Opinió

El prestigi dels docents i el teorema de Thomas

No hi ha cap dubte que, històricament, la professió docent havia gaudit d’un considerable prestigi, ja que formava part dels oficis que demanaven una formació i un nivell cultural que no tenia la major part de la població. El mestre formava part de les elits cultes de pobles i ciutats, i era a l’escola on es facilitava l’accés a la cultura a través de la lectura, l’escriptura, el càlcul i les ciències. El valor republicà de l’educació com a instrument clau per a la formació de la nova ciutadania va donar importància a l’escola, i de retruc a la feina dels mestres, mentre que la generació que va arribar al Magisteri als anys setanta —final de la dictadura i transició— ho va fer en gran part moguda pel desig d’esdevenir agents de canvi de la societat mitjançant l’escola.

També sembla fora de dubte que aquest gloriós passat no tornarà, com segurament tampoc un metge, un advocat, un periodista o fins i tot un polític electe no gaudeixen de la consideració social que havien tingut al llarg de bona part del segle XX.

Però el lament sobre el prestigi perdut s’escolta amb especial intensitat entre els professionals de l’educació. En especial entre els que fa més anys que l’exerceixen. No tant entre els novells, ja que ningú acostuma a triar una professió que pensa que el farà infeliç (si té altres opcions, esclar), i dels novells encara menys s’escolta aquest desencís entre els qui han passat per altres experiències professionals.

Què podem fer per represtigiar-nos? Potser hauríem de començar per situar les coses en el seu punt exacte. O en el punt més pròxim a una realitat complexa i difícil de mesurar. Revisar la fiabilitat del nostre termòmetre. Perquè sabem que els oracles de l’apocalipsi, que també existeixen en un col·lectiu tan gran i divers com el docent, tendeixen a la hipèrbole, la sobredimensió i la distorsió.

En realitat, el pessimisme regnant contrasta amb estudis sociològics recents que indiquen que el prestigi social dels mestres es manté força intacte, i que la docència continua sent una de les professions més apreciades per la ciutadania. Vagin a un cercador d’internet i busquin les professions més ben valorades. No les més ben pagades ni les més demandades, sinó les més apreciades pel conjunt de la societat. És possible que els hi aparegui un de la consultora Ipsos, d’octubre de 2023, on es diu que a Espanya la professió docent és la tercera més ben valorada, després de la de metge i la de científic, en un rànquing de 18 professions que tanquen per la part baixa banquers, periodistes, publicistes i polítics.

Però també podem anar a una font més pròxima i fiable com és el Centre d’Estudis d’Opinió. L’últim baròmetre d’opinió política del CEO (març 2024) pregunta als enquestats quin ofici diferent del que tenen els hauria agradat exercir, i el de professor/a és el segon amb més esments (4,5%), després del de metge (5,8%), i per davant d’infermera, enginyer i advocat. En aquest cas, la llista està formada per més de vuitanta oficis, per la qual cosa la gran majoria no arriben ni a l’1% de respostes positives.

En una altra enquesta òmnibus elaborada l’últim trimestre de 2023 i publicada el gener de 2024, el CEO demanava als enquestats que puntuessin del 0 al 10 les diferents etapes de l’educació pública, i la gran majoria ho va fer per la part alta, és a dir, amb notes que se situen entre el 5 i el 10. Com a mitjana, l’etapa educativa amb una puntuació més baixa va ser la secundària, que malgrat tot obtenia una valoració global de 6,1, mentre que les que obtenien la millor nota eren les etapes d’escola bressol i d’universitat, amb un 6,7. L’anàlisi del CEO destacava, com a fet positiu, l’escassa diferència de puntuació entre les etapes més i menys valorades.

Així doncs, si les aproximacions més objectives ens diuen que la societat no està tan descontenta ni desconfia tant dels docents, ¿per què no deixem de repetir-ho? Podria ser que estiguem davant d’un cas clar de l’anomenat teorema de Thomas, formulat pel sociòleg estatunidenc William Isaac Thomas fa més o menys un segle. Segons Thomas, els col·lectius són capaços de convertir en reals situacions que suposen com a tals, és a dir, que fins i tot no sent-ho sí que ho són les seves conseqüències.

Uns anys més tard, un altre sociòleg també estatunidenc, Robert King Merton, va perfeccionar la idea formulant el concepte i les condicions de la profecia autocomplerta. L’exemple que surt a la Viquipèdia del que és una profecia autocomplerta ens escau d’allò més bé. Diu que un grup d’estudiants està preparant-se per a un examen i de cop i volta un d’ells comenta que serà molt difícil i impossible d’aprovar, això desemboca en un desànim col·lectiu que provoca que deixin d’estudiar i l’endemà suspenen. Profecia autorealitzada. Però si algú del grup hagués respost que aprovar era possible, això hauria insuflat ànims al grup, haurien continuat estudiant i l’endemà haurien aprovat. Profecia autofrustrada.

El pessimisme regnant contrasta amb els estudis sociològics que indiquen que la docència continua sent una de les professions més apreciades per la ciutadania

Traslladat al debat sobre el prestigi dels docents, les dades diuen que la realitat és una, a la vegada que semblen molt reals les conseqüències de la no realitat, en forma de desànim, desconcert, esgotament i pessimisme entre el professorat. Els sindicats del sector (alguns més que uns altres) són els que semblen més convençuts de la veritat de la cosa, i els sondejos que periòdicament fan a les seves bases així semblen corroborar-ho. De fet, el que corroboren és que la percepció hi és, no tant que estigui justificada. I així fan com l’infant que creu que serà impossible aprovar, mentre demanen solucions als polítics (un col·lectiu força més desprestigiat), en comptes de reivindicar que aquest és un dels millors oficis del món. Si no el millor.

Segur que hi ha dies complicats (com arreu) i segur que hi ha moltes coses que poden millorar (com amb tot). Per exemple, acabem de saber que les universitats privades catalanes deixaran de passar les Proves d’Aptitud Personal als aspirants a cursar magisteri, una decisió que no ajuda gens a prestigiar la professió. Però serà difícil, per no dir impossible, que cap campanya de comunicació i màrqueting ens faci sortir de l’espiral del pessimisme mentre continuem repetint i reforçant la idea que els docents estem desprestigiats. Ho serà una mica menys si (ens) recordem el privilegi d’acompanyar la infància i la joventut en la seva descoberta del món, i de com això et proporciona aprenentatges i moments màgics pràcticament cada dia.