Opinió

Els Objectius de Desenvolupament Sostenible i l’educació

L’Organització de Nacions Unides (ONU) defineix l’Agenda 2030 sobre el Desenvolupament Sostenible com “un pla d’acció a favor de les persones, el planeta i la prosperitat, i també pretén enfortir la pau universal i l’accés a la justícia”. L’Assemblea General de l’ONU –formada pels Estats membres– va aprovar per unanimitat aquest pla el 2015, que conté els 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS).

Aquests objectius inclouen l’eradicació de la pobresa, la fi de la fam, la promoció de la salut i el benestar, l’educació de qualitat, la igualtat de gènere, l’accés a l’aigua potable i sanejament, l’accés a energia assequible i no contaminant i el foment del creixement econòmic inclusiu.

Un dels fins clau dels ODS i l’Agenda 2030 és implicar les noves generacions en el desenvolupament sostenible. Sempre es diu que els joves són el futur. I, sens dubte,  els petits i les petites d’ara seran determinants a l’hora de dissenyar el món que habitarem demà.

Totes aquestes declaracions serien un bon pas endavant per a fer front a la gran desigualtat, pobresa i guerres de la societat actual, així com per a combatre el canvi climàtic i les seves conseqüències. No obstant això, els mateixos governs que es van comprometre amb aquests objectius són els que mantenen polítiques que van, justament, en la direcció contrària i que són, en molts aspectes, totalment contradictòries. Així doncs, uns objectius del tot necessaris i desitjables, acaben sent totalment inútils.

Contradiccions

Per a reduir la pobresa, es proposa un creixement més industrial, el que implica més extracció, producció i consum, la qual cosa és totalment negativa per aturar l’escalfament global. Menys consum i més repartició de la riquesa és el que fa falta. Sense decreixement no hi haurà manera de fer front al canvi climàtic.

Proposa un major creixement per tal de reduir la pobresa. Però el creixement no redueix la pobresa, sinó que augmenta la desigualtat i aquesta és la principal font de pobresa. No proposen més regulació dels bancs o dels mercats i es neguen a demanar la cancel·lació del deute, malgrat que aquesta suposa, per als països en desenvolupament, més de 700.000 milions de dòlars a l’any, diners que podria destinar-se a la reducció de la pobresa.

S’admet que estem davant una emergència climàtica i que per detenir l’escalfament global seria necessari reduir un 6% les emissions CO2 dels combustibles fòssils, però cada any s’està augmentant un 1%, en comptes de disminuir.

Es parla de la necessitat de salvar els boscos, però a l’Amazònia ja s’ha perdut un 17% i no es parla de cap mesura per a aturar-ho.  

També es proposa un augment de l’agricultura extensiva oblidant que aquesta és una de les que més emissions de CO2 emeten. Així com l’agro-exportació, que significa que alguns aliments viatgin més de 4.000 Km des del cultiu a la nevera, amb la quantitat d’energia que això suposa.

Es recorre a les Noves Tecnologies com una salvació, sense esmentar el consum d’aigua i energia que elles suposen. Es calcula que només dos centres de dades consumeixen l’aigua de 28.000 llars. Igualment succeeix amb l’anomenada “transició energètica”, amb cotxes elèctrics que necessiten una gran quantitat de minerals (liti, cobalt…) per a la seva fabricació i les seves grans bateries. Minerals que estan només en alguns països, on ara ja moren els nens a les mines, com al Congo.

S’obvia la “injustícia ecològica”, que ens diu que no tots som igual de responsables. De fet, l’1% més ric emet el mateix CO2 que dos terços dels més pobres. Així, el 10% més ric emet el 50% i el 50% més pobre, només emet el 8%.

I tot això té conseqüències negatives, sobretot per a la població més pobra que és, a més, la que sofreix majoritàriament les conseqüències. L’escalfament fa disminuir la pluja, i sense pluja no hi ha aigua, i sense aigua no hi ha aliments.

