Opinió

El mite de la IA intel·ligent i el repte educatiu

En els darrers anys, la intel·ligència artificial (IA) ha passat de ser una promesa tecnològica a una realitat quotidiana. Se’n parla com si fos un agent capaç de pensar i decidir, i sovint es presenta com una amenaça o com una solució miraculosa. Tanmateix, cal començar per un aclariment essencial: la IA no és intel·ligent ni tampoc artificial. No és intel·ligent perquè no raona ni té consciència; simplement calcula probabilitats i completa patrons. I no és artificial perquè es nodreix de les dades, els textos i les imatges que nosaltres, com a societat, hem generat prèviament.

Els sistemes generatius actuals funcionen com a predictors: donada una entrada, ofereixen la resposta estadísticament més probable. Això els permet generar textos, imatges o sons de gran versemblança, però no implica comprensió ni intenció. En aquest sentit, la IA és més propera a un autocompletar avançat que no pas a una ment capaç d’elaborar judicis crítics.

Malgrat aquestes limitacions, la IA és extraordinàriament eficient en allò que millor sap fer: velocitat i capacitat de processament de dades. Pot resumir centenars d’articles científics en minuts, extreure patrons d’enormes conjunts d’informació o produir esborranys de treball que serveixin com a punt de partida. Aquest potencial la converteix en una eina valuosa per a l’educació, sobretot si s’utilitza per alliberar temps i permetre al docent centrar-se en les tasques més humanes: guiar, acompanyar i avaluar.

Ara bé, és imprescindible entendre en què no és bona. La IA no disposa de pensament crític i, per tant, no pot verificar ni contrastar les seves pròpies respostes. La seva creativitat tampoc és genuïna: es limita a recombinar dades existents per produir quelcom que sembla nou, però que en realitat no és més que una variació d’allò que ja coneix. En canvi, la disrupció —aquella capacitat de trencar esquemes, d’imaginar el que no existeix i de donar respostes inesperades— és patrimoni exclusiu de les persones. Sense aquesta disrupció, no hi hauria hagut avenços com l’art abstracte, la teoria de la relativitat o moviments socials capaços de canviar la història. La IA pot oferir mil versions d’una melodia existent, però no pot inventar el rock.

A més, arrossega els biaixos de les dades amb què ha estat entrenada. Dos exemples il·lustratius són el biaix de confirmació i el biaix de mostreig: el primer fa que tendeixi a reforçar les nostres hipòtesis encara que siguin errònies (si li diem que la Terra és plana, ens pot buscar arguments a favor); el segon fa que respongui amb allò més freqüent a les dades, ignorant sovint la diversitat i els matisos. Dit d’una altra manera: la IA pot expressar-se amb la seguretat d’un “cuñado”, però no sempre amb rigor.

Davant d’això, guanya rellevància un concepte cada cop més present en l’àmbit educatiu: el prompting. La qualitat de la resposta de la IA depèn en gran mesura de la qualitat de la pregunta. Igual que una bona consigna pot transformar una activitat d’aula, un bon prompt pot generar respostes més profundes i útils. A més, podem fer servir l’enfocament socràtic: plantejar al model preguntes encadenades, amb respostes provisionals que es revisen i milloren a cada iteració, de manera que el procés de “maièutica digital” ens permet guiar la IA cap a conclusions més matisades i útils. Aquest diàleg per etapes converteix l’eina en un aliat per explorar idees, més que no pas en un simple generador de resultats ràpids.

Alhora, emergeix el concepte de centaure, que defineix la col·laboració entre humans i màquines. No es tracta d’escollir entre IA o persones, sinó d’aprofitar el millor de cadascun: la rapidesa i capacitat de càlcul de la màquina, juntament amb el pensament crític, l’empatia i la creativitat humanes. Aquesta hibridació és especialment valuosa en entorns professionals on les decisions tenen un fort component estratègic: des de la medicina, on la IA pot analitzar imatges radiològiques mentre el metge interpreta el context clínic del pacient, fins a l’educació, on el docent pot utilitzar la IA per generar materials inicials i dedicar més temps a personalitzar l’acompanyament.

Ara bé, també hi ha un risc que cal tenir present: el del centaure invertit. Si cedim massa protagonisme a la màquina, correm el perill que el “cap” de la figura —és a dir, qui guia i pren decisions— acabi sent la IA, mentre que les persones ens limitem a executar o validar el que suggereix. Aquest escenari no només redueix la nostra autonomia, sinó que debilita les competències humanes que hauríem de reforçar: l’esperit crític, la creativitat disruptiva i la responsabilitat ètica. El veritable repte, doncs, és assegurar que el cap del centaure continuï essent humà.

Potser una metàfora encara més entenedora la trobem a la cultura popular. A Star Wars, R2D2 mai no és el protagonista, però sempre apareix al moment oportú amb l’eina adequada. No pren decisions per Luke o Leia, però sense ell moltes missions fracassarien. La IA hauria d’ocupar un paper similar: un aliat discret, valuós i eficaç que complementa les capacitats humanes, sense pretendre substituir-les.

En definitiva, la IA accelera processos, però no pot substituir la mirada crítica, l’ètica ni la creativitat disruptiva que ens caracteritzen com a humans. És una eina poderosa, però també limitada. Entendre el seu funcionament, reconèixer-ne els riscos i aprofitar-ne els avantatges és la millor manera de preparar l’alumnat per a un futur en què conviuran amb aquestes tecnologies. La pregunta clau, doncs, no és què pot fer la IA, sinó què volem fer nosaltres amb ella.

Com deia Elbert Hubbard, “una màquina pot fer el treball de cinquanta persones ordinàries, però cap màquina pot fer el treball d’una sola persona extraordinària”. La clau, doncs, no és preguntar-nos fins on poden arribar les màquines, sinó com ajudem el nostre alumnat a esdevenir extraordinari: crític, creatiu i capaç de donar respostes que cap algoritme sabria imaginar. L’educació no ha de competir amb la IA en velocitat o càlcul, sinó assegurar-se que les persones segueixin sent el motor d’idees disruptives i transformadores. En definitiva, la nostra tasca no és formar usuaris obedients de la tecnologia, sinó creadors i creadores valents que sàpiguen posar-hi ànima, sentit i futur.