Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sembla un joc però dista molt de ser-ho. En Nhun i en Bu no esborren el somriure infantil de les seves cares mentre se’ls empassa la terra. Aquests dos germans de 13 i 10 anys d’edat desapareixen a l’interior d’un pou estret, excavat en el vermellós i humit sòl de la província cambodjana de Ratanakiri. El forat amb prou feines té 70 centímetres de diàmetre. Recolzant la seva esquena en una paret i els peus a la contrària, en Bu, el més petit, amb prou feines ha trigat 10 segons a tocar fons, dotze metres més avall. En Nhun s’ha hagut d’aturar molt abans, suspès sobre el buit, perquè la seva vetusta llanterna no funciona. Després de copejar amb força repetides vegades, una tènue i insegura llum sorgeix de la bombeta. Per a ell és més que suficient, pel que no dubta a reprendre el descens seguint els passos del seu germà.
Ells són només dos dels nens que treballen en aquesta mina artesanal de gemmes situada en una plantació de cautxú pròxima a la ciutat d’Andong Meas. El paisatge que s’ha generat a la zona és surrealista. Els arbres, perfectament alineats, projecten un mar d’atapeïdes ombres sobre un terreny que sembla haver estat arrasat per un exèrcit de talps gegants.
«El propietari va comprar el terreny i va plantar els arbres per produir cautxú. Va ser després quan va saber que podia haver-hi gemmes en el subsòl». Qui parla és en Keo, un dels miners adults que es guanya la vida amb aquesta feina dura i perillosa. Amb la cara, les mans i tota la roba enfangada, explica els motius que l’empenyen a jugar-se cada dia la vida: «Treballo al camp però amb el que guanyo amb prou feines puc donar de menjar a la meva família. Per això vinc aquí cada cop que puc. Ja porto dos anys fent-ho i encara no he tingut sort. La millor gemma que he trobat valia menys de 100 dòlars».
En Keo i la resta dels seus companys estan obligats a vendre cada pedra que troben a l’amo de la plantació. És una mena de contracte no signat. El terratinent els permet excavar i, a canvi, obté grans beneficis revenent les gemmes al triple del preu que ha pagat als miners. «Molts dies no trobo res –afegeix en Keo–. Altres aconsegueixo algunes gemmes petites per les que trec 4 o 5 dòlars”.
Un treball extenuant i perillós
Per arribar fins el botí, els miners han de cavar el forat amb les seves pròpies mans, armats tan sols amb un pal de ferro. Segons van perforant el terreny, un altre company extreu la sorra valent-se d’un cistell i una politja. L’objectiu és arribar als dotze metres, la profunditat a la qual es troben les gemmes. Llavors arriba el moment més delicat i perillós: excavar túnels d’un metre de llarg, al voltant del fons del pou, a la recerca del preuat tresor. El terreny argilós està sempre humit per les freqüents pluges que el fan encara més inestable. «No tinc por. És cert que, de tant en tant, algun company mor sepultat. Sé que aquest risc existeix però hi ha altres feines que també són perilloses».
Fa 24 hores que no plou i, per això, l’activitat és frenètica a la mina. Entre els miners hi trobem vietnamites, khmers i membres de la minoria ètnica taupon. En un sol dia, si no sorgeixen problemes, cada home cava el seu pou i completa la cerca. El pitjor comença a partir dels cinc metres de profunditat; en aquest moment l’aire es comença a viciar, fet que, unit a la calor, dificulta encara més l’enorme esforç físic que requereix l’obra. L’únic mètode de ventilació consisteix a llançar des de la superfície una mica de sorra que, segons diuen, arrossega una mica d’oxigen extra fins a la zona de treball. Les dificultats respiratòries, en qualsevol cas, no estan entre les principals preocupacions dels miners. Freqüentment, un espès fum blanc sorgeix d’algun dels pous. Ningú s’inquieta, no passa res greu; simplement algú ha decidit agafar-se un descans i fumar una cigarreta a dotze metres de profunditat.
En aquest gueto d’homes rudes, els nens juguen hi un paper especial: «La nostra feina consisteix en netejar d’arrels i sorra els forats» afirma en Nhun. Els petits exerceixen com a ajudants, complint els encàrrecs que els fan els miners: baixar aigua i estris de treball, netejar les zones més estretes on la corpulència dels adults dificulta els seus moviments… No obstant això el que més els agrada als dos germans és inspeccionar pel seu compte els pous abandonats per rebuscar entre la sorra i intentar trobar alguna gemma perduda. «Vaig començar a treballar en això fa tres anys, quan acabava de fer els deu. Ningú em va ensenyar a fer-ho. Simplement vaig començar a venir amb el meu pare i vaig en aprendre veient el que feien els altres», afegeix en Nhun davant l’atenta i riallera mirada del seu germà.
Cap al tard, en Keo, en Nhun i en Bu donen per acabat el seu treball d’avui. Ha estat un mal dia; no han trobat absolutament res. Demà potser tinguin més sort i puguin guanyar alguns dòlars. «Què faríeu si aconseguissiu molts diners?», els pregunto. En Keo, amb la seva ment adulta, medita uns instants i respon: «No ho sé, però crec que algun dia trobaré una gemma de 1.000 dòlars i seré feliç». En Nhun, però, no triga ni un segon a contestar: «Estudiar. Si aconseguís reunir diners, podria estudiar»
