Opinió

Els fills seran sempre nostres

En els darrers temps, hem escoltat aquest cant en diferents variants, carrers, escoles, cossos policials, bombers, etc. Segur que en tenim l’entonació dins el nostre cap. I per què aquest títol? Doncs perquè les escoles han tancat, han hagut de fer-ho per normativa d’emergència, i amb les escoles totes les activitats educatives i recreatives tant en l’àmbit formal com no formal, esplais, tallers de teatre, acadèmies de dansa, de música, entitats esportives, etc.
Això ho ha provocat el que pensàvem que mai passaria avui dia, en una societat postmoderna, i tan tecnològica, i aparentment preparada; una pandèmia sanitària, la Covid19, que ho ha paralitzat gairebé tot.

I amb el tancament, els fills han hagut de confinar-se a casa i ens hem adonat que els fills són nostres, que no són del veí, ni del mestre, ni de la professora de dansa, i ni tan sols dels avis, als quals en la majoria de casos tan sols han pogut veure a través d’una pantalla.

I també ens hem adonat que tenim uns fills completament endollats a múltiples activitats: escola, menjadors, activitats de tarda, de cap de setmana, amb horaris molt extensius. On els veiem poc, o si més no menys del que ho hem fet ara, durant el confinament.

Penso que si féssim enquestes sobre la situació actual, la gran majoria voldríem tornar a l’escola presencial, incloses les escoles i els seus professionals, el canvi de paradigma ha estat molt brusc, de la presencialitat a la virtualitat, en qüestió de dies. I ens podríem preguntar, som més feliços amb els fills a casa? La resposta caldria reflexionar-la i podria causar un gran debat intern.

Podríem fer un experiment senzill, i preguntar a l’audiència: “Quants pares i mares ho donaríeu tot per als vostres fills i filles?” Segur que la totalitat de respostes seria afirmativa, qui podria dir que no ho donaria tot per ells? Però i si la pregunta fos: “Quants de vosaltres estaríeu disposats a deixar de treballar per fer-vos càrrec dels vostres fills en aquesta situació de pandèmia, en una situació on no poden assistir a l’escola?”. La resposta és complexa, i segur que obviem molts detalls, però pensem-hi, quants pares treballem i treballem i quan acabem de fer-ho necessitem el nostre temps? Tan sols pensar-hi. Què és el més rellevant?

Tenim un fet objectiu, innegable, i és que, les escoles han tancat, ho han hagut de fer, i els nens i nenes s’han quedat a casa, el paradigma educatiu ha passat de la presencialitat a la virtualitat, de cop i volta, d’un dia per un altre. I davant aquest fet, ha calgut exercir la corresponsabilitat família, escola i fills.

Tothom ha hagut de fer un pas endavant, les escoles adaptant-se a la nova metodologia i adaptant els materials d’ensenyament i aprenentatge així com la funció d’acompanyament dels nostres fills, i les famílies hem hagut de fer de pares i mares i també de mestres dels nostres  fills, i treballant al mateix temps, amb una logística familiar en moltes ocasions complexes, tantes com famílies hi pot haver.

Hi ha hagut cert malestar, i és comprensible, ja que ningú ha desitjat aquesta situació, però si ho mirem des d’un prisma de la psicologia positiva, on tothom surti vencedor d’aquest procés, també ha existit una oportunitat per exercir la coresponsabilitat i per conèixer els nostres fills, per ajudar-los, per ensenyar-los no només aprenentatges acadèmics, també aprenentatges tant o més útils per la vida, que els propis del currículum oficial acadèmic, com per exemple, conviure, fer un hort a casa, jugar a escacs, llegir els que s’inicien en la lectura (què bonic veure com acaben el seu primer llibre d’aventures!), també a cuinar, a cooperar en les tasques de casa, a practicar un altre idioma, experimentar, fer música plegats, a riure junts, fer-nos companyia, esport, fer videotrucades, fer tasques de l’escola plegats, treballant la paciència mútua i sobretot a creure que ens en sortirem junts d’aquesta situació.

I potser cal donar valor també a aquests aprenentatges, potser no es poden mesurar en notes o qualificacions, però de ben segur que els portaran tota la seva vida amb ells, i esperem que ho recordin, ja que el millor aprenentatge és adonar-nos que els fills seran sempre nostres.

I els pares també.