Opinió

Ensenyar també és resistir 

El 2020, les nostres escoles es van apagar d’un dia per l’altre. La incertesa es va colar a cada casa i a cada aula. Enmig d’aquell caos, va ser el professorat qui va sostenir l’educació i, amb ella, la infantesa, la joventut i les famílies. Preparaven classes en línia sense recursos, resolien dubtes per WhatsApp o altres mitjans digitals, lliuraven material als que no tenien connexió. Ensenyar va deixar de ser només impartir continguts: es va convertir en sustentació i protecció. 

Avui, encara que les aules s’han tornat a omplir, els desafiaments persisteixen. Com pot un docent assegurar-se que cap nen, nena ni adolescent es quedi enrere quan emergències com inundacions, incendis o crisis sanitàries colpegen les nostres comunitats? La recent DANA va obligar a tancar escoles a diferents zones d’Espanya. Per als mestres i les mestres, això va significar no només reorganitzar classes, sinó també acompanyar l’angoixa del seu alumnat i atendre famílies preocupades, mentre ells mateixos vivien la mateixa incertesa. 

I les dades són clares: el 80% del professorat reconeix que els seus centres no estan completament preparats per a emergències, el 47% afirma no haver rebut prou formació per afrontar-les i més de la meitat considera necessari comptar amb suport psicosocial per exercir la seva tasca. No podem demanar resiliència sense donar eines. 

El 80% del professorat reconeix que els seus centres no estan completament preparats per a emergències,

Aquesta situació no és exclusiva del nostre país. A nivell global, informes de la UNESCO alerten que la majoria dels sistemes educatius no tenen plans de preparació davant de crisi. Al Níger, el 42% de l’alumnat no pot anar a classe a causa del conflicte i del desplaçament forçat. A Gaza, més del 90% de les escoles han estat danyades o destruïdes, obligant docents a improvisar aules sota ruïnes o a l’aire lliure. Al Sudan, gairebé 10 milions de nens i nenes han estat expulsats del sistema educatiu, i milers de docents treballen sense recursos ni protecció. Les emergències són diferents, però el patró és el mateix: sense docents preparats i recolzats, l’educació s’atura, i amb ella trontolla el futur de comunitats senceres. 

L’educació és molt més que llibres i pissarres: és refugi, protecció i continuïtat al mig del caos. En un incendi, una inundació o una apagada, l’escola pot ser l’únic lloc on les nenes i els nens se sentin segurs. Perquè això sigui possible, el professorat necessita suport real, formació específica, infraestructures segures i xarxes d’acompanyament psicosocial. 

L’educació és molt més que llibres i pissarres: és refugi, protecció i continuïtat al mig del caos

Reconèixer-ne la tasca significa protegir-los, donar-los eines i confiar en la seva capacitat per sostenir l’educació, principalment enmig de la crisi. Per això, des de la Campanya Mundial per l’Educació demanem a les administracions públiques que actuïn amb mesures concretes:

Reconèixer-ne la tasca és molt més que agrair: és protegir-los, brindar-los eines i confiar en la seva capacitat per sostenir l’educació, principalment en contextos d’emergència. Per això, des de la Campanya Mundial per l’Educació exigim a les administracions públiques mesures concretes: 

• Implementar plans d’emergència climàtica a tots els centres educatius. 
• Garantir formacions específiques que brindin eines per respondre a les situacions de crisi. 
• Invertir en infraestructures segures i sostenibles. 
• Crear protocols clars i finançament estable per assegurar la continuïtat educativa en contextos de crisi. 
• Acompanyar el professorat amb xarxes de suport psicosocial i un reconeixement públic real a la seva feina. 

Protegir els qui ensenyen és protegir l’educació, el dret més essencial de cada nen i nena. En temps de crisi, aquesta protecció no és una opció: és una obligació política. No podem deixar sols els que sostenen el futur, perquè quan el món trontolla, són els i les docents els qui mantenen ferm l’esperança de tota la societat.