Opinió

Entre el dins i el fora. El miratge de la cohesió social en un món marcat per la polarització

“Gaza es reconstruirà i quedarà molt bonica”. Amb aquestes paraules, Donald Trump va oficialitzar fa uns dies la seva Junta de Pau, una institució que pretén substituir les Nacions Unides. No és cap secret l’interès del president dels Estats Units perquè se li reconegui una contribució decisiva a la pau mundial; de fet, ha insistit reiteradament en la possibilitat de rebre el Premi Nobel de la Pau. Més enllà de l’anècdota, aquestes afirmacions posen de manifest una manera d’entendre la pau i, per extensió, la cohesió social, profundament desconnectada del conflicte, del dolor i de les relacions reals que sostenen la vida quotidiana de les persones.

La cohesió social s’ha convertit en un dels grans reptes als quals s’enfronten avui els estats i les ciutats contemporànies per garantir el benestar i la convivència. A les nostres escoles, també. Es tracta d’un concepte cada vegada més utilitzat i, alhora, més ambigu. Rutger Bregman, en el seu llibre Utopia per a realistes, recorda que, malgrat viure en una època de riquesa sense precedents, els índexs de pobresa i desigualtat no han deixat de créixer. Les dades mostren que l’augment de la riquesa no es tradueix necessàriament en millors condicions de vida per a la majoria. Les desigualtats s’intensifiquen al mateix temps que augmenta la diversitat social, cultural i econòmica. En aquest context, la cohesió s’esquerda. Creix la polarització, proliferen els discursos discriminatoris i s’estenen actituds bel·ligerants que afecten de ple les generacions més joves. Cada vegada més joves se senten lluny de les institucions, i a les escoles es fa més difícil sostenir vincles i construir comunitat.

Aquesta realitat obre una pregunta incòmoda: com poden sostenir-ho les ciutats? I, sobretot, com ho poden sostenir les escoles? Què implica parlar de cohesió social en una societat cada vegada més fragmentada i segregada, on les tensions socials es fan visibles, i sovint es concentren, dins dels espais educatius? Segons l’enquesta de polarització i convivència elaborada el 2022 per l’Institut Català de la Pau, només un 7,2% de les persones enquestades valora positivament la convivència al seu barri. Quan la mirada s’amplia a la comunitat, aquest percentatge baixa fins al 7%, i si l’horitzó s’estén a tot l’Estat cau fins al 5,9%. Com més llunyana és l’estructura de referència, més sensació de fragmentació apareix. L’escala, per tant, és determinant: com més proper és l’espai, més possibilitats hi ha de percebre convivència. En aquest sentit, l’escola pot esdevenir, amb totes les seves limitacions, un espai privilegiat de proximitat. Un entorn de resistència.

Amb les relacions passa exactament el mateix. Segons aquesta mateixa enquesta, els principals problemes de convivència als municipis i barris són l’incivisme (45,8%) i la immigració (30,9%). Quan no coneixem l’altre, quan no hi tenim contacte ni relació, ens n’allunyem. El desconeixement genera distància; la distància, recel; i el recel, por. Aquesta dinàmica no és aliena a les escoles, que sovint reprodueixen, i a vegades amplifiquen, les fractures socials del seu entorn. Estructures i relacions, escoles, barris i veïnes. En els darrers anys, aquests vincles s’han anat esquerdant de manera progressiva. Tot i que una part important de la població continua valorant positivament la convivència, hi ha un gruix rellevant que la percep com un repte creixent. Estem realment cohesionades o simplement convivim de manera fràgil, sostinguda per equilibris cada vegada més precaris?

Construir convivència i situar l’hospitalitat com a eix de l’educació hauria de servir per combatre la intolerància

Davant d’aquesta realitat, les dades apunten cap a una qüestió clau: la necessitat de generar espais de trobada i de relació que trenquin amb la fragmentació cronificada. En l’àmbit educatiu, això implica pensar una escola que no es tanqui sobre si mateixa, sinó que es situï entre el dins i el fora. Una escola que connecti amb el barri, el poble i la ciutat, i que torni a fer de l’aprenentatge un motor d’acció comunitària, d’acompanyament de processos col·lectius i de cura dels vincles. Ens hem acostumat, potser massa, a distanciar-nos de l’altre quan ens incomoda o quan no el sentim com a part del “nosaltres”. Aquest procés té conseqüències profundes en l’educació, on la convivència no pot reduir-se a la simple absència de conflicte.

