Opinió

Els nens i nenes de P3 han d’estar a l’escola… o millor a la llar d’infants?

Els infants comencen la relació amb l’escola l’any natural que compleixen 3 anys. Inicien aquest “contacte” al mes de setembre quan alguns ja els han complert però altres encara no. Abans uns quants potser han experimentat un altre entorn educatiu, la llar d’infants i els altres es preparen per la que serà la primera relació amb una institució educativa i per tant passen d’estar amb la família a… un espai estrany amb altres nens i nenes i amb adults desconeguts.

Aquest inici d’escolarització crea en els infants i les seves famílies episodis d’incertesa, dubtes, nervis, malestar, angoixa… en general són moments difícils, que es viuen amb una certa preocupació, tot i que sobretot depèn molt de cada situació.

Les primeres setmanes són complexes, però a poc a poc la majoria dels infants ho superen, s’acostumen i s’adapten a la nova situació. Aquest procés, però, no és lineal ni universal, té moments d’acceleració i d’altres de pausa i de vegades és el segon trimestre i no està encara superat. No és igual per tots els nens i nenes: hi ha qui va al migdia a casa a dinar i qui, per diferents raons, ha d’estar tota la jornada al centre… i fins i tot, alguns d’ells poden fer un horari extra, perquè fan acollida, activitats extraescolars, etc. Tot plegat, complicat.

Encara que l’escola posa normalment tots els mitjans que té disponibles, no acostuma a ser suficient, la situació no és fàcil: al final la ràtio és un mestre per 25 infants. Quina desproporció, no? Un adult i 25 nens i nenes de 2 i 3 anys que gairebé no es coneixen.

Com més ho penso, més increïble ho trobo… I em sembla que només es poden fer a la idea del que representa aquesta situació els mestres que han estat a P3 i han viscut aquestes primeres setmanes i les seves conseqüències.

Cada infant arriba a aquest moment en una situació diferent: com hem comentat abans, alguns han anat a la Llar i altres no, hi ha que han nascut el mes de gener i altres el mes de desembre, nivell de maduresa heterogeni (cada infant té el seu ritme evolutiu), la personalitat i caràcter, l’estimulació rebuda els primers mesos, hi ha qui té germans més grans/petits i qui no en té, les característiques pròpies de l’entorn familiar, la llengua materna, i hi ha qui és molt dependent i qui és autònom, hi ha qui fa 4 dies anava amb bolquer… cada nen i cada nena és un ésser únic i diferent, i si bé aquestes diferències serveixen per qualsevol moment evolutiu, entre els 2 i 3 anys es noten molt.

Un dels elements indispensables que afavoreix que el procés es pugui superar és la comunicació entre la mestra i els pares i mares. L’escola ha d’oferir espais i moments a les famílies per poder parlar i a la vegada compartir les seves angoixes i emocions. És necessari escoltar-les per poder acompanyar-les i d’aquesta manera construir un clima de confiança i seguretat, que permeti que qui en surti enfortit sigui l’infant. També cal tenir temps, paciència i respectar les diferències; perquè un infant de 3 anys es vinculi emocionalment a una persona que no coneix cal no tenir pressa per jugar, atendre’l i, sobretot, que se senti estimat i respectat.

I si aquesta situació passés un any més tard, seria tot igual?

Estic convençut que no. Tot seria més senzill. Crec amb fermesa que esdevindria tot molt més fàcil. Els infants, en un any experimenten canvis evolutius molt significatius i en general maduren molt en poc temps: cap als 4 anys reconeixen amb més facilitat als adults, respecten més i millor la necessitat dels hàbits perquè els entenen, gaudeixen de les activitats en grup i se senten molt còmodes al costat dels companys, comencen a resoldre conflictes parlant, ja que poden posar nom als seus sentiments, creix de manera significativa l’interès per experimentar, descobrir i aprendre, en definitiva estan més preparats. El desenvolupament cognitiu, del llenguatge, psicomotriu i social s’accelera de forma significativa entre els 3 i 4 anys.

Si en el nostre sistema educatiu s’haguessin planificat centres infantils (dels 0 als 6 anys) tot seria més fàcil i natural, però no va ser així. Per motius diversos, cap d’ells pensant en les necessitats dels infants, el segon cicle es va annexionar a les escoles de primària… i a principis dels anys 90 es va decidir que els infants de P3 havien d’estar a les escoles.

Actualment, el tarannà de les llars d’infants i dels professionals que treballen no tenen aquelles pressions que hi ha generalment a les escoles. Hi ha materials més adaptats, major flexibilitat horària i en l’ús dels espais, les famílies ho consideren un espai més obert i més acollidor, sense tantes barreres psicològiques i físiques… Són centres més preparats per atendre les necessitats que presenten els infants de 3 anys, i també les seves famílies.

És curiós, però en el nostre sistema educatiu tots els cicles escolars són de 2 anys (primària, secundària, batxillerat i cicles formatius) excepte a l’etapa infantil, que duren 3 anys. Per què això? Es podria plantejar l’educació infantil en tres cicles de 2 anys en comptes de dos de 3 anys?

Sens dubte, i d’aquesta manera el primer (0-2 anys) podria ser més “d’atenció a les necessitats bàsiques”, i el segon (2-4, inclòs P3) amb objectius sobretot lúdics i de socialització i podrien estar ubicats en una llar d’infants, i el darrer (4-6) ja es podria desenvolupar a l’escola.

Aquesta distribució en tres cicles coincideix amb els períodes de desenvolupament cognitiu de Piaget: el període sensoriomotor dels 0 als 2 anys, el preconceptual dels 2 als 4 i l’intuïtiu dels 4 als 6, on els dos aspectes claus són el desenvolupament del llenguatge i la funció simbòlica. A partir dels 7 anys, coincidint amb l’estadi de les operacions concretes, inicien l’etapa primària.

I què fem amb els mestres de P3 que estan a les escoles? Doncs aprofitar l’oportunitat i baixar ràtios a P4 i P5, i per utilitzar en condicions òptimes metodologies obertes (ambients, projectes, tallers, racons, etc.) que ja es desenvolupen en la majoria de centres, però fer-ho en més bones condicions buscant situacions a màxims i no a mínims.

Els nens i les nenes de P3 se sentirien més a gust al costat dels més petits, que no pas dels més grans com estan ara. L’organització escolar, humana, del temps, dels espais, del currículum, de la dedicació als hàbits i les rutines, l’autonomia personal (sobretot control d’esfínters) i les possibilitats de flexibilitat dels professionals, fa recomanable l’ajornament d’un any l’entrada a l’escola dels grans… No és qüestió de capacitació i actitud dels professionals que treballen a l’escola, sinó de possibilitats reals de flexibilitat general de la institució. L’escola funciona d’una manera i la Llar d’infants d’una altra, ben diferent.

Es podria aprofitar el canvi que proposo per augmentar el nombre d’educadores i mestres que ja estan treballant a les Llars d’infants i també per millorar les seves condicions laborals, que bona falta fa, ja que són excel·lents educadores. Per altra banda, l’organització del segon cicle a les escoles es veuria molt beneficiat si només tinguessin P4 i P5.