccions republicanes que el portaran a  morir d’un tret al clatell després de patir tortures que la pel·lícula ens estalvia.

La seva relació amb les criatures és modèlica, les acull sense condicions i les anima sempre a tirar endavant, creu en elles i les ajuda a que confiïn en elles mateixes i en els altres.

Però la pel·lícula presenta una novetat que cal destacar. Alterna escenes de l’època que Benaiges treballa en aquest petit poble amb la recerca en el present que fa el personatge a qui dona vida Laia Costa, de les restes del seu besavi que va ser deixeble de Benaiges sense que ella ho sospités.

No va poder fer realitat la seva promesa perquè va ser víctima del feixisme, però hi ha coses que aquelles criatures van portar dins seu

Aquesta recerca uneix les dues històries. Per un costat, tenim un  home que viu en una residència amb símptomes avançats de demència i la seva memòria es va convertint en boira i, per l’altre, l’intent de recuperar la memòria històrica. La trobada entre aquests dos fets, una memòria que es vol recuperar i una memòria que desapareix de manera inexorable, trobem una altra clau d’aquesta pel·lícula, basada en el llibre de Francesc Escribano, amb guió d’Albert Val i que té també una versió teatral.

El mestre Benaiges promet als seus i a les seves deixebles que coneixeran què és el mar. No va poder fer realitat la seva promesa perquè va ser víctima del feixisme, però hi ha coses que aquelles criatures van portar dins seu que no oblidaran, com ens passarà a nosaltres, que difícilment oblidarem aquesta pel·lícula.

Només espero que sigui recomanada, com la d’en Cuerda, a les noves generacions que han de conèixer la tradició, saber d’on venim per saber, amb més precisió, cap a on volem anar.

Ja sabeu, Facultats de Ciències de l’Educació, els que us toca fer: anar al cine i després obrir un debat a cada classe.