La veritat és que no ens preocupa molt que la nostra filla hagi vist la sèrie; entre altres motius, perquè difícilment ho podríem haver impedit en el cas que haguéssim volgut prohibir-li. No obstant això, hem de reconèixer que si ella tingués només 7 o 8 anys en lloc de trobar-se ja a la frontera de l’edat recomanada segur que a hores d’ara estaríem bastant més preocupats. I també és veritat que el fet d’haver vist la sèrie plegats ha contribuït a atenuar la nostra inquietud. Molt més ens preocupa, en canvi, la quantitat de temps que ella dedica al mòbil. Per la qual cosa, aquests visionats compartits de pel·lícules i sèries són fins i tot un alleujament: un temps en què la noia no està a Instagram, a TikTok o a qualsevol altra de les virtualitats que freqüenta. Però això –la quantitat ingent d’hores que els nostres menors dediquen al mòbil i la qüestió correlativa de tot allò que deixen de fer per trobar-se virtualment mobilitzats–, són problemes diferents del provocat pel Calamar; i per això no els tractarem en aquest article. A més a més, com el problema de l’excés de mòbil no el tenim ben resolt a casa, tampoc podem pretendre dedicar-nos a donar lliçons a ningú.
Segueixen doncs algunes reflexions al voltant de la controvertida sèrie sud-coreana. Unes reflexions segurament precipitades, però és que aquests temes de tanta actualitat si no els entomes en calent, en quatre dies caduquen i deixen d’interessar.[1] Fa quatre dies la gran preocupació dels adults sobre els nostres joves i adolescents era els botellots, ara ho és la sèrie del calamar. Potser algú haurà relacionat els dos temes: si els joves no poden sortir a divertir-se, es queden a casa mirant sèries, i és en aquestes sèries on aprenen la violència que després practiquen quan van de botellot. La pressa pot induir anàlisis tan superficials com aquest; per tant, tot i les urgències que provoca l’actualitat, prenguem-nos-ho amb una mica de calma.
Tanmateix, cal reconèixer que el problema es magnifica amb l’atenció mediàtica que se li està dedicant: si tots parlem de la sèrie (encara que sigui malament), més ganes de veure-la generem en els que no l’han vist encara. (Assumim la part de culpa que ens correspon per publicar aquest article).
Els jocs del Joc del Calamar i els jocs infantils
Pel que fa a l’audiència infantil, no creiem que sigui molt rellevant el fet que els jocs de la sèrie siguin precisament jocs infantils. Que en el seu origen fossin infantils resulta molt més significatiu per a nosaltres, els adults, que per als nostres nets i fills, ja que ells, generalment, ja no saben identificar com a populars i infantils alguns dels jocs que surten a la sèrie. Això pot ser degut a factors diversos com, per exemple: el fet que en la sèrie aquests jocs se’ns mostrin una mica o bastant modificats en les seves regles i amb una ambientació molt sofisticada, impròpia dels jocs veritablement populars; o al fet que els entorns urbans i certes formes de vida actuals (eliminació del carrer com a espai per al joc espontani, hiperocupació institucionalitzada de la infància…) han impedit a bona part dels actuals menors conèixer i practicar alguns d’aquests jocs; o simplement pel motiu que es tracta de jocs coreans que no necessàriament són els mateixos que els nostres d’abans (de seguida tornarem sobre aquest assumpte).
D’altra banda, encara que en la sèrie el fet que es tracti de jocs infantils juga un cert paper en la narració (el vell que els recorda amb nostàlgia, etc.), tampoc sembla aquest un element particularment rellevant de l’argument. La història podria funcionar, més o menys igual, si els jocs no fossin específicament infantils. En canvi, sí que és important per la trama que es tracti de jocs populars; és a dir, jocs ja coneguts i practicats per la majoria dels jugadors. En aquest sentit és significatiu que un dels personatges sigui estranger (pakistanès, per a més senyes) i que, per no compartir les referències culturals dels altres jugadors, sovint té més dificultats per superar determinades proves. Si de cas, presentar-los com jocs infantils potser afegeix a la sèrie un cert morbo addicional. D’altra banda, també serveix de reclam per a l’audiència infantil: “Si la sèrie va de jocs de nens, per què no la podem veure nosaltres?”, argument que segurament algun infant haurà ja utilitzat enfront progenitors prohicionistes.
