Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Joan M. Girona és psicopedagog emèrit
No fa gaire dies, un matí d’hivern, passejant com correspon a un jubilat, en arribar davant d’un centre cívic hi trobo una munió de persones. No és una manifestació de protesta: una escola pública està celebrant a l’aire lliure, malgrat el fred, el dia de la pau. Cançons, desitjos redactats pels infants, danses, globus… tot l’alumnat amb les seves mestres i un bon grup de mares i pares.
Les situacions d’atur, malauradament, ajuden a la nombrosa presència de familiars. La celebració dura tres quarts d’hora. Acabada l’activitat l’alumnat i mestres tornen cap a l’escola, propera al centre cívic on han dut a terme la celebració. Han deixat uns quants escrits i dibuixos penjats, de manera adequada, a les parets del centre cívic. Tots els vianants podran veure’ls i llegir-los abans no els retirin. Enrere han quedat uns dies de preparació, unes hores de feina participativa, unes expressions escrites i orals, que reflectien el que els nens i les nenes han treballat a les aules. Tots junts han celebrat el dia, l’han gaudit i han après…
Segueixo passejant i penso. L’escola és –o ha de ser- un element més de la xarxa associativa del barri o de la ciutat. L’escola és una part de la societat; la convivència entre persones inclou els serveis que ens fan falta, necessita llocs de trobada, de relació. Els centres cívics, entre d’altres espais, estan a disposició dels veïns i veïnes. I per altra banda, una escola que ofereix els seus serveis, que acull, cuida i ensenya; també pot oferir els seus espais als veïns i veïnes. Patis, sales i instal·lacions fora de les hores de classe, podrien ser utilitzats per altres persones, podrien beneficiar-se’n altres ciutadans de quelcom que és públic i és mantingut amb els diners de tots.
L’escola pot (i ha de) sortir de les seves parets i fer-se present enmig del barri o poble, enmig de les persones que viuen i conviuen en el mateix entorn. Els nens i les nenes han treballat la diada de la pau, han llegit i pensat poemes, han escrit desitjos, han après i cantat cançons i danses… s’han obert a realitats externes al món petit de l’escola. Els militars i les guerres (d’això parlaven alguns dels desitjos que he escoltat i llegit) per sort, al nostre país, no estan presents a les aules, però és bo que els infants en tinguin coneixement. Les desigualtats (altres alumnes desitjaven que desapareguessin les diferències de riquesa que no permeten viure en pau amb tothom) sí que són presents a casa nostra i cal que els infants ho coneguin i facin conèixer a més persones allò que han descobert, allò que han après. I les altres persones coneixeran què fan els seus infants, les nenes i els nens del seu barri i potser reflexionaran una mica sobre la pau i les guerres, sobre les necessitats i les desigualtats del món en que vivim.
Escola i entorn estan lligats. Des dels centres escolars no podem aïllar-nos per viure com en una bombolla, sense els perills i contaminacions del món real. I el món real ha de conèixer què fa el món escolar. Diem moltes vegades que l’escola va a contracorrent de la societat majoritària, segurament és cert, per tant encara és més important donar a conèixer allò que fem; és important aprendre a partir de les situacions reals, a partir de problemes que afecten a la humanitat. Pensa globalment, lluita localment… un eslògan de les reivindicacions ecologistes, però aplicable al món escolar, una part significativa de l’ecosistema humà.
A moltes escoles he vist com tota la comunitat escolar participa. He vist promoure la relació amb l’entorn en els dos sentits, amb la mateixa direcció (vocabulari matemàtic): és el bon camí. Actualment tenim xarxes associatives importants arreu del país, a la majoria de pobles i de barris de les ciutats. L’escola del meu passeig matutí feia servir el centre cívic, el local on es fan una pila d’activitats adreçades a tots els veïns i veïnes. Educació d’adults, pràctiques de cuina, acolliment a nouvinguts, xerrades, tallers d’informàtica per a persones grans, concerts… totes les generacions poden trobar-hi un espai o un temps per assistir-hi. El centre escolar podria fer una tasca de col·laboració que complementaria; i n’hi ha que ho fan, demostrant que és possible malgrat les dificultats d’organització que implica.
En l’altra sentit, però amb la mateixa direcció (torno al lèxic matemàtic) els veïns, pares, mares, familiars o coneguts de l’alumnat de l’escola poden ajudar a la tasca educativa. Quantes activitats es poden fer! Contes explicats per avis, costums de fa anys, oficis a punt de perdre’s per manca de continuïtat… i també ajuda al manteniment de l’edifici escolar. Els artesans poden col·laborar a pintar espais, a plantar i podar plantes, a organitzar sortides extraescolars… l’associació de famílies pot dur a terme les activitats extraescolars al temps del migdia i en acabar les classes a la tarda. Una relació estreta amb l’entorn potser matisaria la discussió sobre els horaris. Escola a temps complert es podria dur a terme sense haver de fer activitats acadèmiques matins i tarda.
La tan treballada relació escola famílies tindria una dimensió més complerta alhora que se superarien els desencontres i les dificultats. Si l’objectiu són els infants, els seus aprenentatges, la seva educació integral, el seu creixement físic i maduratiu… pares i mestres ens podem entendre. Estem al mateix camp; a ambdós col·lectius ens importa el benestar de les criatures. L’escola, avui, no té el monopoli dels coneixements, es fa més necessària la col·laboració amb l’entorn proper. L’entorn més proper a l’alumnat són les seves famílies.
