Opinió

El món educatiu, cremat

Escric aquesta reflexió des de la ràbia i la impotència que sento ara mateix com a mare i com a docent.

Tenim un sistema educatiu que està trencat per moltes bandes, on tot queda reflectit en un currículum centrat en competències, sabers i educació emocional; i unes proves PISA que indiquen les destreses adquirides (o no adquirides) del nostre alumnat.

Deixant de banda que el professorat s’està trencant les banyes dia rere dia per poder atendre l’alumnat, passo a fer un petit llistat d’alguns aspectes que afecten la nostra tasca:

• aules amb una ràtio per sobre del que seria desitjable: darrere d’això tenim equips directius i personal docent fent mans i mànigues per poder atendre’ls de forma més adequada (fent desdoblaments i fent més grups dels que oficialment té el centre), però no és suficient,
• sabers del currículum que s’han de treballar a les aules, uns sabers competencials que faran ciutadans, però centrant-se en uns aprenentatges que cal treballar i adquirir al llarg de tota l’etapa. Ara no toca, però em falten dits per indicar quantes vegades he hagut de repassar l’accentuació, la importància de la coherència, cohesió i adequació dels textos i d’altres qüestions, només cal veure les instàncies que demanen els alumnes,
• educació emocional a les aules, tallers, sessions de tutoria i molta formació que ofereixen al claustre per tal de poder anar en consonància amb tot el que hi ha. Anem a atendre tot l’alumnat i anem a treballar i cuidar les seves emocions, però… Hem d’entendre que si hi ha una agressió, pobret, estava ofuscat i molest. Si hi ha uns insults fora de lloc, pobret, que ho està passant malament. Els escoltem i es decideix que, tot i entendre la situació, hi ha alguna cosa que no han fet bé, però… Les famílies es molesten, es queixen i comença l’enrenou,
• comissió de convivència als centres, amb alumnes i professorat. Hi hauria d’haver també un membre de les famílies que formi part del Consell escolar, però no poden perquè estan treballant. Parlem, valorem, discutim i decidim, però després hi ha famílies que no estan d’acord amb les mesures i/o sancions que s’apliquen davant la mala actitud de l’alumnat, però no passa res. Qui soc jo per decidir res?

Ens estem carregant el jovent. Estem creant una societat plena de segones oportunitats (o terceres o quartes) que no es fa responsable dels seus actes i nosaltres, com a pares i mares, estem darrere d’ells en qualsevol ocasió. I sí, com a famílies, hem d’estar allà però no podem estar cuidant sempre del nostre nen o de la nostra nena. No podem exonerar-los cada dos per tres. També han de fer-se responsables dels seus actes.

Compensa molt més tenir un horari fix o rotatiu, cobrar una mica menys i no tenir els maldecaps que comporta aquesta tasca nostra de docent

Com a famílies, estem fallant. Com a societat estem fallant. I com a docents? Com a docents ens hem convertit en uns omplepapers: informes, butlletins, correus, protocols, respostes de queixes de famílies… On ha quedat el món educatiu? Tot ha quedat en papers. Heu sentit parlar del terme burrocracia? Doncs això mateix.

Els docents i els equips directius estem atenent correus, trucades i famílies que no demanen cita i que es presenten al centre per tal que els atenguis al moment, oblidant que la nostra feina és donar classe. Atenem famílies que demanen més contundència davant certs actes on els seus fills o filles són víctimes, però que es queixen quan se’ls envia un document on s’indica la falta i mesura cautelar que haurà de fer el seu fill o filla i que posen el crit al cel quan s’obre un protocol seguint les instruccions del Departament d’Educació i les NOFC del centre.

A la borsa no hi ha professorat suficient per cobrir baixes. Per què? Encara algú es pregunta per què? De veritat? Està clar, compensa molt més tenir un horari fix o rotatiu, cobrar una mica menys i no tenir els maldecaps que comporta aquesta tasca nostra de docent. Aquesta tan estimada feina i que, mica en mica, molts esteu fent que deixi d’agradar-nos.

Soc docent, vull ser docent. Deixeu-me fer la meva feina!

Postdata: quina alegria saber que no totes les famílies són així, però malauradament sempre es veuen més les famílies que sí i són aquestes les que fan més mal.