Els jocs infantils d’allà i d’aquí
Tot i el que acabem de dir sobre que els jocs populars coreans no necessàriament coincideixen amb els nostres, als llecs en etnografia no deixa de sorprendre’ns les notables similituds existents entre els jocs d’allà i els d’aquí; és a dir, coincidències entre realitats geogràfica i culturalment tan distants. Alguns dels jocs que apareixen a la sèrie són pràcticament iguals o molt semblants als nostres: el que en la sèrie anomenen “llum vermella, llum verda”, és el mateix que aquí, en català, en diem “Un, dos, tres, pica paret”; i al d’estirar la corda, per suposat que també hi hem jugat per aquestes contrades, amb l’única diferència que els perdedors no ens estimbàvem en un precipici. El joc del calamar recorda –sobretot pel traçat del terreny– al que aquí en diem la xarranca o, en castellà, rayuela, tot i que aquests son bastant més complexos i, per descomptat, moltíssim menys violents, que el de la sèrie. Succeeix una curiositat amb el joc que en el doblatge castellà han traduït com el joc de les canicas (joc de bales, en català). El que surt a la sèrie no té res a veure amb el nostre joc de bales o de canicas; el d’allà s’assembla una mica als xinos nostres (endevinar les bales que cadascú amaga a la mà), que aquí és un joc popular però no infantil. Però curiosament en el capítol de la sèrie dedicat a aquest joc, en mig de la partida un dels jugadors proposa canviar les seves regles (de fet, canviar de joc): fer un forat a terra i tractar de ficar-hi la bala. Joc que llavors ja sí que s’assembla, una mica, a les bales què jugàvem per aquí: al forat a terra l’anomenàvem “guà”). És un joc infantil i popular que s’ha perdut a les nostres ciutats, sobretot, perquè l’asfalt i els cotxes han impossibilitat la seva pràctica. Malauradament s’ha perdut, ja que era un joc molt interessant, no només per les habilitats que exercitava (punteria, traça manual per llençar la bala, estratègia…), sinó també per la riquesa de les regles que calia compartir i de vegades recrear. És per això que Piaget va utilitzar la variant suïssa d’aquest joc per estudiar el desenvolupament del criteri moral infantil: una de les investigacions més maques de les moltes realitzades pel gran psicòleg suís.
La perversitat essencial dels jocs del Calamar
Aquella vella investigació de Piaget mostrava que el joc espontani infantil no és només una activitat recreativa, sinó un agent de primer ordre per al desenvolupament de la sociabilitat i del criteri moral. Exemplificava, mitjançant el popular joc de les bales, el pas d’una consciència moral heterònoma (les regles de joc són sagrades, eternes, immutables i sempre d’origen extern i adult) a una consciència moral autònoma (les regles es poden modificar si ens posem d’acord, no sempre s’ha jugat igual, segurament les van inventar altres nens…). Mitjançant el joc col·lectiu els nens aprenen a aplicar i acatar regles que ells mateixos van pactant, aprenen la necessitat de posar-se d’acord per poder jugar, aprenen el principi de la reciprocitat (ara em toca a mi, però accepto que després et toqui a tu), aprenen a saber perdre i a saber guanyar… Per suposat que en la pràctica dels jocs de grup no tot són flors i violes; l’activitat lúdica infantil no està, en absolut, exempta dels conflictes propis de qualsevol relació humana i social (desacords, baralles, protagonismes, trampes, rebutjos, exclusions…) però, en general i en col·lectius mínimament sans, aquests conflictes acaben per resoldre’s de forma acceptable. I això, no només perquè els jugadors posin en pràctica els seus sentiments morals més nobles (altruisme, empatia, sentit de la justícia, etc.), sinó també per una raó molt més pragmàtica i instrumental: la necessitat que tots tenen de seguir jugant junts. Saben que si alguns fan trampes, els altres s’enfaden, ja no es juga bé, el joc perd interès i perilla la seva continuïtat. Per això es vigila el compliment de les regles, se sancionen les infraccions, es controla als tramposos i, si cal, se’ls aparta del joc.
En els jocs del calamar, en canvi, tot això es perverteix. Són jocs totalment heterònoms, imposats per un poder absolut i a més a més ocult. Fer trampes no només no és perseguit i sancionat, sinó que sovint es premiat amb la victòria. Aprendre a saber guanyar i a saber perdre no serveix per res, ja que els perdedors mai més tornaran a jugar. I és que els jocs del calamar són jocs essencialment pervertits: una pura perversió dels jocs veritablement populars i infantils. Jocs als quals s’ha despullat de la major part dels seus valors propis.
