Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La crisi econòmica, que va començar el 2008 (alguns situen l’inici un any abans), ha situat les taxes d’atur a nivells molt alts. Més d’una de cada quatre persones que podrien treballar, no troben feina. Pels qui la troben el problema és un altre: que aquesta sigui de qualitat, amb un contracte indefinit, a temps complet i amb un salari just.
Què és allò que ens pot ajudar a trobar feina o a millorar les condicions de la que tenim? La resposta és clara: per damunt de tot l’educació. Però anem a pams.
Ja s’ha demostrat que el nou llindar educatiu i cultural, que permet menys risc de vulnerabilitat i de descens de classe, es situa en l’educació terciària (graus formatius de grau superior i estudis universitaris). És a dir, aquelles persones que se situen per sota aquest nivell estan en inferioritat de condicions al mercat de treball.
En una recerca de Pau Miret, que la Fundació Jaume Bofill publicarà en breu, també es constata que el nivell educatiu és la millor assegurança contra la caiguda a l’atur i el millor punt de partida per aconseguir una feina estable (amb contracte indefinit i temps complet). Com més alt, millor!
Tot i això, també s’ha fet evident que les circumstàncies personals i familiars tenen un paper rellevant. Així, per situar-te en millors condicions al mercat de treball hauràs de tenir en compte que el que estudiïs et donarà més o menys rendiment, en funció de si ets home o dona i de la teva situació familiar. Et donarem algun consell perquè la teva tria sigui el més efectiva possible.
Si ets una dona, el millor que pots fer és tornar al sistema educatiu i millorar el teu nivell d’estudis. Per a les dones, és molt més efectiu que pels homes tornar a estudiar quan ja s’és adult. Tornar a estudiar en el sistema reglat (és a dir, estudiar per aconseguir un títol oficial que faci augmentar el nivell màxim d’estudis) quan ja són adultes augmenta la probabilitat, tant de trobar feina si s’està a l’atur (d’una probabilitat de -1,67 per a les que estudien quan són joves a una de +0,80 per a les que ho fan quan són adultes), com d’estabilitzar-se –aconseguir un contracte indefinit a temps complet- en la feina (de -0,69 a +0,99).
Si ets un home, et donarà més rendiment que a les dones fer formació fora del sistema educatiu (és a dir, cursos relacionats amb la feina). Si fer aquest tipus de cursos ja és positiu per a homes i dones, perquè tots augmenten la probabilitat de sortir de l’atur, per als homes aquest efecte és encara més alt.
També hem constatat que té un pes important la situació familiar. Les persones que estan casades i tenen fills, siguin homes o dones, es formen menys quan són adultes. Una explicació plausible és que les dificultats de conciliació entre la vida personal i la familiar, no permeten afegir-hi una altra activitat, com seria estudiar. Ja seria hora que es permetés, no només que l’organització de les dobles jornades -a la feina i a la llar- no fos tan complexa, sinó que hi hagués espai, també, per seguir creixent personalment i desenvolupar totes les possibilitats professionals, tornant a estudiar.
A més, la situació no és igual per homes que per dones si han fet cursos de formació continuada relacionada amb la feina. La desigualtat de gènere també és clara: les dones amb parella i fills ho tenen pitjor que les solteres per estabilitzar la seva situació laboral (un 13% enfront un 28% de probabilitat d’aconseguir-ho). Encara que sembli mentida, ja ben entrats al segle XXI, pels homes és al contrari, si tenen parella i fills, el rendiment de fer cursos no reglats és superior que pels que no en tenen (un 19% enfront el 14%). Estem, encara, en la concepció que és l’home qui ha de mantenir la família? Que, per a elles quan tenen fills, el millor és deixar de banda la seva vida professional i dedicar-se a la família?
Ens queda l’assignatura pendent de mirar d’aportar solucions, de proposar canvis assolibles que intentin capgirar la situació. Ja se n’estan aportant algunes, com és la “Proposta de resolució sobre les mesures de racionalització dels horaris laborals per a la conciliació de la vida personal, laboral i familiar i l’impuls d’aquestes mesures”, que es va presentar al Parlament de Catalunya el juny passat.
També caldrà repensar, i pensar en la formació d’adults, perquè s’orienti als col·lectius que menys en fan i que més la necessiten, sense discriminació per gènere ni per cap altra raó. I perquè tornar a estudiar doni rendiments en el món laboral. Sinó, serà difícil que la gent torni a fer-ho, tot i poder demostrar que té beneficis.
