Opinió

‘El olvido que seremos’ i ‘Mia i Moi’

‘El olvido que seremos’

El cine és un art col·lectiu en el sentit que intervenen diferents professionals sota la batuta d’un director, com passa amb la música d’orquestra. Si un d’aquests professionals no acaba d’encertar en la seva feina el resultat final grinyola.

Reunir un director com Fernando Trueba, amb un guió del seu germà David, amb una fotografia en blanc i negre –recordeu Roma, d’Alfonso Cuarón, a mi m’hi ha fet pensar a nivell, formal i temàtic– extraordinària i amb unes interpretacions sublims, que vessen sensibilitat, sobretot la d’aquest gran actor que és Javier Cámara, un intèrpret que sap com donar vida a un personatge de comèdia, a un de tall més dramàtic o de més tràgic –com m’agradaria veure’l actuar en algunes obres de Shakespeare, per exemple–, el resultat és una obra d’art de primera divisió.

La pel·lícula mostra la història d’un metge, d’un humanista colombià de Medellín, Héctor Abad, que a més de tenir cura de la seva extensa família i de la seva feina com a professor universitari va treballar de valent per millorar la salut i les condicions de vida dels grups més marginats de la societat. Va participar en la vida política del seu país, molt de temps marcat per la violència. El seu fill va escriure el relat d’aquesta vida –la base del guió–, i a través de les seves paraules i dels seus records li ret un sentit homenatge. Trueba ho converteix tot plegat en una de les pel·lícules més interessants i intenses del cine espanyol d’aquests últims anys. Inoblidable el moment –ple de comicitat– que el pare li explica al seu fill el poder de la masturbació. A més, el títol és esplèndid i tot el que l’envolta una meravella del setè art. A mi em va commoure profundament. Aneu a veure-la i ja m’ho sabreu dir.

‘Mia i Moi’

Una masia a la costa catalana, a quinze minuts de cotxe per arribar a la platja. Dos germans, la Mia i en Moi, que arrosseguen vells traumes. L’últim, la mort de la mare. Dos protagonistes amb les seves llums i les seves ombres, sobretot les ombres. La relació amb el pare és una d’aquestes ombres i molt potent. Tercer personatge: en Biel, la parella d’en Moi que fa tot el que pot i més per salvar la relació i treure del pou en Moi, a qui estima molt. La primera part és mostrar, amb algunes aparicions del passat, tot el que porten dins.

Potser ja està tot dit i quan sembla que no es pot estirar més el fil fa acte de presència en Mikel, l’antiga parella de la Mia. Noi segur de si mateix, desagradable en les formes però que sap seduir, que pot desestabilitzar els altres personatges, jugar amb ells, en tots i amb cadascun d’ells. Ambigüitat a mans plenes. I ho fa, intenta manipular-los, aprofitar-se de les seves febleses i tot tremola fins que arriba el desenllaç final –un pèl precipitat, potser a la pel·lícula li sobraven estones de la primera part i calia més minuts que expliquessin el final–. L’atracció entre els personatges pot arribar a ser fatal, a comprometre tota una vida.

És d’aquelles pel·lícules que va bé anar-hi acompanyat. Quan surts busques un bar, seus i converses sobre el que has vist i sobre el que ha imaginat, perquè Mia i Moi és d’aquelles històries que necessiten la veu i la mirada de l’espectador per acabar de construir-se.

Bruna Cusí demostra que és una de les actrius més sòlides del nostre panorama. Sempre té una expressió de tristesa, fins i tot quan somriu. Una gran actriu.