En els propers anys, construir convivència i situar l’hospitalitat com a eix de l’educació hauria de servir per combatre la intolerància, la distància i els murs, sovint invisibles, que avui guanyen espai. Però, alhora, serà fonamental no caure en un dels grans paranys del nostre temps: carregar tota aquesta responsabilitat sobre el sistema educatiu. L’escola no pot fer-ho sola. Des dels espais de formació i des de l’educació, però, sí que podem apropar-nos a aquesta complexitat des d’una mirada diferent. Una mirada que no fuig del desacord ni de la discrepància, que no pretén imposar la raó ni silenciar el malestar, sinó que aposta per l’escolta i el reconeixement. Una mirada que s’endinsa en els espais on la vida passa: els carrers, les places, els patis i les comunitats educatives. Fer mentre pensem. Pensar mentre fem. Mapejar la fragmentació per poder-la trencar des de l’organització col·lectiva. Només així la cohesió pot deixar de ser un miratge i convertir-se en una pràctica quotidiana: el reconeixement de l’altre com a part legítima de la comunitat.

L’escola ha de poder esdevenir un espai de trobada. No tant per confrontar o assenyalar, ni per convèncer des de la moralització, com per construir plegades. Per oferir espais d’escolta, de diàleg i d’acollida del malestar. Per passar de la lògica de l’“ells” i el “nosaltres” a un “nosaltres” més ampli, més incòmode i, sobretot, més hospitalari. Perquè l’hospitalitat no és una idea abstracta: és una pràctica. És acollir, donar la benvinguda, reconèixer l’existència de l’altre i fer-li lloc.

Qui pot arribar i qui pot acollir en un règim de l’expulsió permanent? Com educar en l’art de l’hospitalitat quan els contextos compartits es difuminen? Quan el temps i l’espai de la circulació s’imposen sobre els contextos per a la convivència, com acollir l’existència? I quin paper hi pot tenir l’escola? Qui sempre ha tingut un lloc propi, un cos normalitzat, una llengua, una identitat i uns comportaments reconeguts, potser té dificultats per entendre el sentit més elemental d’aquestes preguntes. Per això és interessant situar-se amb i entre aquells que es mouen en el llindar: entre identitats, entre fronteres, en els marges socials i al límit del llenguatge i de les capacitats normals. Pensar-nos des d’allà on cada dia es dibuixa la línia i l’ombra entre el dins i el fora, entre la possibilitat de ser o no ser.

Marina Garcés (2020). Escola d’aprenents, Galàxia Gutenberg.

L’escola, doncs, no pot limitar-se a transmetre continguts en un món fragmentat; està cridada a esdevenir un espai d’hospitalitat, de reconeixement i de construcció de sentit compartit. Però això només serà possible si s’atreveix a mirar des dels marges, des del llindar, des d’allà on cada dia es juga la possibilitat de formar part o de quedar-ne fora. Les escoles tenen avui un repte enorme: cohesionar en un context profundament polaritzat, marcat per discursos d’odi i dinàmiques d’exclusió que amenacen de convertir la cohesió social en una paraula buida. Davant d’això, cal decidir quin paper volem que juguin: si ser simples miralls d’aquesta fragmentació o espais capaços de sostenir vincles, reconèixer diferències i reconstruir un “nosaltres” plural, incòmode i profundament necessari. Això, però, s’ha de fer des d’una forta convicció: l’odi, la discriminació i la negació de l’altre, no és una opció. Educar, avui serà més complex, però més necessari que mai. L’escola serà, doncs, un mirall de l’hospitalitat que sembla ser que el món ha de tornar a trobar.