Es proposa enfortir la pau, però s’augmenten els pressupostos militars, s’envien armes perquè continuï la guerra a Ucraïna i els països amb més poder no són capaços d’aturar un genocidi com el que està succeint en Palestina i en alguns països d’Àfrica.

Els objectius en l’educació

D’altra banda, els ODS donen molta importància a l’educació i sostenen que una millor educació permet sortir abans de la pobresa. També assenyalen que l’educació és clau per a aconseguir els altres objectius: reducció de la pobresa, la pau i la sostenibilitat.

Però, en realitat, s’ha avançat molt poc i en el 2018 encara hi havia 260 milions de nens i nenes (sobretot nenes) sense escolaritzar. Més de la meitat dels nens i nenes del món no aconsegueixen les competències de lectura i matemàtiques, i si se segueix com fins ara, el 2030 hi haurà 84 milions de nens i nenes fora de l’escola i 300 milions sense els coneixements bàsics per a prosperar.

És evident, i amb això estem tots d’acord, que l’educació és bàsica. El problema és:

Com educarem per a la pau en un món amb guerres constants i amb un genocidi cruel a Palestina? Com podem aspirar al fet que els i les nostres alumnes  aprenguin a resoldre els seus conflictes sense violència, si el món els diu que la violència és la que serveix per a resoldre els conflictes?

Com podem educar per aturar el canvi climàtic si no hi ha mesures contra les empreses i les persones més riques, que són els causants del desastre del medi ambient? No podem enganyar el nostre alumnat dient-los que si consumeixen menys aigua i tiren els plàstics a les escombraries de reciclatge aturaran l’escalfament global.

Com educar per a la igualtat i la cooperació si els que tenen el poder no eradiquen la desigualtat? Com educar en la igualtat entre homes i dones i contra la violència de gènere, si els partits de dreta (cada vegada més majoritaris) ho neguen, si les xarxes estan plenes de vídeos i missatges masclistes i els nens veuen pornografia des dels 8 anys?

Què fer?

Davant aquesta situació, què pot fer l’educació? Quins efectes té l’educació? Com fomentar en els nostres joves ideals i actituds que puguin ajudar a aconseguir alguns dels objectius que assenyalen els ODS?

Cal formar-se, organitzar-se, lluitar i donar una educació en valors. Perquè, com deia Paulo Freire, “l’educació no pot canviar el món, però pot canviar les persones que canviaran el món”.

Hem de lluitar contra la privatització, la segregació escolar i la falta d’igualtat d’oportunitats. Cal lluites per a disminuir els pressupostos en armament, que promocionen guerres, morts, dolor i destrucció, i augmentar els pressupostos en educació pública.

I hem de donar una educació que promocioni la pau, la igualtat, la no discriminació, la solidaritat, la indignació davant la injustícia i la conservació de la naturalesa.

Per a això cal:

Menys pantalles i més professorat. L’educació presencial permet la socialització, l’aprenentatge a partir de la interacció i els continguts que ajudin a entendre el món i poder millorar-lo. Les pantalles dificulten l’aprenentatge i l’adquisició de l’esperit crític, i les xarxes socials augmenten l’aïllament en els nostres joves, la incomunicació, la dependència, l’accés ràpid a la pornografia i les falses informacions.

Transmetre coneixements que ajudin a entendre com funciona el món i donin eines per a poder canviar-lo.

Educar per la pau, parlant del que suposen d’inhumanitat les guerres i ajudant a evitar la violència i la discriminació. Cal explicar-los que les guerres no són justes, que sempre són per interessos d’una minoria, però que sempre paguen la gran majoria dels que tenen menys diners i menys poder.

Educar els hàbits individuals que impliquin el respecte a la naturalesa, reduint el consum, augmentant el reciclatge i apostant per una alimentació sana i ecològica. Que siguin conscients que el món ens pertany a tots i totes i que si no el cuidem ens espera un futur ple de desastres. Que el creixement infinit en un planeta finit és del tot impossible.