Violència i mort en els jocs del Calamar
La presència impactant, contínua i descarada de la mort i de la violència més bèstia és, per descomptat, l’argument principal que s’ha esgrimit en contra que els menors vegin la sèrie. No obstant això, amb sèrie o sense, cal reconèixer que la violència i la mort mai no han estat absents de l’univers infantil. La mort real forma part de la vida quotidiana dels infants: veuen morir a parents i coneguts, i també a multitud de desconeguts en les guerres, crims, catàstrofes i accidents dels que s’assabenten quotidianament en els mitjans de comunicació. La mort i la violència també han estat presents, des de sempre, en les ficcions narratives infantils (contes, còmics, pel·lícules) que no han preocupat gaire ningú. Tampoc ningú s’havia portat les mans al cap pel fet que en els jocs infantils la mort hi tingui també una certa presència. Hi ha morts en els jocs de guerra o de vaquers als quals hem jugat moltes generacions. N’hi ha també a molts jocs de rol i, sense anar més lluny, en jocs de taula d’allò més innocents: en el parxís es mata i en els escacs es mata fins i tot a reines i reis; o el que és pitjor, te’ls menges. Igualment, en altres jocs de competició, quan un jugador queda eliminat, es diu que “està mort”.
Però hi ha, per descomptat, diferències òbvies i substancials entre aquestes formes de violència i mort tradicionalment presents en l’univers infantil i les que apareixen en el Calamar (i en altres sèries i pel·lícules de la mateixa família). Una diferència evident entre el paper que juga la mort en aquestes sèries i el que té en els jocs infantils és que, en aquests darrers, els morts mai ho són de veritat, només són morts provisionals. En la sèrie els morts tampoc són reals (els actors i els nombrosos extres que intervenen no moren, només faltaria), però en canvi representen morts autèntiques, definitives i inexorables, com ho són les morts de veritat (tret que hom cregui en la resurrecció). En els jocs infantils les morts sempre són fictícies; quan les regles prescriuen que cal anar eliminant jugadors per veure qui guanya, la mort dura només la poca estona que es triga a finalitzar la partida, i de seguida ressuscitaran tots, frescos com una rosa, per poder seguir jugant.
Sobre la presència de la mort fictícia en el joc infantil i la mort autèntica en el joc del calamar, hi podria haver llargs debats d’interès educatiu; per exemple, el de la capacitat de distingir convenientment entre ficció i realitat que poden tenir els infants en les seves diferents etapes de desenvolupament. I més enllà dels debats teòrics, el que és certament preocupant són les notícies que ja van apareixent en els mitjans de comunicació sobre intents d’imitar en la realitat escenes de la sèrie, alguns fins i tot en els patis de les escoles.[2]
Una altra diferència també òbvia entre la violència i la mort en les ficcions infantils convencionals i les que apareixen en el Calamar i altres pel·lícules de el mateix estil, és que aquí la violència és molt més explícita, persistent i sagnant (en sentit literal); i la presència de la mort també és molt més contínua i massiva: no passen cinc minuts sense que vegem sang o cadàvers. La parafernàlia de membres amputats, vísceres escampades, caps que exploten… ha convertit en sòbries, moderades i gairebé infantils les pel·lícules de Tarantino. No deixa de ser preocupant aquesta espècie de –podríem dir-ho així– normalització de la violència extrema i de la mort més arbitrària i gratuïta.
