Opinió

En el 50 aniversari de ‘Pedagogia del Oprimido’

Guarde amb especial afecte un exemplar de la ‘Pedagogia de l’Oprimit’ que em va regalar una mestra en finalitzar un curs en Rio Gallegos (un racó d’Argentina al final del món). Quan ho va posar a les meues mans em va explicar que la seua mare, també mestra, ho va tenir amagat sota uns maons de la cuina, durant tot el període de la dictadura militar.

També conserve un altre exemplar del mateix llibre que en ple franquisme van editar amb una vietnamita (una espècie d’impremta casolana molt utilitzada en la clandestinitat) Carles i Catxo, dos mestres anarquistes que van dedicar moltes hores nocturnes, molt d’esforç i molta valentia, perquè els qui ens iniciàvem en la reflexió crítica i el compromís social dins de l’escola, tinguérem eines que ens ajudaren a pensar. Vinc a explicar això perquè es compleixen 50 anys ja de la primera edició a Xile d’aquest llibre, un referent fonamental en totes les propostes de transformació social i educativa des de la perspectiva dels moviments socials.

Freire em va ajudar de moltes maneres i vaig créixer en la manera de pensar l’educació i l’escola alimentat per moltes de les seues argumentacions. Vull recuperar ara unes quantes d’aquestes idees perquè, si els ve de gust, les contrastem amb l’esdevenir en aquests 50 anys de les polítiques sobre l’escola.

El reconeixement del subjecte

La primera d’aquestes idees té a veure amb el seu concepte de dialogicitat i el criteri que la relació educativa és una relació de reconeixement del subjecte, amb experiència i saber propis, punt de partida per a la construcció d’un coneixement amb consciència crítica, el marc conceptual i procedimental per a les polítiques d’emancipació. Convé recordar que Freire va escriure aquest llibre mentre romania exiliat després del cop militar a Brasil i desenvolupava la seua experiència d’alfabetització i educació popular entre la pagesia pobra i el proletariat xilè. Vull dir que confluïen aquí d’una banda una extraordinària confiança en l’ésser humà i la seua capacitat de ser, de saber-se, subjecte i per l’altre un clar compromís amb el pensament crític i els moviments populars revolucionaris.

En aquest context i des d’aquesta posició política Freire diu que la pedagogia ha de fer-se “amb ell, i no per a ell”, i ha d’ajudar a les dones i els homes, i als pobles, en la seua lluita incessant per recuperar la seua humanitat. La pedagogia freiriana, llavors, parteix del reconeixement d’un saber experiencial i proposa eines per prendre distància crítica i construir un procés alfabetitzador que ens permeta la comprensió històrica, dialèctica, de la vida quotidiana. La comprensió del món, i els conceptes i procediments amb els quals activem aquesta comprensió, no són dipòsits de l’educador sobre l’educand sinó construccions del mateix educand problematitzant el món.

Organitzar-nos en comunitats

També em va semblar molt suggeridora la seua invitació a organitzar-nos, en comunitats, moviments, xarxes, des de les quals conversar i regalar-nos els sabers construïts en la reflexionada experiència pràctica del compromís emancipatori. La iniciativa dels projectes d’educació popular a Llatinoamèrica i en el context espanyol el sorgiment dels Moviments de Renovació Pedagògica, deuen molt a aquesta proposta. En tots aquests casos, els enormes esforços entre el moviment docent per investigar i desenvolupar propostes didàctiques innovadores no eren aliens al combat polític contra les “cultures de dominació”, utilitzant l’expressió freiriana. És a dir, no hi havia didàctica crítica sense un projecte global d’emanipació cultural i social.

No m’ocuparia de recordar aquest aniversari si no tingués al cap una pregunta generadora per dir-ho en termes de Freire: què fem avui a les nostres escoles si busquem l’emancipació dels éssers humans? Potser una relectura de la Pedagogia de l’Oprimit ens ajudaria a trobar respostes i posar-les en crisis, a compartir projectes, i a desenvolupar programes de formació que posin al professorat al centre de la presa de decisions. Sense pregunta generadora, sense organització i sense espais horitzontals per la dialogicidad Freire es converteix en una simple cita per il·lustrar amb una aparença progressista qualsevol treball acadèmic.

Per cert, vaig oblidar comentar més amunt que en cada text de Freire m’ensopegue d’una manera reiterativa amb conceptes com a lluita de classes, opressors i oprimides, rics i pobres, i uns altres de la mateixa família discursiva. Potser perquè estem sotmesos al que Paulo Freire cridava la “cultura del silenci”, gairebé m’oblide.