Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El debat educatiu de l’Estat ha rebut una notable sotragada a partir de la publicació de tres articles d’opinió a El Diario de la Educación firmats per Jaume Trilla, catedràtic emèrit de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona i autor de diversos llibres. Els tres articles sumen ja més de quinze mil visualitzacions i han generat moltes reaccions a la xarxa X.
Igual com en el llibre ‘La Moda Reaccionaria en Educación’, que va publicar el 2018, Jaume Trilla realitza una anàlisi detallada de les crítiques que en els darrers anys han fet diversos autors contra el que anomenen pedagogisme, presumpte corrent a la qual atribueixen tots els cataclismes que assoten avui l’educació. Observa, però, que mai es concreta qui, com i de quina manera aquest pedagogisme atempta contra el bon senderi. Fins i tot en les poques vegades que s’atribueix a alguna entitat (com la Fundació Bofill i l’Associació de Mestres Rosa Sensat) la pertinença a un suposat lobby educatiu pedagogista, diu el catedràtic, mai no s’acaba de concretar quina de les seves actuacions, informes o declaracions s’alinea amb aquestes posicions tan malignes per a l’aprenentatge dels infants i adolescents.
Escriu Trilla: “El que més abunda en el discurs antipedagogista són desqualificacions genèriques d’un col·lectiu molt escassament identificat amb noms propis. Els antipedagogistes gairebé mai especifiquen qui constitueix, concretament, l’objecte de les seves duríssimes i sovint insultants diatribes (…) Construeixen un ninot al qual anomenen pedagogisme, posen en la seva bona unes quantes ximpleries i practiquen amb ell el seu pim, pam, pum dialèctic. Es tracta d’una tàctica que, de fet, impedeix el debat: qui es posarà a discutir amb l’antipedagogisme si en realitat ningú no es podria identificar mai amb el ninot inventat?”.
Trilla analitza les diferents trampes i contradiccions d’aquest discurs antipedagogista, entre els quals la reivindicació de la memòria (com si aquesta capacitat fos menystinguda per algun docent, quan del que en realitat es vol fugir és del memorisme) o del llibre de text (com si aquest no fos producte de pedagogs que, com Komensky o Freinet, van saber innovar en el seu moment amb les tecnologies que tenien a mà). Adverteix que una de les desqualificacions preferides d’aquest sector (la falca “No han trepitjat mai una aula”) s’administra només als qui tenen punts de vista contraris als seus, però no als qui hi coincideixen, malgrat que siguin opinadors o famílies que tampoc no ho han fet mai, i apunta que el seu “discurs catastrofista funciona més a base de casos que de dades”. És a dir, mitjançant “l’amuntegament de casos singulars negatius ofereixen la imatge d’un desastre general”.
Els tres articles
Alguna de les persones que s’han sentit al·ludides pels articles de Jaume Trilla, ja que les cita explícitament (els tres articles sumen 72 referències a peu de plana), l’han acusat d’haver-los titllat d’ultradretans. Això és fals. El que escriu el catedràtic de la UB al final del seu primer article és exactament això:
“Segurament és veritat que en les files antipedagogistes hi ha de tot, ideològicament parlant: des del marxisme més ortodox fins a un conservadorisme ben notori, passant per altres opcions de l’espectre polític. També estic convençut que hi ha parcel·les del discurs antipedagogista que poden agradar a diferents partits polítics. Com es veurà en l’últim article de la sèrie, fins i tot jo mateix –que em confesso esquerranós i progressista, mea culpa– coincideixo amb una part del discurs antipedagogista. Però aquesta transversalitat de l’antipedagogisme (i de l’antipedagogia, sense més), no treu que els qui més ressò han donat a aquests discursos siguin plataformes i mitjans de comunicació virats a la dreta. A més, fins ara, que jo sàpiga, només hi ha dos partits polítics que s’han manifestat explícita, oficial i públicament favorables al discurs antipedagogista: VOX i Aliança Catalana. El primer, per boca del seu diputat al Parlament de Catalunya D. Manuel Jesús Acosta Elías, esmentant en sessió oficial del Parlament, positivament i com a “veus autoritzades” a la Fundació Episteme, Xavier Massó, Gregorio Luri o Enrique Galindo. Aliança Catalana, per la seva banda, en el capítol educatiu del seu programa oficial per a les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, reproduïa, gairebé mimèticament i amb expressions fins i tot literals, el fonamental del discurs antipedagogista.
El fet que a aquests dos partits ultradretans els agradi el discurs elaborat per l’antipedagogisme no converteix, per descomptat, als antipedagogistes en partidaris de tals formacions. Si afirmés això estaria jo mateix incorrent en els errors argumentals que vèiem abans. És veritat que a ningú se li pot responsabilitzar de les adhesions que involuntàriament rebi. L’única cosa que m’atreveixo a dir sobre aquest tema és que a mi, personalment, m’inquietaria que el discurs educatiu de tals partits coincidís tant amb el meu. Però, per descomptat, cadascú és lliure de gestionar com desitgi les seves inquietuds”.
Aquest tipus de falsedats intencionades, així com els molts exemples d’insults i improperis de la retòrica antipedagogista que recull Trilla en els seus tres articles, confirmen el que denunciava (i demanava) el manifest Per un debat educatiu responsable i respectuós, que va liderar el novembre de l’any passat aquest diari, i que va recollir prop d’un miler d’adhesions, així com el Manifest per una Escola Pública com a pilar de la democràcia impulsat per El Diario de la Educación.
