Opinió

Escola pública i escola concertada: ¿dues xarxes i un únic model?

Com que sóc amant d’entendre l’escola de forma holística com a servei públic, em fa pena el reduccionisme que envolta aquesta falsa polèmica. Sigui pels motius històrics que siguin ─obviar-los seria pueril─, és innegable que hi ha dues xarxes i no dos models d’escola.

Per experiència, sé que les dues lluiten per un únic model: una escola de qualitat, inserida en l’entorn, equitativa, inclusiva i assequible a tothom. El problema rau en aquest últim element indispensable. Només recordar que l’escola concertada (sostinguda amb fons públics) ho és perquè governs de diferents colors han reconegut el seu paper de servei públic en el conjunt del sistema.

Per tant, opino que no és un problema de model sinó de distribució de recursos. Em temo que els poders públics, sovint massa capficats en defensar la seva ideologia partidista, ni busquen ─a vegades, ni volen─ ni troben la manera de solucionar aquesta qüestió. Com he dit, l’existència de la doble xarxa es deriva de circumstàncies i necessitats històriques que no es poden negar. I molt menys es pot pretendre enllestir-la a cops de lleis o de decrets, perquè darrere hi ha persones amb voluntats i drets que no es poden menystenir.

No nego que la solució ideal seria una única xarxa pública. Però tampoc crec que algú solvent estigui en condicions d’assegurar que actualment la solució passi per acabar de forma dràstica amb existència de dues xarxes que es complementen. És famós l’aforisme popular “si una cosa funciona, no la toquis”. I jo hi afegeixo “fins que no trobis una solució contrastada millor, no ho toquis”.

Ara mateix, tan demagògic seria dir que la pública no ofereix educació de qualitat com que la concertada és la que la garanteix. Com també ho seria que la concertada discrimina per origen social, i la pública no. En aquest sentit, se sol utilitzar de forma barroera i poc ètica els més desafavorits com a arma de discussió estèril, per alimentar la falsa dualitat.

El problema és sistèmic. Des de 1857 (Llei Moyano) fins el dia d’avui, a Espanya ─a banda d’altres més específiques─ s’han promulgat fins a vuit grans lleis educatives, que han suposat grans reformes del sistema. De moment, ningú no està satisfet amb els resultats, ni a nivell social (no acaba amb les desigualtats) ni a nivell educatiu. Només la LEC, a Catalunya, incorpora apunts per al progrés vers la qualitat, la inclusió i l’equitat.

Cal posar en relleu que descobrim des dels anys 60 del segle XX, i també en l’actualitat, que l’avenç educatiu i l’equilibri social que s’observa en moltes escoles no ve de la mà de les lleis governamentals, sinó el promogut per moviments de renovació o d’innovació pedagògica, que introdueixen al sistema educatiu visions i tècniques que el milloren. Aquestes aportacions vénen tant de la mà de professorat compromès de l’escola pública com de l’escola concertada. ¿De veritat que permetrem que s’acabi amb aquesta riquesa sense una profunda reflexió?

Potser, per arribar a una escola pública de qualitat cal una llei sobre l’educació (“La Llei Definitiva”) consensuada amb tots els agents educatius ─professionals de l’educació, moviments de renovació, grups de recerca, etc.─ i socials. Aquesta llei ha de ser finalment una llei menys fiscalitzadora, limitadora i intrusiva que les actuals (l’autonomia dels professionals i dels centres n’ha de ser un dels pilars), lliure de contaminacions ideològiques i partidistes, i que garanteixi una qualitat que ara mateix els indicadors ens diuen que encara estem lluny d’assolir.

Els drets dels ciutadans han d’estar per damunt  dels interessos ideològics i partidistes. Aquestes organitzacions privades que s’apropien d’allò públic ─i que coneixem com a partits polítics─, massa sovint s’obliden que estan al servei dels ciutadans i no a l’inrevés. L’escola, que n’ha d’estar al marge, d’aquests posicionaments, n’és una de les víctimes directes.

Per tot plegat, donat el moment històric en què vivim, fins que no s’arribi a un estàndard homologable amb els països capdavanters en matèria d’educació, potser el repte és millorar l’escola pública i reconèixer el servei que fa l’escola concertada, aprofitant les millors aportacions de cadascuna en matèria educativa.