Maniqueisme i estereotips en les ofertes convencionals per a nens; la llei del més fort en el Calamar
Encara hi ha una altra diferencia, fins i tot potser més rellevant que les anteriors, entre les ficcions infantils convencionals i les del Calamar. Moltes de les ficcions infantils han estat (i en bona mesura segueixen essent), per descomptat, profundament i escandalosament androcèntriques, sexistes, classistes, etnocèntriques, racistes… (De nens, quan jugàvem a cowboys o quan parlàvem de les pel·lícules de l’oest”, dels personatges principals en dèiem “indis” i “americans”, quan els autèntics americans eren justament els indis, als que van exterminar els americans sobrevinguts, descendents d’italians, britànics, espanyols, centreeuropeus …). Però a més d’etnocèntriques, racistes i sexistes, les ficcions infantils tradicionals solien ser també rigorosament maniquees: sempre estava molt clar quins eren els bons i quins els dolents; i, per tant, els que havien de guanyar i els que havien de perdre, qui havia de morir i qui havia de sobreviure. Naturalment, perquè la ficció fos una mica versemblant, alguns dels bons també morien, però finalment sempre en morien molts més de dolents que de bons; i, en qualsevol cas, el noi de la pel·lícula sempre acabava guanyant. En els jocs del Calamar i en altres ficcions actuals, tot això ja no està tan clar. Els bons poden morir a mansalva, mentre els índexs de supervivència dels dolents no paren créixer. A més, sempre ha de quedar viu algun dolent dolentíssim perquè la sèrie no tingui fi. Això ja passava en un clàssic de les pel·lícules de matar: en la sèrie de James Bond, la pervivència de Espectra justificava la de 007. (Com segurament ja saben tots els fans de l’agent britànic, en la darrera entrega de la sèrie hi ha una sorpresa).
D’altra banda, és notori que alguns d’aquells ismes i estereotips que esmentàvem –sense arribar ni de bon tros a desaparèixer– han anat minvant una mica, àdhuc en sèries de la família de la del Calamar. En algunes d’elles ja hi surten noies guerreres fortes, valentes i intel·ligents, i no només com a parella guapa del noi de la pel·lícula. El maniqueisme també s’ha atenuat: la frontera entre bons i dolents ja no està tan clara, hi ha major ambigüitat, els perfils no són tan d’una peça, i en el transcurs de la història pot passar que bons i dolents intercanviïn els seus papers (sense anar més lluny, el vell del Calamar). I el que és més important, a diferència del que solia succeir en les narracions convencionals, ara en el Calamar, i en els seus parents propers, no sempre guanyen els bons. Guanyar i sobreviure ja no depèn tant de criteris morals, de si ets el bo o el dolent, sinó de si ets el més fort, hàbil i competitiu (o també el més despietat, egoista, cínic o trampós). Però matisem això de la moralitat: segurament no és que la narració ja no es regeixi per criteris morals, sinó que ara es tracta d’altres criteris, d’una altra moralitat. Com alguns han assenyalat, la moral dels jocs del Calamar és la del capitalisme més inhumà i desaforat, que en la sèrie es mostra sense embuts ni disfressa ni mistificació.
I llavors ve la pregunta del milió: la posada en pantalla d’aquesta moral hipercompetitiva pròpia del capitalisme més descarat, serveix per a denunciar-lo i superar-lo o bé per a legitimar-lo i perpetuar-lo? I reprenent el debat que deixàvem abans plantejat: aquella violència extrema de la sèrie pretén ser un reflex paroxístic de la nostra crua realitat per conscienciar-nos críticament i mobilitzar-nos en contra seu, o servirà per què ens anem conformant i acomodant a la distòpia que la sèrie ens està anunciant?
Desconeixem quines són, a part de guanyar molts diners, les veritables intencions dels autors, productors i difusors de la sèrie. Però sí sabem que el tractament educatiu que es faci d’ella, o partir d’ella, contribuirà que acabi servint per normalitzar la violència, o per denunciar-la; per resignar-se a la distòpia, o per revoltar-se en contra d’ella.
Post-data. Procurarem que la nostra filla adolescent –a qui, per descomptat, hem demanat permís per incloure-la aquí– llegeixi aquest article, si és que les tasques escolars, el mòbil i la dedicació deguda a les seves amigues i amics li ho permeten. Esperem que la seva lectura sigui també una forma de reflexionar sobre tot això. De fet, algun contingut de l’article procedeix del que anàvem comentant amb ella mentre vèiem plegats la sèrie.
[1] El Diari de l’educació i el seu germà de parla castellana, sempre ben atents a l’actualitat, ja han publicat dos articles sobre el tema, dels que hem manllevat alguna idea: https://diarieducacio.cat/el-joc-del-calamar-set-claus-per-afrontar-limpacte-de-la-serie-i-preservar-els-infants/ ; https://eldiariodelaeducacion.com/2021/10/19/a-favor-de-el-juego-del-calamar/
[2] Farreras, C., “ ‘El juego del calamar’ entra a les escoles”, La Vanguardia, 12/10/2021.
